GREASE

 

 

Director: Randall Kleiser

Actors: John Travolta

              Olivia Newton John

              Stockard Channing

              Jeff Conaway

Any: 1978

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

Sandy (Olivia Newton John) ha conegut durant les vacances a Danny Zucko (John Travolta), els dos s’han agradat.

Quan comença el curs , abans de graduar-se en la Universitat, resulta que els dos coincideixen en la mateixa escola, la Rydell, sense saber-ho.

Danny és fatxenda, trinxeraire, simpàtic, desenfadat i presumeix en el seu grup d’ enamorar a totes; Sandy  coneix al grup de les Pink ladies, on destaca Rizzo (Stockard Channing), la noia que les lidera, desitjosa de viure la vida i l’ amor amb els nois que li agraden, especialment amb Kenickie (Jeff Conaway); en aquest ambient Sandy és una noia casta i puritana.

Quan Sandy i Danny es troben, el noi es distancia de Sandy per seguir el seu paper de dur i ella se sent desencisada.

Danny intenta acostar-se de nou a Sandy però les coses no resulten fàcils; primer quan el concurs de ball , en el qual Danny guanya el primer premi amb una altra parella i després quan Danny vol iniciar una via més carnal d’ acostament i la noia s’hi nega.

Passa el temps, Sandy entén que te que canviar d’ estratègia si vol conquistar el cor de Danny; en la festa de fi de curs, apareix vestida com una verdadera tigressa i el seu ball i els seus moviments sexys sedueixen definitivament al noi.

 

 

COMENTARI

Un any després de “La fiebre del sábado noche”, la industria d’ Hollywood reincideix amb John Travolta, la revelació d’ aquell film.

Aquest torna a repetir el seu paper de canalla i poca vergonya que s’ emporta les dones de carrer, i consolida les seves dots de ballarí.

Kleiser aconsegueix un producte fresc, divertit, lleuger, una icona del pop dels vuitanta, basada en un homenatge a la música i el ball dels cinquanta; treballa amb una coreografia ajustada i unes cançons trepidants, que es recorden al cap dels anys, escrites algunes per Barry Gibbs, el líder dels Bee Gees, en definitiva un espectacle ple de màgia i diversió.

A més la pel·lícula llança un missatge alliberador de cara al públic jove al que anava destinat, Sandy és una noia puritana però conquesta al seu xicot quan es converteix en una fera sensual i voluptuosa i supera el seu complex “Sandra Dee”, la gata moixa intèrpret de les comèdies dels seixanta.

No es pot ser sempre bona nena si vols caçar a aquell que estimes, és el missatge.

D’ altra banda i per compensar, la cap de la banda de les noies, Rizzo, alliberada i promiscua, decideix casar-se amb Kenickie després d’haver tingut un ensurt amb ell i creure que estava embarassada.

Són imatges poc feministes, on el que val és l’ aparença, el que sembles i no el que ets.

Aquesta aparença és important pels personatges que tan acuradament miren per la seva figura; Danny sempre pentinant-se l’ onda del cabell, els nois mirant-se al mirall abans del ball, el distanciament de Danny davant Sandy es dona, per tant, de no trencar la imatge que els amics tenen d’ ell i no semblar massa tou.

La pel·lícula és un homenatge al rock dels cinquanta, a les pistes de ball, a les grans orquestres, a les bandes i apareixen referències cinèfiles com la cursa de cotxes entre els dos nois, una clara relació amb “Rebeldes sin causa” o quan el competidor de Danny, treu un estilet que porta en les rodes del vehicle. Estem rememorant clarament la cursa de quadrigues de “Ben-Hur”. No falten cameos d’ estrelles del pop o del rock com Frankie Avalon en el paper d’ àngel de la guarda de Frenchie, una de les noies del grup, a qui aconsella que continuï estudiant en lloc d’ iniciar el treball en una perruqueria.

La pel·lícula introdueix també el cant a l’ amistat, després de la graduació, els nois pregunten si ara que els estudis els separaran, seguiran veient-se, la resposta és afirmativa, ells seran sempre fidels a aquesta relació de joventut.

PULP FICTION

pulp_fiction-210382116-large

 

Director: Quentin Tarantino

Actors: John Travolta

              Samuel L. Jackson

             Uma Thurman

             Bruce Willis

             Maria Medeiros

             Harvey Keitel

             Tim Roth

              Amanda Plummer

             Quentin Tarantino

Any: 1994

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Una parella, Ringo (Tim Roth) i Honey Bunny (Amanda Plummer) es troba en un bar de carretera i es disposa a realitzar un atracament.

Vincent (Jon Travolta) i Jules (Samuel L. Jackson) són dos assassins a sou de Marsellus Wallace, els quals  executen una venjança.

Vincent va amb Mia (Una Thurman), la dona del seu cap, Marsellus, un gàngster que ha tirat per la finestra a un altre home perquè li ha fet un massatge de peus a la seva esposa.

Vincent i Mia sopen, ballen i guanyen un premi i la noia pren una sobredosi de cocaïna i està a punt de morir. Vincent la retorna a casa.

Butch Coolidge (Bruce Willis), és un boxejador que ha matat al seu contrincant en el últim combat, després d’ estar amb Fabienne (Maria Medeiros), la seva novia, atropella a un home, Marsellus, aquest el persegueix i arriben a una botiga on es vol aixoplugar Butch. Allà son fets presoners per l’ amo i per un policia.

Mentre violen a Marsellus, Coolidge s’ allibera i mata als agressors.

Vincent i Jules han matat als seus rivals, malgrat que un els hi dispara a boca de canó i no els toca. Els dos homes s’ emporten a un hostatge i en el camí a Vincent se li dispara l’ arma i li rebenta el cap. Van a casa de Jim (Quentin Tarantino) i allà truquen al senyor Lobo (Harvey Keitel) un home dedicat a solucionar problemes, és a dir encarregat de netejar i fer desaparèixer probes d’ un assassinat, camuflar-les i dissimular-les.

Jules va amb Vincent a un bar de carretera i pensa que haver sobreviscut a les bales disparades a boca de canó ha estat un miracle i es vol retirar. En aquest moment Ringo i Honey Bunny entren en acció i assalten el bar, Jules els desarma, els humilia i els deixa marxar.

615x330-pulpfiction

COMENTARI

Tarantino realitza el seu primer film, Reservoir Dogs, en 1992. Sorgeix en el panorama cinematogràfic, arrasant i mostrant una força i una capacitat en el seu relat visual i argumental que aporta aire nou al discurs fílmic establert.

Els relats Pulp són aquells que en els anys 20 i 30 donen protagonisme total a l’ acció  i són per tant un tipus bàsic de literatura o còmic popular.

Pulp fiction es mou al voltant de diverses històries paral·leles i és un exemple d’ estructura narrativa pel ordenat desordre que comporta. Personatges que no es coneixen ni tenen res que veure entre si, creuaran les seves vides i aquest atzar els portarà a la mort o al canvi personal.

El film fluctua també endavant i endarrere i les relacions entre historia i personatges formen un puzle però van confluint i guanyant sentit.

El cine de Tarantino és més important pel continent que pel contingut. Els nexes dels relats paral·lels, l’ estranya psicologia dels personatges: una dona sola i addicta a la cocaïna, un gàngster que es penedeix i es reconverteix en un creient religiós, un boxejador que mata al seu contrincant però no es pot desfer del seu rellotge, record de la família, un diligent i pulcre personatge que te com ofici esborrar les empremtes de qualsevol crim…..

Tarantino juga amb personalitats desarrelades, sense escrúpols, fidels al seu destí, representants de codis propis, trastornats, extravagants, cruels , solitaris, disposats a redimir-se o a oblidar i ho fa amb una escenografia deutora, moltes vegades, del còmic i de la novel.la d’ acció.

Les escenes d’ extrema violència, la música, l’ atzar, les imatges explicites, un sentit de l’ humor carregat de cinisme, un món líquid en el que tot es canviant i res es consolida, són elements claus del seu cinema.

Pel·lícula de culte amb escenes potents com el ball entre Vincent i Mia al ritme de la música de Chuck Berry o la venjança de Butch, esgrimint una espasa de samurai i per fi un llenguatge verborreic amb frases que perduren:” El que siguis una personalitat no vol dir que tinguis personalitat” o “ Tocar-li els peus a la seva dona no és el mateix que llepar-li el seu sagrat forat”.

El film guanya la Palma d’ or en el festival de Cannes de 1994 i obté l’ oscar per al millor guió original.