PERSONA

 

Director: Ingmar Bergman

Actors: Liv Ullman

              Bibi Andersson

Any: 1966

Nacionalitat: Suècia

Títol original: Persona

Gènere. Cine d’ autor

Subgènere: Introspecció psicològica

 

ARGUMENT

Elisabeth Vogler (Liv Ullman) és una actriu teatral que s’ ha quedat sense parla al mig de la funció, ingressada en un hospital es determina que no te cap afecció física ni psíquica per la seva conducta i es contracta a Alma (Bibi Andersson), una infermera, perquè la cuidi.

Al cap d’ uns dies les dues dones marxen a una casa en la costa, al costat del mar per incentivar la curació. Quan elles estan juntes contrasta el silenci de Elisabeth, al costat d’ Alma que comença a fer confidències i a desentranyar la seva personalitat.

Alma explica la seva relació sexual amb un desconegut i l’ avortament que va patir de la seva relació de parella.

Una des de la paraula i l’ altra des de el silenci, les dues dones viuen un procés amor-odi i se n’ adonen que no són pas tan diferents.

Elisabeth ha tingut un fill però quan veu la seva fotografia la trenca, és un fill no desitjat. Fins i tot el marit d’ Elisabeth fa una breu aparició però sembla confondre’s i no saber qui és la seva verdadera dona.

A la fi Alma marxa de la casa.

 

 

COMENTARI

Després de que Bergman hagi realitzat en els anys 50, diverses pel·lícules que tracten sobre el silenci de Déu, inicia ara en els 60, una nova etapa en la que el tema central de la seva cinematografia  és la introspecció de la ment i de l’ ànima humana.

Bergman, com a bon autor, quan desenvolupa el seu món narratiu parla d’ ell mateix, de les seves pors, de les seves angoixes, aquí les dues dones són l’ alter ego de l’ autor.

El director vincula el film al tema de la identitat. Una dona es nega a parlar sense motiu aparent, una altra, la seva cuidadora, rememora algunes de les seves vivències i no deixa de parlar i d’ interrogar-se però les dues en realitat es busquen a si mateixes, volen saber qui són. La conclusió és que Alma pot ser Elisabeth i viceversa, les dues dones estan lligades per experiències similars.

Bergman mostra com les dues persones intenten treure’s la màscara que tots portem i que els impedeix expressar la pròpia forma de ser, una verbalitza tot, l’ altra calla.

La fotografia en blanc i negre de Sven Nykvist ajuda a trobar paral·lelismes quan la pantalla mostra continuadament el rostre de les dues dones en primers plans en els que tan Liv Ullman com Bibi Andersson es comportem amb total mestria, en un tour de force com quasi úniques protagonistes de la funció.

Bergman ens mostra la tramoia de l’ espectacle. El pròleg amb els fotogrames que es mouen i es cremen i el mateix epíleg. A la fi amb la presència obvia de la càmera, Bergman ens diu que assistim a una ficció, potser també que les nostres vides podrien ser unes altres, que les nostres vides, com el cinema o el teatre, estan plenes de mentides i ficcions que emmascaren una realitat que no volem assumir, igual que les protagonistes.

La pel·lícula en el seu moment va sorprendre  primer perquè aborda una relació interpersonal a partir d’ elements del psicoanàlisi. Segon perquè a diferència de cinema convencional no recórrer al ritme narratiu sinó que es limita a detallar records, somnis i desitjos dels personatges, veus i silencis, amb el recolzament del muntatge i la fotografia  i sense la idea de principi, nus i desenllaç.

SONATA DE OTOÑO

 

 

Director: Ingmar Bergman

Actors: Liv Ullman

              Ingrid Bergman

              Halvar Bjork

               Lena Nyman

Any: 1978

Títol original: Hostsonaten

Nacionalitat: Suècia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Eva (Liv Ullman), viu amb el seu marit Viktor (Halvar Bjork), un pastor protestant i amb la seva germana Helena (Lena Nyman), una noia amb una malaltia degenerativa que te que jeure postrada en el llit.

Després d’ anys de no veure-la, escriu a la seva mare, Charlotte (Ingrid Bergman), aquesta és una famosa pianista que recentment ha vist la mort del seu últim amant, Leonardo.

Tot el que en un principi és cordialitat entre mare i filla, es va de mica en mica enterbolint, sorgeixen els retrets i un punt d’ odi. Eva s’ ha sentit sempre abandonada per una  dona egocèntrica que s’ ha dedicat a la seva carrera i a la seva pròpia vida sense prestar gaire atenció a les filles.

Aviat emergeixen els reprotxes, la mare va instar a avortar a la filla, aquesta viu secretament infeliç després de la mort del seu petit fill, tot això que s’ho ha guardat en l’ ànima, surt a l’ exterior, les frustracions per un suposat abandonament, el desamor i la pena.

Mare i filla s’ enfronten i es tracten amb duresa. Quan la mare marxa, la filla li escriu una carta que no sap si mai arribarà a les seves mans,en la que fa acte de contrició , suavitza el relat i demana perdó pels excessos comesos.

 

 

COMENTARI

En 1978, Bergman continua interessat per un dels temes primordials en la seva filmografia, sinó el més important, la dissecció personal del món interior d’uns personatges.

Gent que viu la seva vida amb aparent fluïdesa, es sotmesa en un moment determinat a una catarsi, la presència d’un especial esdeveniment o d’una altra persona acaben amb tot l’univers tranquil·litzador i fals, i treuen a l’ exterior els fantasmes ocults en la ment.

Així passa en les seves últimes pel·lícules d’ aquesta època: “Gritos y susurros” (1972), “Secretos de un matrimonio” (1974) o “Cara a cara” (1976).

Ara en “Sonata de otoño”, Bergman enfronta a mare i filla en un drama psicològic, totes les secretes pulsions guardades a traves del temps, esclaten en un conflicte tens, amarg, sense concessions.

Darrera el sentiment de desatenció, en Eva fluctua un buit existencial, la mare és el fil conductor de la ràbia expressada però darrera hi ha el compliment cap a una germana impedida, la mort del fill i una vida sense incentius.

Una nit, Eva desperta d’un malson i confessa tot allò que portava dins, el dolor davant una vida estèril i la insatisfacció de contemplar la pèrdua de l’ amor dels sers més propers. Eva intenta salvar-se , comprendre, estimar i que l’ estimin però probablement, fora del crit contingut d’una nit, tot continuarà igual.

Bergman porta la tensió a l’ espectador que viu la disputa, amb angoixa i desassossec, incapaç de remoure’s en la butaca. El director suec roda en nombrosos primers plans, on Liv Ullman i Ingrid Bergman desenvolupen un duel interpretatiu colossal. Sven Nykvist, el fotògraf del director suec, il·lumina les escenes sempre amb una llum somorta i tènue que porta als rostres de les protagonistes tota la expressivitat i el dolor que els esdevé.