ERASE UNA VEZ…EN HOLLYWOOD

 

 

Director: Quentin Tarantino

Actors: Leonardo Di Caprio

               Brad Pitt

               Margot Robbie

               Dakota Fanning

               Al Pacino

               Bruce Dern

Any: 2019

 Títol original: Once upon a time in….Hollywood

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

Sub gènere: Cine dins del cine

 

ARGUMENT

    Rick Dalton (Leonardo di Caprio) és en l’ Hollywood de finals dels seixanta, un actor secundari, condemnat a realitzar els papers de dolent en westerns de poca substància o en la sèrie B.

Cliff Both (Brad Pitt) és el seu doble, l’ especialista que l’ acompanya i s’ encarrega de les escenes complicades, entre els dos homes ha nascut una bona amistat. Both te mala fama en es estudis doncs l’ acusen de que va matar a la seva dona.

Els dos col·legues viuen en una luxosa mansió amb piscina. Both acompanyat de la seva inseparable gosa, Brady. Al costat mateix s’hi instal·la Roman Polanski amb la seva esposa Sharon Tate (Margot Robbie, els dos viuen acompanyats de l’ex amant de la dona, Jay, ara bon amic de tots.

Dalton viu be i te contractes constantment però se sent frustrat per ser tan sols un secundari, un figurant i no una estrella. Both, dur i superb, es dedica a la seva feina sense més aspiracions.

Els dos marxen una temporada a Itàlia i participen en uns quants espaguetis western, al cap d’un temps tornen, Dalton s’ha casat amb Francesca, una italiana.

Both recull a una noia, Pussycat, que fa auto stop i aquesta el porta al campament hippie que han ocupat en una finca propietat de Georges (Bruce Dern)un antic actor que va col·laborar amb Both anys enrere. L’ home està cec i ja no reconeix ni recorda a l’ antic company.

En tant la secta hippie menysté a l’ especialista, aquest colpeja a Clem, un dels líders de la comunitat, i el reconvé a que reposi la roda punxada del seu vehicle.

La secta hippie fa una incursió en les mansions d’ Hollywood, el grup odia el luxe i la bona vida burgesa dels cineastes, Clem i dues noies assalten la finca de Dalton i Both, armats amb ganivets. Both no s’ està de punyetes i mata a dos dels assaltants, la tercera noia és cremada amb un llançaflames que Dalton guardava com a record d’una pel·lícula.

 

 

COMENTARI

Tarantino roda el seu novè film, el penúltim de la seva carrera, segons ell.

En ella evoca l’ Hollywood de finals dels seixanta, els últims anys d’una època daurada i d’una manera glamurosa d’ entendre el cinema.

Tarantino barreja a personatges  ficticis, Dalton i Both, al costat d’ altres reals, Sharon Tate, Roman Polanski, Steve Mc Queen, Mama Cash, Charles Manson, etc. En qualsevol cas Rick Dalton podria ser un alter ego d’ algun actor secundari del western com Audie Murphy o Cameron Mitchel.

La voluntat del realitzador americà és realitzar un homenatge als secundaris que van donar vida a aquest món, als actors de sèrie B, als actors de la televisió, als especialistes…Dalton és un home frustrat, plora sovint quan pensa que està condemnat a ser un figurant, un arquetip, sempre en un paper similar.

Dalton s’ enfurisma quan, alcoholitzat s’ oblida del diàleg però s’ emociona quan la nena que li dona la rèplica li lloa la seva feina.

Tarantino ens parla dels perdedors en aquest món d’ oripells, d’ aquells que mai seran famosos de cara al gran públic però que aixequen una industria lucrativa, fracassats morals des de l’ èxit de les seves mansions amb piscina.

Tarantino ha consagrat la seva carrera a parodiar el gènere de “Exploitation”, sexe i violència que arriba des de la literatura popular i quotidiana de les novel·letes de continuarà en els diaris. Ara homenatja el cine de sèrie B i el televisiu, uns films d’ entreteniment no mancats de mèrit i interès, sens dubte a reivindicar.

El director americà menciona a Sergio Corbucci i Joaquin Romero Marchent, precursors de l’espagueti western, si be amb menys talent que Sergio Leone.

Un altre tema, no menys important de la cinta és la referència a l’ amistat viril, Dalton i Both viuen plegats, s’ emborratxen a dojo i participen d’ aquest món entre el miratge i la realitat.

Tarantino furga en una espècie de lluita de classes desaforada entre hippies sectaris i sonats , centrats en l’ extermini del model de riquesa i banalitat d’ Hollywood, i els bons vivants de les grans mansions, aliens a tot allò allunyat del luxe i del seu ego.

El director redacta amb pulcritud el seu projecte, fins arribar al gran esclat de violència final. Tot un acabament gore. Si en altres films els dolents eren nazis, gàngsters o bandits, ara el mal l’ encarna la secta hippie i satànica de Manson, un símbol de la incapacitat de pensar per un mateix.

El tema de l’ actor, algú que representa un paper, algú amb diferent identitat es veu aquí completat per la presència del doble del protagonista, la qual cosa origina una diversificació encara més ample entre qui s’ és i tot allò que s’ encarna.

Tarantino ens presenta alguns elements simbòlics. Georges, l’ amic de Both vell i decadent, ha oblidat el món de l’ ahir i està cec. En definitiva tot l’ univers fílmic,totes les imatges, es tornen banals i inútils, el temps les portarà al desconeixement, a la ceguesa i a l’ oblit. Tot està pensat per a un consum immediat i punt final.

D’ altra banda, com ja ens va acostumar en “Malditos bastardos”, Tarantino recrea la història, si allà un comando americà matava a Hitler en un cine, ara la secta de Manson surt ben malparada dels seus atacs a les mansions dels cineastes. El cine canvia la història o allò que és pogut ser i mai va passar.

Tarantino es recrea en algunes escenes molt divertides: Com la baralla entre Both i Bruce Lee, en la que aquest últim surt rebent. Escenes emocionants, com la felicitació de la nena i el director a Dalton per la perfecció de la seva actuació. Escenes plenes de suspens, com quan Both arriba al campament hippie i és assetjat per un munt de noies abduïdes mentalment, gent que ha perdut momentàniament la seva identitat, com els actors. Com no la traca final amb baralla sagnant entre Dalton, emulant “Malditos bastardos” i cremant a la dolenta amb el llançà flames.

Per fi cal parlar de l’ estupenda banda sonora amb els poc coneguts Paul Revere and The Raiders, la famosa “Califòrnia dreamin” de The Mamas  and the Papas o la sorprenent “Bring a little lovin”. Tarantino era fan de Los Bravos.

 

EL RENACIDO

El_renacido_The_Revenant-498846647-large

Director: Alejandro González Iñarritu

Actors: Leonardo Di Caprio

             Tom Hardy

             Domhnall Gleeson

Any: 2016

Títol original: The revenant

Nacionalitat. USA

Gènere: Aventures

 

ARGUMENT

Hugh Glass (Leonardo Di Caprio) és un paranyer que a principis del segle XIX, viu de la caça d’ animals i la venda de les seves pells.

Quan participa en una expedició de caça amb un nodrit grup de companys, és atacat pels indis Aikaras, enutjats perquè homes blancs han segrestat a Powaka, la filla del cap.

Els indis realitzen una matança i Glass pot escapar amb una dotzena d’ homes navegant a través del riu, entre ells està els seu fill Hawk, un mestís, fruit de la seva relació amb una indígena.

El grup decideix deixar l’ embarcació i continuar camí per terra per evitar ser sorprès pels indis. Durant la ruta, Glass és atacat per un os grizzly que li produeix grans ferides i el deixa estabornit; els companys el recullen però Glass és una impedimenta per continuar la marxa. El capità de l’ expedició, Andrew Henry, (Domhnall Gleeson) els deixa sota l’ atenció de dos homes: John Fitzgerald (Tom Hardy) i el jove Jim Bridger, que amb Hawk s’ han d’ encarregar de cuidar a Glass, portar-lo al fortí i si mor, enterrar-lo dignament.

Per Fitzgerald, Glass és una càrrega, mata al seu fill i el deixa abandonat, Jim te un pel de compassió i li deixa a l’ home, que quasi no es pot valer per si mateix, una cantimplora.

Glass, minvat de facultats, inicia el retorn al campament, fuig dels indis que l’ assetgen, troba un pawnee, un altre indígena amb qui comparteix viatge, roba un cavall d’una expedició francesa que és la que ha segrestat a Powaka i allibera a la noia i després de múltiples aventures, arriba al fortí.

Quan Fitzgerald el veu arribar, inicia una ràpida fugida, Glass acompanyat d’ Henry, inicia la persecució, el seu acompanyant és assassinat pel fugitiu , mentre Glass i Fitzgerald es troben i lluiten a mort. Fitzgerald resta malferit ,en tant apareixen els Aikaras que l’ atrapen i el maten.

Glass sobreviu una vegada consumada la seva venjança.

650_1200

COMENTARI

Iñarritu inicia la seva carrera cinematogràfica amb obres de caràcter fragmentari, pròpies del cine d’ autor, després de la molt interessant “Birdman”, amb la que guanya l’ oscar de l’ any 2015, Hollywood posa en marxa i al seu servei tota la maquinaria de que disposa per realitzar una gran producció.

“El renacido” és un mainstream de qualitat, cine espectacular, una història de supervivència i venjança a través dels esclatants paisatges del nord de Canada i la Patagonia. En 1971 Richard Sarafian roda una esplèndida pel.licula sobre el mateix tema: “El hombre de una tierra salvaje”.

El film és el relat d’un viatge tan físic com moral. Glass, el protagonista ferit per un os, es veu al costat de la mort i abandonat en el mig del bosc però aconsegueix sobreviure.

La història de “El renacido” és la gran història americana, un relat de superació. Iñarritu celebra la vida dels pioners, aquells que es van enfrontar a un territori salvatge, als animals voraços i als indis, per preservar tot allò conquerit. Glass és valent, persistent, audaç, te totes les suposades virtuts de l’ home americà, que ha lluitat pel país i se l’ ha guanyat.

“El renacido” és també un film amb constants connotacions religioses; Glass viu una prova sacrificable, una epopeia que acaba en redempció. L’ heroi no en te prou amb haver patit tota mena de penalitats sinó que necessita venjar al seu fill, per això quan arriba al campament i a la seguretat, realitza una immersió en l’ aigua, un bateig, una purificació, que li dona renovades forces per anar a la recerca de l’home que l’ ha traït.

Hi ha també una reafirmació en la idea que Déu està en les petites coses. Fitzgerald explica, com moribund i mort de gana, es va trobar amb un esquirol i la seva carn li va salvar la vida, per Fitzgerald va ser una expressió divina. Quan Fitzgerald ha lluitat amb Glass i està ferit però viu, els indis fan la seva aparició i el maten, són la prova del destí, marcat per Déu.

“El renacido” és el clàssic relat de viatge, l’ odissea portada a l’ oest americà. Un home emprèn un recorregut ple de dificultats i peripècies i torna a casa canviat, és també un camí existencial. En l’ última escena, Glass ha complert la seva missió redemptora i es troba amb l’ esperit de la seva dona morta, que l’ acompanya.

Iñarritu planteja doncs aquet viatge iniciàtic i místic però també un viatge físic, per això estem davant una excel·lent pel·lícula d’ aventures, on el paisatge s’ erigeix en protagonista. L’ home lluita contra la naturalesa adversa i hostil, viu immers en un món salvatge on no hi ha respir ni perdó; els indis són ferotges però no ho són menys que els francesos que han segrestat a Powaqa, que el traïdor Fitzgerald o que el mateix Glass. L’ indret salvatge és cruel i torna cruels als homes.

La història s’ estructura en la primera part en un relat de supervivència per convertir-se en una narració de venjança, de recerca del traïdor, d’ odi cap aquell que ha matat al fill en la segona, tot desenvolupat a partir d’una violència extrema.

Iñarritu aporta a l’ aventura, espectacularitat i bellesa formal. La primera aparició dels indis, la lluita amb l’ os, la caiguda de Glass per les cataractes i com és arrastrat per l’ aigua, la trobada amb l’ indi pawnee i com els dos homes es mantenen expectants entre les fogueres provocades i la tènue capa de neu que cau, o quan Glass esventra el cavall per dormir en el seu interior i guarir-se del fred.

Són escenes potents, aventures i segones lectures: bon cine.

El relat està basat en una historia real que Michael Punke va novel·lar i guanya tres oscars en el 2016, millor direcció, millor actor (Leonardo Di Caprio) i millor fotografía.

TITANIC

TITANIC

 

 Director: James Cameron

Actors: Leonardo Di Caprio

             Kate Winslet

             Billy Zane

             Kathy Bates

             Gloria Stuart

Any: 1997

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama romàntic

Subgènere: Catàstrofes

 

ARGUMENT

En abril de 1912 s’ enfonsa el Titànic.

Molts anys més tard un equip de caça tresors baixa cap els restes del vaixell amb la intenció de recuperar alguna peça valuosa i s’ introdueix en la carcassa de la nau amb un robot.

Els exploradors busquen un diamant de gran valor però el que troben és el retrat d’ una dona.

A milers de quilòmetres, una anciana contempla el que està passant, es tracta de Rose Calvert (Gloria Stuart), te cent un anys i explica que és una de les supervivents del Titànic i que li pertany el retrat.

Rose recorda el que va passar.

El Titànic, el vaixell més gran del món, s’ embarca des de Southampton amb destí Nova York. En ell viatgen més de mil persones.

Rose (Kate Winslet) ho fa amb la seva família i el seu promès, Cal (Billy Zane). És una noia acabalada i viatja en primera classe. Entre altres passatgers s’hi troba Molly Brow (Kathy Bates) que fa bona amistat amb la família i tres joves busca vides que han guanyat una aposta a les cartes i això els hi permet embarcar.

Un d’ ells és Jack Dawson (Leonardo Di Caprio). Dawson te la qualitat de ser un bon dibuixant.

Rose se sent insatisfeta amb la relació que manté amb Cal, amb qui es casa per interès econòmic de la família, això la deprimeix i decideix posar fi a la seva vida, llençant-se dalt a baix del vaixell. Dawson contempla l’ escena i la salva.

A partir d’ aquí neix una bona amistat entre els joves que acaba en enamorament.

Cal compra l’ amor amb objectes materials i li regala a Rose un gran diamant que pertanyé al rei Luis XVI de França.

La relació entre Rose i Jack es fa cada vegada més forta. El noi realitza un retrat de la dona despullada i més tard fan l’ amor amagats, en tant els persegueix un detectiu a les ordres del promès.

El Titànic xoca contra un iceberg, l’ indestructible vaixell comença a negar-se quan el detectiu deté al noi , li col·loca el diamant en la butxaca per acusar-lo de lladre i el reclou en una cabina.

Rose arrisca la seva vida , salva i allibera a Jack, mentre les embarcacions de salvament són enviades al mar amb dones i nens. Però en el Titànic tenen preponderància els viatgers de primera classe i els de tercera estan tancats en els seus compartiments sense poder sortir. Així mateix sols hi ha embarcacions per a la meitat del passatge.

Quan el vaixell s’ enfonsa el caos és total, Jack i Rose neden cercant la supervivència i el noi troba un aixopluc per la dona. En tant ell es congela, una xalupa que torna per recollir als supervivents troba a Rose i la rescata.

Ara l’ anciana ha explicat el que va passar, retroba el seu retrat i els seus records i llença a l’ aigua el diamant que encara conserva.

tITANIC i

COMENTARI

La pel·lícula uneix amor, aventura, lluites socials, sentimentalisme i efectes especials. És una conjunció de cine espectacular i comercial i de producte ben acabat que no permet parpellejar a l’ espectador en tot el metratge.

Potser l’ element principal sigui la història d’ amor entre els dos protagonistes. L’ amor s’ imposa per sobre les diferències de classe entre una noia benestant i un pinxo de classe baixa, els protagonistes obliden els seus orígens de classe per enamorar-se.

La noia salva la vida del xicot, reclòs i emmanillat en una sala que s’ inunda però després és ell qui paga amb la vida al fer-li lloc en una fusta a Rose.

El segon element principal del film és l’ escenari social. El vaixell es correspon a la societat, és un fresc social. En primera classe els rics disposen de tots els privilegis, en les cabines dels últims pisos els pobres hi viuen amuntegats i quan es produeix el naufragi queden tancats darrera una reixa en tant els adinerats es disposen a ocupar les embarcacions de salvament per fugir.

L’ enfonsament del Titànic és també simbòlicament, l’ enfonsament d’un món classista i ple de privilegis que ja no te raó de ser.

El tercer element seria el sentit de l’ aventura i els efectes especials i dintre d’ això tots els components que marquen l’ última part del film durant l’ enfonsament.

El film retrata el caos total, l’ angoixa, l’ egoisme del ser humà en una situació límit, tot per salvar la vida. Els músics que toquen fins el final, el capità del vaixell que espera l’ inundació tancat en el seu lloc de comandament, els vells que moren abraçats, la mare que explica contes als fills en tant espera el final, els aristòcrates que veuen venir l’ empenta del mar asseguts i prenent conyac, el capellà que vol transmetre esperança divina als feligresos. Tot és un mosaic tan real com emocionant de les actituds del ser humà davant la tragèdia.

Un punt a mencionar és el retrat dels protagonistes. Rose trenca amb el seu món benestant i reivindica, no sols l’ amor amb la persona que no pertany a la seva classe social, sinó també la llibertat d’ aquella que trenca amb un entorn ple d’ insatisfaccions, malgrat gaudir de tot, i es complementa amb aquell que a pesar no tenir res és feliç.

No poden quedar sense il·lustrar algunes belles imatges del film. El vaixell quan s’enfonsa verticalment, com un animal ferit. La barca aproximant-se al rescat en mig dels cadàvers congelats. El Titànic acostant-se a l’ iceberg i ja incapaç de desviar-se i evitar-lo. Les imatges primeres de la grandiositat del vaixell, contrastat amb els dofins que neden al seu costat. Allò colossal i allò fràgil però és el primer el que acaba sucumbint.

Per fi l’ escena en la que els enamorats ondegen sobre la barana del vaixell, obren els braços i es besen, en un afany total de llibertat. Tot amanit per la cançó, ja clàssica, de Celine Dion: “My heart will go”, com un digne complement a la festa.

La pel·lícula guanya onze oscars en 1997. Incloent els de millor film i millor director i es consolida com una obra mestra del cine popular.