LA VAQUILLA

 

 

Director. Luís Garcia Berlanga

Actors: José Sacristán

              Alfredo Landa

              Guillermo Montesinos

              Santiago Ramos

              Carlos Velat

              Violeta Cela 

              Juanjo Puigcorbé

              Agustín González

              Adolfo Marsillach

Any: 1985

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Comèdia

Subgènere: Guerra civil

 

ARGUMENT

En la guerra civil espanyola, en el front d’ Aragó, republicans  i nacionals defensen les seves posicions ben a prop uns dels altres, tot i que fa temps  que no disparen un tret.

Els nacionals tempten als republicans amb dinars amb bona teca, un ball i una “corrida” de vedells.

El brigada Castro (Alfredo Landa) li proposa al tinent Broseta (José Sacristán), robar el toro per fer pujar la moral de la tropa i organitzar amb ell un banquet.

Un grup de soldats és encarregat de la missió, disfressats amb l’ uniforme franquista, entren en la zona nacional, un d’ ells, “Limeño” (Santiago Ramos) és torero i està disposat a matar al brau, l’ acompanyen Mariano (Guillermo Montesinos) que coneix la regió, “Cura” (Carles Velat) i els mateixos Castro i Broseta.

El toro resulta ser una vaca però amb bona cornamenta, ningú sap com carregar-se-la i com es fa tard els milicians surten per cames.

En plena zona nacional, Mariano es troba amb Guadalupe (Violeta Cela), la seva xicota, que surt amb Alfredo (Juanjo Puigcorbé), un tinent de l’ exercit feixista.

Broseta és barber en la vida civil i per camuflar-se, afaita a un comandant nacional (Agustín González), més tard se’n van tots de putes però la gresca és interrompuda pel capità castrense , participen en la processó, presidida per “Cura”, que sap de missa i per fi es posen morats a menjar en la festa del poble.

A la tarda hi ha la corrida; Castro encén els focs artificials, els espectadors es pensen que és l’ enemic i es crea el caos. Quan tot es recompon s’ inicia el ball i el grup de republicans aprofita per escapar.

De camí ,entren en la finca del Marqués (Adolfo Marsillach), el cacic del poble, li agafen els pernils que guarda i se l’ emporten amb ells, abandonant-lo en un camp minat

Mentre aconsegueixen tornar al seu campament, la vaca cau morta en terra de ningú i és pastura pels voltors.

 

 

COMENTARI

Berlanga, amb Azcona de guionista, realitzen una de les seves millors pel·lícules. Un projecte que venia de lluny i que la censura franquista va impedir.

No fou estrany, el film és una sàtira sobre la guerra civil; Berlanga se’n fot dels dos bàndols i de la guerra en si, una comtessa d’ opereta on els republicans són uns pobres diables i els nacionals uns senyorets missaires.

Com quasi totes les obres del director, la pel·lícula te protagonisme coral i en ella hi està representat i ridiculitzat tot el món castís, surrealista i propi d’un sainet.

Cacics amb pedigrí aristocràtic, comtesses, capellans, alcaldes, requetés, comandants pagats de si mateixos, sergents cigronaires, alferes gelosos; són part d’una Espanya negra, entestada en processons , corrides de toros i degustacions de paelles.

En l’ altre bàndol se’ls hi oposen, gent amb gana que volen robar una vaca per menjar: supervivents.

Darrera la sàtira, on els poderosos són àmpliament ridiculitzats, Berlanga ens mostra la  gent del poble, enfrontada en molts casos sense voler-ho. Els soldats que s’intercanvien tabac i paper de fumar en fraternal armistici, la confraternització dels militars banyant-se en el riu en pilotes, sense saber que són enemics, els soldats que  volen intercanviar-se de bàndol per estar més a prop de les seves famílies o els dos toreros abraçant-se i desitjant-se sort en terra de ningú, quan ha mort la vaca.

Berlanga, àcrata i descregut, presenta a gent que més enllà d’ ideologies vol cardar, menjar be i ser feliç, no hi ha visió menys transcendent i mística sobre l’ enfrontament civil.

La vaca és un símbol del desig de les dues faccions, per uns, un mite per a les seves festes, per als altres un motiu per menjar més i millor, per a els dos grups, un objecte de desig que els confronta i que acaba no sent res, un sac d’ ossos menjat pels rapinyaires. La vaca és el resultat de la contesa: l’ Espanya morta que ja no vol ningú, la terra cremada entre faccions on moren les il·lusions i les ideologies.

El director ho acaba definint en la penúltima escena quan se li acaba l’ humor i xerren els dos toreros: “Si ves al “Tejaillo” dale recuerdos, diu un, “se murió”, diu l’ altre, “¿un toro?”, diu el primer, “no, el hambre, conclou el segon, “no somos nadie”.

Per si no fos clar, el títols de crèdit sobresurten amb la cançó: “La hija de Juan Simón”, “Soy enterraor y vengo a enterrar tu corazón”.

 

 

 

EL VIAJE A NINGUNA PARTE

el_viaje_a_ninguna_parte-272444302-large

 Director. Fernando Fernán Gómez

Actors: Jose Sacristán

             Fernando Fernán Gómez

             Gabino Diego

             Laura del Sol

             Núria Gallardo

             Agustín González

             Juan Diego  

             Maria Luisa Ponte

             Queta Claver

             Emma Cohen

Any: 1986

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Món del teatre

Subgènere: Postguerra

 

ARGUMENT

Carlos Galván (José Sacristán) és un home vell, tancat en una residència geriàtrica, li explica la seva vida a un metge que el cuida.

Carlos és un còmic, recorre amb la seva companyia els pobles de castellà en els anys 50, al seu costat la seva companya Juanita (Laura del Sol) el seu pare, Don Arturo (Fernando Fernán Gómez), Maldonado (Juan Diego), un antic membre de “la división azul”, l’ acompanyen també Rosita (Núria Gallardo) i Júlia (Maria Luisa Ponte)

Carlos es sorprès per l’ arribada de Carlitos (Gabino Diego), un fill seu que estava a càrrec de la mare i que ja ha fet disset anys.

S’ acumulen les dificultats, la vida transhumant i la falta de públic; mentre Carlitos s’integra en el grup, Juanita marxa  cap a Madrid per buscar una vida millor.

En el transcurs dels dies es troben amb Zacarias (Agustín González), un home de diners, que vol li representin una comèdia musical que ell mateix ha escrit, tot i les seves promeses d’ aportacions econòmiques, l’ obra no se sosté i tot acaba en res.

Al cap del temps, Carlos es relaciona amb Rosita fins que aquesta també decideix marxar i deixar la companyia, el grup es comença a desfer, Don Arturo proba en petits papers com actor en el cine i Carlos fa feines d’ extra.

Quan acaba el relat, Galván explica que en la seva última etapa ha tingut sort en el cine, ha viatjat a Mèxic i s’ ha tractat amb grans actors però Maldonado que assisteix a la narració li retreu que tot és mentida, que tot forma part de la imaginació i que confon desig amb realitat.

Galván mor en el geriàtric pensant que ha complert els seus somnis.

el-viaje_06

COMENTARI

     Fernando Fernán Gómez, escriu la novel.la que es portada per ell mateix al cine.

És un relat agre dolç que explica la vida nòmada dels còmics, de la gent de teatre en els anys cinquanta, la que anava de poble en poble per oferir el seu art.

És un homenatge a tots aquells que van fer de la ficció, del teatre, la seva vida, la crònica amarga d’uns perdedors. Assetjats pel futbol, la radio, el cinema i les noves diversions de l’ Espanya franquista, Fernán Gómez  narra l’ ocàs d’una manera de viure que s’ extingeix, els embolics, les esperances en una vida millor, la decepció de trobar la sala buida, la mala fama de la professió, quan de vegades no eren admesos ni en pensions de mala mort.

Carlos, com bon creador de ficcions, concep la invenció de la seva vida, quan explica l’ èxit i la fama que va gaudir.

Les escenes en les que contemplem a la gent del teatre, caminant lentament per la carretera, carregats de maletes i de poble en poble, són plenes de tendresa i emoció.

L’ obra s’ endinsa també en la psicologia dels personatges, Don Arturo, acostumat a la declamació teatral i incapaç d’ acostumar-se al llenguatge cinematogràfic, Carlitos, el noi que s’ integra en la companyia, més per la presència de Rosita, que per la seva pròpia vocació, un personatge que serà per sempre “El zangolotino”, Maldonado, el membre de “la división azul” que porta a tothora una pistola en la butxaca, Zacarias, el creador, amb més diners que talent; tot és un mirall del món dels còmics però també de l’ Espanya de la postguerra, les seves misèries , les seves carències.

El film guanya tres premis Goya en 1987, millor pel·lícula, millor director i millor guió.

 

 

LA COLMENA

La_colmena-131368036-large

 Director. Mario Camus

Actors: Paco Rabal

              Jose Sacristán

              Ana Belen

              Victoria Abril

              Emilio Gutiérrez Caba

              Saza

              Charo Lopez

               Rafael Alonso

               Luis Escobar

               Mario Pardo

               Antonio Resines

               Jose Luis Lopez Vázquez

               Agustín Gonzalez

               Concha Velasco

               Maria Luisa Ponte

              Francisco Algora

Any: 1982

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Postguerra

 

ARGUMENT

     En la postguerra espanyola, un grup de gent sol coincidir en un cafè de Madrid, propietat de la senyora Rosa (Maria Luisa Ponte).

Allà s’hi troben un grup de poetes sense un duro, Martin Marco (Jose Sacristán), Ramón Maello (Francisco Algora), Ricardo Sorbedo (Francisco Rabal) i Rubio Antofagasta (Mario Pardo). Tots esperen en candeletes la presència de Don Ibrahim (Luís Escobar), un presumpte candidat a l’ acadèmia de la llengua que a canvi d’ escoltar-lo, els hi paga els cafès amb llet.

Martin és, de tots el més escurat, expulsat un dia del cafè perquè no pot pagar la consumició, rep una compensació econòmica de Nati (Charo Lopez), una antiga amiga, ara en bona posició. Martin sol dormir en els llits calents d’una casa de cites quan no estan ocupats, quan no és així dorm en el mateix jaç que Purita (Concha Velasco), una prostituta amb qui s’ amistança.

El cafè és freqüentat també per Leonardo Melendez (Jose Luis Lopez Vázquez), un home al  que li agrada aparentar i ven material fals fent-lo passar per bo, com la ploma que li encoloma a Mario de la Vega (Agustín Gonzalez), un dels pocs clients del cafè que semblen tenir una posició folgada.

Melendez conviu en la mateixa pensió que el seu amic Tesifonte (Saza) i que el més jove, Ventura (Emilio Gutiérrez Caba). Els dos primers sovintegen una casa de cites, en tant Ventura te novia (Victoria Abril) i utilitza  el prostíbul per citar-se amb la noia, a l’ espera de guanyar unes oposicions que els hi permetin casar-se.

Mentre, Victorita (Ana Belen) te el promès (Imanol Arias), en l’ hospital, tísic, i es te que prostituir per sobreviure.

Julián (Rafael Alonso) és un altre dels clients assidus, és un homosexual amic de Pepe “El astilla” (Antonio Resines) i contempla amb frisança el suïcidi de la seva mare.

Cadascun dels personatges transita per un món personal i s’ associa també a l’ esdevenir col·lectiu en el gran rusc en la que tots vivim.

 

1366127370_877038_1366128512_sumario_normal

COMENTARI

Camus filma l’ obra de Camilo José Cela, un dels grans èxits de la literatura espanyola dels anys quaranta; amb la pel·lícula guanya l’ os d’ or en el festival de Berlin de 1983.

A l’ igual que en el llibre, ens trobem davant un relat coral on el protagonisme és el col·lectiu i on s’ esbossa la personalitat de diversos individus a partir de petits apunts i semblances. És el retrat d’una Espanya que conviu amb la misèria, la picaresca, l’ alegria i el dolor. Una realitat sòrdida on tothom te voluntat d’ aparentar, on predomina  el vull i no puc i les necessitats econòmiques  s’ encobreixen amb qualsevol excusa.

Un dels aspectes determinants de l’ obra cinematogràfica és la presència del bo i el millor dels actors espanyols de l’ època, tots en petits papers que en general borden.

Quasi tots els protagonistes masculins apunten cap a l’ idea del cavaller espanyol, tots plens de dignitat i pretensions a l’ espera d’un temps millor, un cop de fortuna, o un gir de l’ atzar que els hi canviï la vida.

Tot està ple de misèria física i moral, homes que actuen com a busca vides, dones que es prostitueixen, en una amalgama sense  fi que reflecteix les penúries i la condició real del país.

Camus ho relata de manera continguda i efectiva i juga entre els personatges entremaliats i murris d’ una banda i els moments que conciten emoció en altres.

Símbol d’ aquest univers de morts en vida és el cafè, quan els clients giren un dia les taules de marbre, se n’ adonen que és tracta d’antigues làpides reutilitzades.

UN HOMBRE LLAMADO FLOR DE OTOÑO

Un_hombre_llamado_Flor_de_Oto_o-508404934-large

 Director: Pedro Olea

Actors: José Sacristán

              Carmen Carbonell

              Paco Algora

              Roberto Camardiel

Any: 1978

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Homosexualitat

Sub-gènere. Anarquisme

 

ARGUMENT

   Lluis Serracant (José Sacristán) és un home fill d’una família de la burgesia catalana, en la segona part dels anys vint. Viu amb la senyora Nuria (Carmen Carbonell), la seva mare, i treballa d’ advocat, defensant a treballadors anarquistes; per la nit es converteix en un transvestit: “Flor de otoño” en el Bataclan, en ple barri xino barceloní.

Lluís, portat per la seva ideologia anarquista, els hi proposa als seus amics Surroca (Paco Algora) i Ricard, realitzar un atemptat contra el dictador Primo de Rivera en visita pròxima a Barcelona; els tres homes accedeixen a una pedrera i després d’ estabornir al guarda roben una bona quantitat de dinamita.

En els sòrdid món que freqüenta “Flor de Otoño” es produeix una batussa entre el transvestit i Armengol (Roberto Camardiel) ,un client del cabaret, el primer es vol venjar del segon i l’ acusa de drogoaddicte, quan Armengol és detingut inculpa a Lluís d’ estar al costat dels anarquistes.

Lluís i els seus amics, la nit abans del pas del dictador, es disposen a col·locar els explosius en la via fèrria però són sorpresos per la policia que el vigila, en l’ enfrontament un guàrdia mor i els anarquistes són detinguts.

Lluís és condemnat a mor.

hqdefault

COMENTARI

En 1973 l’ autor teatral Jose Maria Rodriguez Méndez escriu “Flor de Otoño”, curiosament arriba abans a la pantalla gran i no es pot representar per motius de la censura fins a 1982.

Amb guió de Rafael Azcona, es tracta d’un apunt biogràfic, basat en fets reals, sobre un fill de la burgesia catalana que porta una doble vida, com advocat dels pobres , de dia, com transvestit convertit en “Flor de otoño”, en la nit.

Olea aconsegueix un film fluid i fàcil de veure, excessivament influït pels tòpics; els burgesos malvats, les picabaralles nocturnes, els anarquistes idealistes…. en qualsevol cas és una de les pel·lícules que s’ obren a l’ espectador en la transició per mostrar temàtiques escabroses i controvertides. L’ homosexualitat i el transvestisme estan tractats de manera natural sense culpabilitzar-los, com també ho faran en aquests anys pel·lícules com “El diputado” d’ Eloy de la Iglesia o “Ocaña, retrat intermitent” de Ventura Pons.

Olea no aprofundeix en el món dual en el que viu Lluís ni tracta amb més rigor la psicologia del personatge principal ;en canvi  parla del desclassament del protagonista  i confronta la relació d’ aquest amb la seva mare, a qui confessa les seves tendències sexuals i com aquesta, tan en aquell moment com quan el visita en la presó, prefereix eludir la realitat i seguir estimant al seu fill Lluís, sense reconèixer ni al transvestit ni a l’ anarquista.

Jose Sacristán es llueix en aquest paper amb el que guanya el premi al millor actor en el festival de San Sebastian de 1978. D’ altra banda, espectacular aparició com actor d’ un jove Pedro Almodóvar en el paper també d’ un transvestit: “Lola Nicaragua, la reina de la banana”.

 

LA NOCHE MÁS HERMOSA

La_noche_m_s_hermosa-456988112-large

 Director: Manuel Gutiérrez Aragón

Actors: Victoria Abril

               Jose Sacristán

               Oscar Ladoire

               Bibi Andersen

             Fernando Fernán Gómez

               Pep Munné

               Juanjo Puigcorbé

Any: 1984

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Fede (José Sacristán) és director d’una cadena de televisió espanyola, està casat amb Elena (Victoria Abril), una antiga actriu amb la que te dos fills i te com amant a Bibi Andersen.

Fede pensa que Elena està enamorada d’un altre i per posar-la a prova busca a Oscar (Oscar Ladoire), un director de cine i amic per que la sedueixi, i així saber el grau de fidelitat de la dona.

Així invita a Oscar a casa seva per deixar-lo a soles amb Elena però de la conversa entre ells sols pot extreure que la dona vol tornar a actuar.

Fede te que rodar una obra. “La noche de Don Juan” i com el rodatge es retarda rep les reconvencions de Luis (Fernando Fernán Gómez), el Director general de la institució.

Per el cel de Madrid te que passar un cometa que tan sols ho fa una vegada cada cent anys, Luís, un astrònom amateur, es prepara per veure’l i es reuneix amb els seus amics; Fede aprofita per facilitar-li el flirteig amb la seva dona.

Aprofitant la benentesa, Luís confessa que qui li agrada és Bibi; Elena promet possibilitar-li la relació si li aconsegueix el paper de Donya Inés en l’ obra, precisament el que interpreta Bibi.

Elena prova en el nou personatge amb un càsting amb els actors Pep Munné i Juanjo Puigcorbé, que assumeixen el rol de Don Juan. A la fi Elena proposa que sigui Bibi qui actuï com a Don Juan.

L’ obra canvia de nom, ara es dirà: “La noche más hermosa”, mentre el cometa passa sobre la ciutat, Luís aconsegueix els favors de Bibi.

23167767

COMENTARI

Gutiérrez Aragón, un director proper al simbolisme, la metàfora i amb una certa patina intel·lectual, s’ acosta en aquest film per primera vegada a la comèdia.

La pel·lícula és un joc que esbrina la gelosia d’ un home entestat en que la seva dona li posi les banyes per conèixer el seu grau de fidelitat.

El sentit de l’ obra és la recerca que tots tenim d’ esperar i buscar aquell moment màgic que potser mai arribarà, la nit més bonica, l’ instant perfecte de felicitat absoluta que ens reconcilia amb el món.

Els protagonistes tenen la sensació que encara no han vist i sentit tot allò que els hi és agradat viure, tots busquen a la seva manera, en el cel estelat, aquell designi del destí que els porti a la felicitat.

L’ amor, no es cansen de dir-ho, és el més important de la vida, així ho confirma el final, allò urgent, el cometa que no tornarà a passar en cent anys, és substituït per allò important, el petó de la dona que un s ‘estima.

Tangencialment, Gutiérrez Aragón retrata el món de la faràndula televisiva i això li serveix per donar a la cinta un toc tan sociològic com divertit; els pressupostos que no es compleixen, els actors que són escollits i substituïts, els treballadors en vaga per les seves reivindicacions, les interioritats, en suma, d’un mitja força conegut per l’ autor, tot en clau de moderada comèdia entre la poesia i la farsa.

ASIGNATURA PENDIENTE

 

AsiPendiente

 

 Director: Jose Luís Garci

Actors: José Sacristán

               Fiorella Faltoyano

             Silvia Tortosa

               Antonio Gamero

               Hèctor Alterio

Any: 1977

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

José (José Sacristán) te un despatx d’ advocats en els anys finals del franquisme, en el qual defensa a presos polítics, amb ell treballa el seu millor amic, Antonio , alies Trotsky (Antonio Gamero), José està casat amb Ana (Silvia Tortosa) i te un fill.

Elena (Fiorella Faltoyano)va ser el seu gran amor d’ adolescent fins que la vida els va separar, ara també està casada i te dues filles. Han passat divuit anys des de la primera trobada.

Un dia José reconeix pel carrer a Elena, prenen un cafè i recobren els records dels temps passats, queden successivament i es converteixen en amants, primer en el pis que els hi presta Trostky, més tard en un apartament.

Després dels primers moments d’ efervescència amorosa, s’ imposa la realitat; la feina, l’ engany continuat o la presència de l’ altre cònjuge, tot es torna ritual i rutinari.

José li confessa a Elena que no l’ estima el suficient com per continuar la relació que està trencant la seva vida i el seu matrimoni.

80576_540x360

COMENTARI

     Jose Luís Garci debuta amb aquest film; l’ antic crític cinematogràfic inicia una carrera tan brillant com controvertida on un dels temes recurrents serà sempre una mirada al passat, feta amb serenor i nostàlgia.

En aquest film planteja el retrobament del primer amor adolescent que no es va poder consumar; Garci evoca el pas del temps, allò que es pogut ser i no va ser, la il·lusió de re enamorar-se, l’ assignatura pendent d’ un món i un període en que tot estava prohibit o era improcedent, com diu el protagonista, tot allò que ens van robar i no vàrem poder fer.

Garci es veu reflectit en el seu protagonista, un home que arriba tard a tot.

En aquest marc, “Asignatura pendiente” és una pel·lícula de la transició i sobre la transició, les peripècies sentimentals dels protagonistes s’ emmarquen en la defensa de sindicalistes represaliats, Rafa (Hèctor Alterio), és un sòsies de Marcelino Camacho, la mort de Franco o les imatges documentals de les manifestacions de l’ època.

Garci elabora un cine de sentiments i emocions, la parella protagonista veu en la seva relació, la recuperació de l’ adolescència i d’un passat mitificat però es troba també amb les dificultats pròpies d’una vida ja codificada, feina, matrimoni, fills, la dificultat de viure en l’ engany constant i l’ adulteri i la instal·lació de rutines ja repetides, abans, en la seva relació matrimonial.

El director madrileny convoca també el seu punt de reivindicació de l’ amistat masculina en l’ escena en que José i “Trotsky, xerren i beuen fins a la matinada. “Trotsky” ,un iconoclasta rebel, s’ ha decidit a casar-se, és el final d’una forma de vida, la mort de l’ adolescència permanent i del peter panisme i la significació d’un canvi d’ època que comporta ordre i responsabilitat.

Garci tanca amb un bonic pla final, en el que la parella està asseguda en una taula, s’ha confessat el trencament i el desenamorament, els dos es miren en silenci, en tant la càmera s’ allunya i tanca el pla amb un fos en negre.

La banda sonora coadjuva a aquest homenatge a la nostàlgia i al temps perdut, “Estremecete” de Los Llopis, “Como ayer” del Duo Dinámico i sobretot la preciosa “Luna de miel” de Gloria Laso.

Un nou homenatge tanca la pel·lícula, la dedicatòria escrita a tots aquells personatges reals o de ficció que ompliren el imaginari d’una generació, tots els petits mites personals o col·lectius d’ una època des de Roberto Alcazar y Pedrín fins a “Las Hermanas Gilda”, per abreviar.