MARY POPPINS

 

Director: Robert Stevenson

Actors:  Julie Andrews

               Dick Van Dycke

               David Tomlison

Any: 1964

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

Subgènere: Cine familiar

Subgènere: Fantàstic

 

ARGUMENT

En la casa de la família  Banks, hi ha problemes; els nens, Jane i Michael ha desaparegut i Katie la seva mainadera decideix abandonar la feina.

La policia troba als nens però la família decideix contractar una nova mainadera per que els faci entrar  en raó.

La dona que arriba per complir la complicada missió és una espècie de  fada: Mary Poppins (Julie Andrews), que baixa del cel amb un paraigües.

La mainadera s’ emporta als nens al parc i allà coneixen a un pintor bohemi: Bert (Dick Van Dyke). Amb els poders màgics de Mary van a parar a paisatges inventats on viuen l’ experiència de la imaginació i la il·lusió.

Mary, doncs, es guanya la confiança dels nens tot i que els ensenyaments de la dona: viure, aprendre i divertir-se, contrasten amb l’ ordre i la disciplina que vol imposar Mr Banks (David Tomlison).

Els nens acompanyen al pare, que vol que ingressin els seus diners en el Banc però sembren el caos en l’ entitat i els clients treuen els seus estalvis mentre la direcció crida a Banks per acomiadar-lo.

En tant Bert, que ara fa d’ escura xemeneies, passeja als nens pels terrats de la ciutat.

Banks se n’ adona que ha dedicat la vida a la feina i a guanyar diners i que ha descuidat l’ atenció dels fills. Ha après les lliçons de Mary Poppins i ara serà un bon pare.

Mary marxa pels aires amb el seu paraigües a casa altres nens amb problemes.

 

 

COMENTARI

Mary Poppins és un clàssic del cine musical i del cine familiar tot i que és una pel·lícula apte per totes les generacions. La pel·lícula és una adaptació de la novel·la del mateix nom de Pamela Lyndon Travers de 1934. Walt Disney li compra els drets a l’ autora per portar el relat al cine.

A partir de cançons i números musicals, trobem a uns nens que viuen oblidats pels seus pares, un banquer sense sentiments i una sufragista que no esta mai a casa.

Front el món d’ordre, respecte i disciplina que vol inculcar el pare, Mary Poppins obre els ulls als nens a la fantasia, la màgia i la imaginació.

Mostra com les persones ocupades no veuen les coses petites, com oposen allò útil i de profit a allò divertit i com la  fada bona reconverteix el caos en lliçó pel pare, que aprèn que el somriure i l’ estimació dels fills són el  més important.

El missatge podria resultar tòpic si no anés acompanyat, com és el cas, d’ esplèndides cançons, que han quedat en l’ imaginari popular com :

supercalifragilisticoespialidoso o chim, chim, cheri  i de números musicals espectaculars com el dels escura-xemeneies.

El film aporta des d’ imatges surrealistes: el capità del vaixell que viu  dalt d’un terrat i que bombardeja amb focs artificials  fins a altres ingènues: el ball dels protagonistes amb un seguit de dibuixos animats o altres màgiques: els cavallets de fira, s’ escapen amb els seus genets i guanyen un derbi o quan els nens trepitgen un dibuix i van a parar a l’ espai pintat.

Tampoc s’han d’ oblidar les escenes plenes de joia i optimisme; l’ oncle Albert que no pot parar de riure i viu en el sostre, símbol del riure com a teràpia i de la gent que , afortunadament, no toca amb els peus a terra.

O l’ escena del banc en la que els nens prefereixen invertir els seus dos penics en donar de menjar als coloms, abans que obrir una compte corrent.

La pel·lícula juga amb un humor blanc, una moderada transgressió, un us raonable dels bons sentiments i una imatge, la de Mary Poppins, volant amb el paraigües, que ha esdevingut una icona del segle XX.

La pel·lícula guanya cinc oscars en 1964, entre ells el de millor actriu a Julie Andrews.

SONRISAS Y LAGRIMAS

Sonrisas_y_l_grimas-154796714-large

 

 

 Director: Robert Wise

Actors: Julie Andrews

             Christopher Plummer

             Eleanor Parker

             Richard Haydn

Any: 1965

Títol original: The sound of music

Nacionalitat: USA

Gènere. Musical

Subgènere: Cine familiar

Subgènere: Nazis

 

ARGUMENT

Maria (Julie Andrews) és una novícia que viu en un convent de Salzburg en 1938 i que te dubtes al voltant de la seva fe.

Perquè reconsideri la seva decisió última, és enviada com institutriu a la casa del capità Georg Von Trapp (Christopher Plummer), un capità de la marina que ha enviudat i te set fills. Von Trapp tracta als nens a l’ estil quarterer per fer-se obeir però la presència de Maria ho canvia tot, es fa estimar i es guanya la confiança dels nens.

Von Trapp ha decidit casar-se de nou amb la baronessa Schrader (Eleanor Parker) i la porta de Viena a la seva mansió de Salzburg, així organitza una festa de societat per presentar-la però poc a poc el seu cor esta sent robat per Maria.

La baronessa parla amb Maria i li fa veure la situació, la noia per no interferir decideix abandonar la família i tornar al convent però allà se n’ adona que aquella no és la seva vocació, en tant Von Trapp també comprèn que de qui esta realment enamorat és de la institutriu.

Maria torna a la casa, Von Trapp trenca el compromís amb la baronessa i es casa amb la noia.

Però els nazis han entrat en Àustria, Von Trapp se sent austríac i és totalment anti-nazi, així que quan és cridat perquè en el seu grau de militar s’ incorpori a l’ exercit alemany, no ho veu amb bons ulls.

Quan es te que celebrar un concurs de cant en Salzburg, Von Trapp intenta escapar amb tota la família però els alemanys els sorprenen i ells addueixen que van al festival.

Els Trapp participen en el concurs però aprofitant l’ hora de concedir els premis, escapen. Els nazis es mobilitzen darrera seu, en tant las família s’ aixopluga en el convent.

Els alemanys el registren però no troben el cau on esta amagada la família, fins que un jove pretendent de Liesl, la filla gran, els denuncia. Els Trapp poden sortir corrents a temps d’ agafar el seu vehicle i marxar, en tant els alemanys es queden paralitzats doncs les monges han sabotejat els seus cotxes.

Els Trapp marxen per la muntanya i poden creuar la frontera suïssa, camí de la llibertat.

 

 the-sound-of-music-nbc-live

 COMENTARI

Hollywood busca en els anys 60 atraure a l’ espectador amb un cine de grans històries, apte per tota la família i amb elements musicals espectaculars.

Com Julie Andrews havia estat ,ja un any abans, l’ estrella d’un producte d’ aquest tipus: “Mary Poppins”, ara la industria torna a provar fortuna i a posar tots els mitjans per aconseguir un nou èxit popular.

“Sonrisas y lágrimas” te molts elements de cine edulcorat, cursi i passat de moda. Una monja que es redimeix per amor, un grup de nens a qui domarà una eixerida institutriu , una història més que previsible i una posada en escena plena d’ elements kitsch.

Tot i això l’ espectador es deixa portar per la potència narrativa, les magnífiques cançons i la història d’ amor i de guerra.

Només començar la funció, contemplem diversos paisatges des de les muntanyes del Tirol, des de l’ aire la càmera inicia un picat, en la llunyania es mou una petita figura, la càmera arriba fina a ella, ¡Oh!, és Julie Andrews –Maria, que canta i balla “sound and music”. Difícil res millor.

La cosa continua amb alguns números musicals com “My favorite things”, amb Maria i els nens sobre el llit de l’ habitació, ens transporta als moments en que neix l’ amor en la festa de gala entre els protagonistes i va després a l’ apoteosi del bes que legitima la unió.

Però quan la història d’ amor ja s’ ha acabat i tots mengen anissos, els malvats nazis espatllen la festa.

Així, que encara ens queda una hora final de suspens, en la que la família serà perseguida pels dolents, Von Trapp es mostrarà com un bon patriota austríac i la família marxarà èpicament per la muntanya, camí de la llibertat.

Hollywood, doncs, hi posa de tot: color música, amor, guerra, sentimentalisme, gran pantalla i és clar riure i plors, això és el cine.

La pel·lícula esta basada en fets reals, la música és de Rodgers i Hammerstein, que estan en el zenit de la seva carrera compositora i el film guanya cinc oscars en 1965, entre ells, el de millor pel·lícula i millor director i supera la recaudació de “Lo que el viento se llevó”, convertint-se en l’ èxit més gran de tots els temps fins a la data.