REBECA

 

Director: Alfred Hitchcock

Actors: Joan Fontaine

              Lawrence Oliver

              Judith Anderson

             George Sanders

Any: 1940

Títol original: Rebecca

Nacionalitat: USA

Gènere: Suspens

 

ARGUMENT

Una veu de dona recorda que va arribar a una mansió senyorial: Manderley. Ara és un casalot desolat. Sentim la seva paraula en tant la càmera recorre els camins desmanegats i els jardins que porten a la casa.

Els records es transformen en imatges.

Un home està al costat d’ un precipici en Montecarlo, una dona el veu i creient que es pensa llançar al buit, l’ adverteix.

Més tard en un luxós hotel, la dona (Joan Fontaine), està allotjada com a noia de companyia de la senyora Van Hopper  i es retroba amb l’ home del penya-segat. Es tracta de Maxim de Winter (Lawrence Oliver).

La senyora Van Hopper li explica que Maxim encara no s’ ha refet de la mort de la seva dona, Rebeca, a qui adorava i que va morir ofegada quan el vaixell en que viatjava va bolcar.

Al dia següent, Maxim coincideix de nou amb la noia i la invita a dinar, simpatitzen i comencen a sortir. La noia s’ enamora de Maxim i es corresposta.

Quan Missis Van Hopper decideix tornar a Nova York, la noia  te que seguir-la, Maxim li proposa que es casi amb ell , l’ acompanyi a viure a Manderley, la seva casa, ella accepta.

La parella es casa i marxen cap a la mansió. Manderley és un casalot magnificent, ple de servidors i dirigit per Missis Danvers (Judith Anderson), la governanta , una dona enigmàtica, seca i freda que porta molts anys en la casa i que se sentia especialment unida a l’ antiga mestressa.

En el casalot hi ha una habitació en l’ ala oest, és la millor de la casa i ara no s’ utilitza, era l’ habitació de Rebeca.

Missis De Winter observa com tot Manderley està marcat per la presència espectral de l’ antiga senyora De Winter, les seves costums imperen, l’ ànima de Rebeca domina la casa.

La noia viu assetjada per les comparacions amb Rebeca, a qui tothom considerava una dona molt bella i de gran caràcter, la casa se li ve a sobre i la relació amb Maxim comença a deteriorar-se.

Un dia Missis De Winter creu veure una finestra que es tanca en l’ ala Oest, la que pertanyia a Rebeca. Quan va a visitar l’ habitació, Missis Danvers li mostra la roba i els records de la dona morta que tan captiven a la governanta .Missis Danvers no pot suportar la presència de la noia, entén que ha vingut a ocupar el lloc de Rebeca i la incita a marxar, plena de gelosia.

En això hi ha hagut un accident en el mar i troben l’ embarcació en la que va naufragar Rebeca i el seu cadàver. L’ ombra de Rebeca s’ interposa de nou entre la parella i els separa.

Ara és Maxim qui es confessa a la seva dona i  li explica que mai va estimar a Rebeca, sinó que l’ odiava. Mai van ser feliços i ella era una dona insensible a l’ amor i la tendresa.

Tot el matrimoni va ser un muntatge, una aparença per mantenir l’ honor de la família. Rebeca tenia un amant, Jack Favell (George Sanders), els dos es reunien en una cabanya al costat del mar. Rebeca va quedar embarassada de l’ home i desafià a Maxim, dient-li que tindria un fill de Favell que seria l’ hereter de Manderley.

El resultat final de la vida de Rebeca va ser el  suicidi.

Maxim torna a Manderley i troba que la senyora Dambers ho ha cremat tot, vol destruir la casa abans de veure feliços a Max i la seva dona.

La senyora Dambers, fidel al record de Rebeca es tanca en les seves habitacions. El foc la consumeix, així com a tots els estris de la morta. Ara Rebeca, ha mort també en esperit, ha desaparegut la seva ombra.

Maxim i la seva dona marxen de Manderley cercant la felicitat.

 

COMENTARI

Hitchcock utilitza la novel·la del mateix nom  de Daphne de Maurier. El relat tracta de l’ amor entre una dona tímida, apocada i ingènua i un home de món, que guarda un secret.

La dona es veu desplaçada en un món que no li pertany, un món tancat i fosc en el que mana la senyora Dambers, la governanta, que admira a l’ antiga mestressa de la casa i que gelosa i insatisfeta, és incapaç de contemplar la felicitat de la nova propietària amb el vidu de Rebeca.

El relat es podria veure com una variant de la ventafocs, una noia humil accedeix al príncep blau i la governanta assumeix aquí el paper de la madrastra original, la dona maligna que sols vol posar entrebancs en el camí de l’ heroïna virtuosa.

Rebeca és una presència latent, sobreviu en l’ esperit de la casa, que encara conserva les seves pertinences, la seva ombra domina Manderley impedint la felicitat als nous amants.

El record del passat domina sobre el present. La presència inquietant de la governanta, exerceix un jou sobre Missis De Winter, que se sent qüestionada, menyspreada i assetjada per no ser qui volen que sigui.

Quan Manderley crema, crema el cos malvat de la senyora Dambers però també l’ ànima de Rebeca, la seva presència etèria arriba al seu final.

Curiosament la gran protagonista del film és un personatge que no apareix en cap escena, la seva personalitat, és tan forta i transcendeix tant, que el director es nega a donar-li nom a la nou vinguda, que apareix  en totes les escenes, una heroïna tan turmentada com innominada.

Hitchcock roda un relat gòtic i a la seva vegada romàntic, en l’ inici del film una veu en off parla i la càmera s’ aproxima a les runes de Manderley, aquest és un espai inaccessible allò que desitges però que te una part fosca, allò que enamora però pot ser terrible, l’ abisme com una cosa atraient.

L’ inici de la pel·lícula amb la veu en off que recita : Ahir vaig somiar que tornava a Manderley” i la veu que acaba : “mai més podrem tornar a Manderley” queda com tot un símbol de l’ arribada o la fugida d’ aquells llocs, que marquen la vida negativament, Manderley significa un espai inquietant i tenebrós més enllà d’ allò físic.

Un altre tema que apareix en la cinta és el de les relacions de poder, la noia senzilla que s’ enamora del milionari, el desclassament i la dificultat per ser acceptada; la majordoma és la rival, la que domina l’ espai físic i moral, la que dona el vistiplau i l’ acceptació o la que ho  nega, des de la seva posició de subalterna és l’ ama en canvi, la nouvinguda des del seu paper suposadament privilegiat, és l’ esclava.

Hitchcock va guanyar amb aquesta pel·lícula l’ únic oscar de la seva carrera, tot i que el productor David O’ Selnik l’ obligà a canviar el guió en diverses ocasions i no va sentir mai la pel·lícula com a seva.

CARTA DE UNA DESCONOCIDA

 

 Director: Max Ophuls

Actors: Louis Jourdan

             Joan Fontaine  

Any: 1948

Títol original: Letter from a unknow woman

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

EN MEMÒRIA DE LOUIS JOURDAN, TRASPASSAT

EL MES DE FEBRER DEL 2015.

 

ARGUMENT

   L’ acció transcorre en la Viena de 1900. Un home, Stefan Brand (Louis Jourdan) fuig d’ un duel i de la ciutat, quan rep una carta. La llegeix i això provoca el flash back.

Lisa Berndle (Joan Fontaine) és una jove noia que contempla com un veí s’ instal·la en l’ escala. És un músic. Al veure’l se n’ enamora.

Tota l’ univers de Lisa comença a rodar al voltant de la passió amorosa, passió cap a una persona que la desconeix. Escolta la música, quan l’ estimat toca i esbrina sobre la seva vida.

Amb el temps, la mare de Lisa es trasllada a Linz, la noia l’ acompanya però rebutja qualsevol pretendent doncs per ella sols hi ha un home, Stefan Brand, el músic.

A la fi torna a Viena i allà troba al noi, guanya la seva confiança i una nit surt amb ell. Van a sopar, ballen, és una nit magnífica i acaben besant-se i fent l’ amor.

Al dia següent el noi te que marxar, doncs té uns concerts a Milà i diu que tornarà en dues setmanes però no torna i Lisa queda embarassada.

Passen nou anys, Lisa es casa amb un altre home que accepta el fill com seu. Tot i això ella no pot oblidar.

Un dia va a l’ òpera amb el seu home, allà troba a Stefan Brand. La seva carrera ha estat desaprofitada, és un música fracassat i a penes reconeix al seu antic amor però alguna cosa torna a esclatar entre ambdós.

La disjuntiva és continuar la seva vida plàcida i honorable, la casa, el marit i el fill o anar a l’ aventura amb un home del que no en sap res.

Lisa abandona tota la seva vida establerta i va en busca de Stefan però l’ home no la vol reconèixer ni la recorda.

Esclata una epidèmia de tifus. El fill de Lisa mor. Ella torna a estar sola. Ingressada en un hospital, greument malalta li envia una carta a Stefan on li explica i li recorda tota la seva historia.

Quan la carta arriba a l’ home, Lisa ja ha mort. Stefan recapitula sobre la seva vida. Fracassat i abatut decideix no fugir i afrontar el duel on sens dubte trobarà la mort perquè la vida ja no val res.

 

cARTAlA CARTA I

 

COMENTARI

Ophuls roda tres films en Estats Units després d’ exiliar-se en França  davant l’ ascens nazi. Aquest que ens ocupa és el més reconegut.

Apologia del cine romàntic portat fins a les últimes conseqüències. Ophuls adapta elegantment al cinema la novel·la homònima de Stefan Zweig que data de 1922.

Història d’ un amor frustrat. De com l’ amor és més gran i fort que la vida. De la indefensió davant l’ amor. De com els sentiments no es poden controlar ni dominar. De com la passió amorosa pot ser centre i motor de l’ existència, dominar-la a través dels anys i portar a l’ autodestrucció i a la mort.

De com es pot deixar tot per amor. Melodrama ple de lirisme, intensitat i melancolia.

Ophuls utilitza les armes del fulletó, darrera del gran amor hi ha una doma menyspreada i abandonada que es casa amb qui no estima, que viu pendent d’un afecte de qui no la reconeix ni li fa cas, és el paradigma de les grans heroines romàntiques i ens aproxima als grans drames de Jane Eyre o Madame Bovary.

Com sol pasar en aquestes narracions i perquè no, en la vida real, el músic se n’ adona de tot el que l’han estimat en el moment en que la persona que l’ ha desitjat ha mort. Tan sols li resta purgar els seus pecats, penedir-se i redimir-se, anant a la cita amb la mort.

.