AMANECE QUE NO ES POCO

Amanece_que_no_es_poco-465341383-large

 Director: Jose Luis Cuerda

Actors: Manuel Alexandre

             Cassen

             Gabino Diego

             Antonio Resines

             Luís Ciges

             Rafael Alonso

             Fedra Lorente

             Saza

             Ovidi Montllor

             Guillermo Montesinos

             Queta Claver

             Quique San Francisco

             Violeta Cela

             Rosalia Dans

Any: 1989

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Comèdia

 

 ARGUMENT

En un poble de l’ Espanya rural, la gent esta en missa, el capellà, Don Andrés (Cassen) te l’ ajuda de Paquito (Manuel Alexandre); un grup d’ americans amb el seu portaveu (Gabino Diego) al front, assisteix per conèixer les costums del lloc.

En tant, arriben a la població Teodoro (Antonio Resines), un enginyer en any sabàtic, acompanyat del seu pare, Jimmy (Luís Ciges), aquest ha matat a la mare per que diu que era molt dolenta.

Seguidament arriba l’ alcalde (Rafael Alonso), amb una nova amistançada(Fedra Lorente), com la dona està imponent, la volen fer comunal, en protesta l’ alcalde es penja i el negre del poble, Engue, ho fa també en solidaritat.

La guàrdia civil per mitja del seu cap Gutiérrez (Saza) els obliga a baixar de la forca i l’ alcalde convoca eleccions.

En elles es decideix qui es presenta a puta i qui a adultera, les eleccions les guanyen els de sempre i el batlle decreta que la noia serà sols per a ell.

Els del poble de dalt envaeixen la vila i l’ autoritat local expulsa als americans, després tots se’n van a un turó per contemplar l’ albada.

images

COMENTARI

Jose Luis Cuerda agita en 1987 el panorama del cine espanyol amb un cine surrealista i de l’ absurd amb “El bosque animado”, dos anys després reincideix amb aquesta nova pel·lícula.

Es pot dir que es tracta d’ un relat que te aproximacions històriques en Espanya, des de la novel.la picaresca de l’ edat d’ or a l’ esperpent de Valle Inclán, passant pel moviment surrealista.

Però cal dir que sobretot en el relat s’hi troba reflectit l’ humor dels anys cinquanta o inicis del seixanta amb el franquisme, quan la impossibilitat de l’ acudit puntual, denunciat per la censura, fa néixer autors , propers molts al mateix règim, que cultiven un humor absurd i l’ astracanada.

Parlem de Tono, Arniches, Miura, Llopis, “dialogos para besugos “ d’ Armando Matías Guiu i més tard Gila, per acabat en el present recent amb Tip i Coll i en l’ actualitat amb Faemino y Cansado.

És també un retrat d’una determinada Espanya, capellans, guàrdies civils, alcaldes, camperols…fet des de la desmesura, amb tendresa i sense sentit crític. La pel·lícula és coral i cada personatge te el seu moment de glòria.

El pagès que s’ acomiada cada dia de la carbassa i li dona les gràcies.

Nuño, l’ home enterrat al que se’l te que regar cada dia per que broti.

Donya Remedios (Queta Claver), que te bessonada deu minuts després de fornicar amb el seu amant pel gaudir que aquest li dona.

El suïcida permanent (Guillermo Montesinos), que va cada dia a la carretera amb la intenció que l’ atropelli un camió però els vehicles sempre l’ esquiven.

Bruno, un argentí que plagia “Luz de agosto” de William Faulkner i al que la guàrdia civil envia a la presó.

Cascales (Quique san Francisco), l’ home que sempre vol canviar de personatge.

És un món ple de sorpreses que manté a l’ espectador amb el somriure constant als llavis, al cap del temps la cinta és converteix en un film de culte i algunes frases són celebrades en fòrums cinèfils: “Todos somos contingentes però tu eres necesario” quan aclamen a l’ alcalde.

 

PLÁCIDO

 

Placido

Director: Jose Luis Garcia Berlanga

Actors: Cassen

             Jose Luis López Vázquez

             Elvira Quintillà

             Manuel Alexandre

            Julia Caba Alba

            Jose Orjas

            Antonio Ferrandis

Any: 1961

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

     En la nit bona, Plàcido (Cassen) te que pagar la lletra del seu moto carro per que no l’ embarguin; el seu germà Julián (Manuel Alexandre) li nega els diners, Júlia (Elvira Quintillà), la seva dona, cuida del nadó de la parella.

Aquesta nit, Gabino Quintanilla (Jose Luis López Vázquez) és el responsable de la gran festa popular en la  que cada família benestant posarà un pobre a la seva taula.

Patrocinat per la marca d’ olles Cocinex s’ inicia una gran desfilada benèfica, diversos artistes arriben a l’ estació del tren per participar-hi i Plàcido va d’un cantó a un altre buscant diners per pagar la lletra i trobar al notari (Jose Orjas)

Després de la cavalcada, les famílies de la bona societat porten als pobres a casa seva. En la mansió dels senyors Galan, fins i tot la premsa retransmet l’ esdeveniment; en casa dels Higueras, Pascual, el seu pobre, s’ha posat malalt, com està moribund van a la recerca de Concetta (Julià Caba Alba), la seva amistançada, per casar-los i per què l’ home no mori en pecat.

Després de les reticències del necessitat, la parella es casa i una mica més tard, Pascual mor, com ningú es vol fer càrrec del cadàver, el porten en el moto carro de Plàcido, que ja ha pagat la lletra, i el deixen en casa de Concetta.

Tothom esta alleujat, Plàcido i la seva família deixen a Quintanilla tirat al mig del carrer i se’n van a casa seva a celebrar els últims moments de la nit bona

Placido I

COMENTARI

En 1961, Berlanga realitza la que potser sigui la seva millor pel·lícula, és un retrat costumista amb elements neorealistes, un mirall social i punyent de l’ Espanya de l’ època, que no deixa titella amb cap.

A partir d’una comèdia coral, Berlanga mostra la mesquinesa social, la hipocresia de les famílies benpensants, la doble moral social, la caritat com un deure moral, en una Espanya de “charanga i pandereta”, plena de cinisme, negritud i mala llet.

Tot és caòtic, el lema franquista: “Ponga un pobre en su mesa” és una excusa per quedar be davant els altres i per alliberar males consciències, els pobres tampoc estan retrats amb magnanimitat, alcoholitzats, golafres, grollers….

Monges, misses, condecorats, folklòriques, pobres desgraciats, gent amb deliris de grandesa, aprofitats, persones plenes de fingiment, vividors… són la fauna social que apareix pel film.

La nadala final és aclaridora: “Porque en esta tierra no hay caridad, ni nunca la ha habido ni nunca la habrá”.

Hi han moments que no es poden desaprofitar : Pascual negant voler casar-se amb Concetta, la tirallonga de gent sortint de la casa per deixar el mort en el moto carro i desentendre’s, Ramiro (Antonio Ferrandis), amagat en l’ armari quan la comissió ve a buscar la seva pobra, la borratxera del necessitat en casa del notari, la baralla final per la cistella de Nadal….

Tot està ple de miserabilisme, un retrat patètic i portentós de l’ Espanya franquista, a partir del guió de Rafael Azcona i del mateix Berlanga.