ALLONSANFAN

 

 

 

Director: Vittorio y Paolo Taviani

Actors: Marcello Mastroianni

              Lea Massari

              Mismy Farmer

              Laura Betti

              Claudio Cassinelli

              Stanko Molnar

Any: 1974

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine polític i social.

 

ARGUMENT

En els anys de la restauració en Itàlia, Fulvio Imbriani (Marcello Mastroianni) és un carbonari, antic jacobí i home d’origen noble. Fulvio és empresonat com a responsable d’una secta revolucionaria, “Els germans sublims”. El govern l’ allibera perquè els condueixi fins el gran mestre de l’ organització.

Els seus company l’ acusen de traïdor i d’ haver delatat als seus, doncs, Filippo el cap del grup, ha desaparegut però en realitat s’ha suïcidat.

Fulvio, cansat i malalt, cerca refugi en la casa de la seva germana Esther (Laura Betti),que viu amb el seu marit i amb Constantino, un altre germà. Al temps, apareix en la casa Charlotte (Lea Massari), l’ amant de Fulvio i mare del seu fill Maximiliano. Mentre Fulvio li proposa marxar cap a Amèrica amb el nen, Charlotte vol esperar als companys i continuar la lluita.

Quan els revolucionaris arriben, Esther els denuncia i els soldats els esperen i els maten, Charlotte resulta greument ferida i Fulvio escapa amb la noia que acaba morint.

Allonsanfan (Stanko Molnar) és el fill del seu amic mort, Filippo, i és el qui troba a Fulvio i li demana que torni a la lluita però aquest te clar on i amb qui vol anar.

Lionello (Claudi Cassinelli), un dels seus amics arriba per acompanyar a Fulvio a buscar un carregament d’ armes, que aquest mai ha contractat i mai arribarà. Lionello s’ ofega davant el silenci i la indiferència de Fulvio.

Francesca (Mismy Farmer), una jova revolucionaria, ho ha vist tot però calla perquè estima a Fulvio. De nou sorgeix l’ engany, Fulvio va a trobar a la resta del grup i explica que els contrabandistes que venien les armes van matar a Lionello.

Malgrat aquesta contrarietat, els revolucionaris decideixen emprendre la seva missió i anar al sud a trobar als camperols, demanar-li’ls que s’ uneixin a ells i lluitin contra el règim que els oprimeix.

Fulvio, adormit pels efectes de l’ opi i l’ alcohol, marxa amb l’ expedició. Els revolucionaris arriben a terra ferma i Fulvio de nou traeix als companys per salvar-se i li demana al capella que avisi als soldats.

Mentrestant els revolucionaris avancen fornits de uns pocs fusells vells, la gent del poble, els camperols , els que havien de ser els seus aliats, atiats pel capella, arriben amb falç i martells. Vanni, un home del poble que s’ha passat als carbonaris, dispara i fereix a un nen. La ira s’ engega i els camperols maten a tots els revolucionaris.

Allonsanfan ha sobreviscut, troba a Fulvio i , al·lucinat, li explica  que camperols i revolucionaris han unit les seves forces. Fulvio es posa la jaqueta vermella dels rebels per anar a trobar al grup, els soldats arriben i el maten.

 

 

COMENTARI

Els Taviani esdevenen cineastes altament polititzats, d’ ideologia marxista, busquen en les seves primeres pel·lícules mostrar la situació d’ injustícia social en que viuen les classes populars. “Padre padrone” , dos anys després d’ “Allonsanfan” serà la pel·lícula que els hi donarà una modesta fama.

“Allonsanfan” és un film llarg i complex on es volen dir moltes coses. En primer  lloc és important la personalitat del seu protagonista, Fulvio Imbriani, aquest és un home que s’ha involucrat en la lluita social i te com a referent als carbonaris i a la revolució francesa.

Quan s’ inicia el relat, Fulvio, un aristòcrata, és un home cansat, que vol deixar l’ activisme social i es vol reincorporar a la seva classe social, viure feliç  i tranquil i si de cas anar-se’n a Amèrica amb dona i fill. El context que l’ envolta no  li permet realitzar els seus desitjos, els companys els consideren un dels seus i l’ amant és una convençuda lluitadora.

Els Taviani exposen els dubtes existencials de Fulvio, és un conflicte entre tot allò individual i tot allò col·lectiu. Fulvio entén que sols es viu una vegada i que possiblement no podrà veure la felicitat universal, entén que els seus companys disputen per una cosa que ja s’ ha acabat, que ha fracassat, és algú cansat, que vol  adaptar-se de nou al món al que pertany, algú que ja està de tornada, que ha perdut la fe, que no vol lluites ni aventures, que aspira a la comoditat burgesa. “He canviat”, diu, “estic aquí-la seva casa- on tothom m’ estima”.

Front la idea conservadora de l’ individu i el seu jo, s’ alça la idea de la col·lectivitat. El crèdul Lionello, el jove Allonsanfan, el nouvingut del món rural Vanni, és gent que creu en un projecte comú, en la unitat dels intel·lectuals i els camperols per aconseguir un món millor.

Els Taviani són marxistes però no badocs i presenten als revolucionaris com il·luminats i creients d’ una nova fe. En lloc de l’ esperada aliança amb els camperols es troben amb un grup de gent esperonada pel capellà, que crida: “Que volen aquesta gent, són estrangers sense déu, sols ens porten patiment”. Allà on els revolucionaris cercaven unitat tan sols hi troben ira i mort.

Els Taviani no deixen de presentar a la secta com a gent plena d’ esperança i dignitat. Allonsanfan, al·lucinat, ve a trobar a Fulvio i li explica que a la fi s’ha produït la unitat desitjada i contemplem a revolucionaris i camperols plegats, ballant i cantant en una somni quimèric que mai es realitzarà.

Hem de fer referència a la situació d’ Itàlia en 1974, any del film, doncs els Taviani parlen de la realitat històrica d’ aquell moment. El Partit Comunista era una força important i demanava el compromís històric per governar amb la Democràcia Cristiana. Al seu voltant sorgien molts satèl·lits esquerrans com “Lotta Continua” o “Potere Operaio” entre altres. Potser el referent dels Taviani amb respecte a la secta dels germans humils siguin aquests grups.

Tan uns com els altres no entenen que la revolució ja no és possible i aquell que defuig les seves responsabilitats és considerat un traïdor. Un dels sectaris diu: “Jo no se fer altra cosa, estem en un món en els que tots dormen i sols nosaltres estem desperts”.

Malgrat tot això, i tornant a Fulvio, en principi l’ espectador el comprèn, és algú que te dubtes entre el que ha de fer i allò que vol fer.

La seva evolució no és gaire reconfortant, aquest personatge en crisi i decadència, sols pensa en salvar-se a si mateix, enganya a tothom, és un cínic , un covard i un traïdor. Al final mor per apuntar-se, erròniament, a la que pensa és la causa guanyadora.

Els Taviani il·luminen amb magnificència tot aquest escenari. La posada en escena és excel·lent. De vegades ens recorda el món fi d’ època que tantes vegades recrea Visconti.

Escenes de gran bellesa se succeeixen, quan Fulvio reconeix el seu passat i apareixen els instruments musicals i els joguets de la infància.  El moment en que  entren en pantalla les màscares del carnaval, que apareixen salvant a Fulvio en el mar, un símbol de la seva pròpia disfressa, l’ engany que mai l’abandona.  El conte que Fulvio li explica al nen sobre el gripau que espanta als infants i el gripau apareix.  Quan Fulvio toca el violí en l’ escenari de luxe al costat del seu fill. Quan els revolucionaris, camí del combat i la mort canten “la marsellesa” recollits en el vaixell.  Per fi quan els sectaris resten a terra abatuts pels camperols i brilla la seva casaca vermella, que es confon amb la sang.

Conjugació entre forma i fons en un conte moral tan intel·ligent com pessimista sobre la condició humana.

LOS CAMARADAS

 Director: Mario Monicelli

Actors: Marcello Mastroianni

               Renato Salvatori

               Folco Lulli

               Bernard Blier

               Annie Girardot

               Francois Perier

Any: 1963

Títol original: I compagni

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine social

 

ARGUMENT

      A finals del segle XIX en Tori, els treballadors d’una fàbrica tèxtil treballen catorze hores sense descans. Esgotat pel cansament, un obrer perd la mà en una accident laboral amb una màquina.

Els treballadors es reuneixen i anomenen un comitè format per Martinetti (Bernard Blier) i Pautasso (Folco Lulli) per negociar amb els patrons i demanar retallar l’ horari a tretze hores, tot i que altres operaris com Raoul (Renato Salvatori) pensen que no s’ obtindrà res.

Com els empresaris no els hi fan el més mínim cas, decideixen plegar una hora abans però sols aconsegueixen que Pautasso, que és el que toca la sirena de bell antuvi, sigui represaliat i suspès d’ horari durant quinze dies.

Decidits a assolir els seus propòsits, proclamen una vaga, tots a una se solidaritzen menys un treballador sicilià, quan van a casa seva a retreure-li la posició que manté i contemplen la misèria en que viu, ho deixen estar.

En això arriba a la població el professor Sinigaglia (Marcello Mastroianni), és un home culte, un intel·lectual, que amb el poder del seu coneixement i la seva paraula intenta conscienciar als treballadors i mostrar-li’ls la força que posseeixen.

La gent fa costat a Sinigaglia i la vaga s’ allarga. Intentant que els ferrocarrils se sumin a la lluita, Pautasso és atropellat per un tren i mor.

La patronal, conscient de la influència de l’ home, envia a la policia per detenir-lo però el professor escapa i es refugia en casa de Niobe (Annie Girardot), una amistançada dels patrons.

La lluita és llarga, quan els empresaris estan a punt de cedir, l’ enginyer en cap crida a Martinetti a casa seva, aquest confessa que els treballadors estan esgotats, astutament el cap amaga l’ oferta que anava a fer i convenç a Martinetti per que cridi a la fi de la vaga.

Els treballadors es reuneixen en assemblea i decideixen tornar a la feina però Raoul, que ara és un fervorós partidari de la lluita, fa que Homer, un noi que treballa en la fàbrica, avisi al professor. Aquest arriba i convenç de nou als obrers de la justícia de les seves peticions.

Els treballadors marxen plegats en manifestació cap a les portes de la fàbrica on són rebuts per la guàrdia, que dispara i mata a Homer. Sinigaglia és detingut i els operaris tornen a la feina però ja res serà igual. Raoul que s’ ha enfrontat a la policia, fuig de la ciutat i entre tots esperen recollir signatures perquè Sinigaglia es presenti com a diputat en una candidatura popular i pugui sortir de la presó.

COMENTARI

Una de les millors pel·lícules de la història del cine dedicades al moviment obrer i a les lluites socials.

Monicelli, conscient que els grans discursos són, de vegades dissuasius, realitza un film ple d’ humor i tendresa en el que combina els elements típics de la comèdia italiana amb la tragèdia.

El film tracta de la lluita dels treballadors pels seus drets, just quan a finals del segle XIX, el moviment obrer comença a lluitar per una societat més justa i igualitària.

El director recalca l’ aliança de les forces del treball i de la cultura, idea que va imperar en la línia política dels partits comunistes occidentals durant els anys 60 i 70.

Els treballadors mostren els seus dubtes, pors i contradiccions, també la seva ferma voluntat de lluitar. El professor Sinigaglia és el nexe d’ unió que els cohesiona i els hi dona identitat ideològica, els seu combat, reclama no tan sols millors condicions de treball, sinó reivindica els seus drets com a classe oprimida.

La mort del nen en el xoc amb la guàrdia el porta a ser culpat en primera instància. Sinigaglia acut a atendre a Homer i cerca ,desesperat, les seves ulleres que li han caigut a terra, la seva arma de combat.

La pel·lícula és una mostra de les condicions de treball en les fàbriques fa més de cent anys, l’ explotació, la fam i la injustícia, tot mostrat amb elements didàctics i amb uns continguts plenament vigents avui en dia.

 

 

UNA JORNADA PARTICULAR

Una_jornada_particular-300491617-large

 

Director: Ettore Scola

Actors: Marcello Mastroianni

             Sofia Loren

Any: 1977

Títol original: Una giornata particolare

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

En el context de a Itàlia feixista, Antonietta (Sofia Loren), és una dona del poble, aclaparada per un marit autoritari i sis fills. En 1938, Hitler visita Roma i es produeix una gran desfilada feixista, tota la família d’ Antonietta va a veure la mostra, menys la dona que resta a casa.

Un fet accidental, s’ escapa el seu ocell, la fa entrar en contacte amb el seu veí, Gabriele (Marcello Mastroianni).

Comencen a parlar i a descobrir-se, són dues persones marcades per la solitud, la tristesa i l’ angoixa del temps que els hi ha tocat viure.

Antonietta s’identifica amb les glòries del sistema. Gabriele és un locutor expulsat de la seva feina per antifeixista.

Per sobre les diferències ideològiques, s’ alcen dues ànimes ferides, fràgils, dues persones que cerquen comunicació i afecte, desesperadament.

L’ home és homosexual, això fa que s’ obrin recels entre ells però finalment arriben els petons i fan l’ amor en tant sonen els himnes grandiloqüents de la desfilada.

Per un dia, ambdós han deixat enrere la seva pena i la seva rutina. Però la desfilada acaba, Antonietta torna a casa on res no canviarà. Gabriele veu com la policia se l’ emporta detingut.

UNA GIORNATTA

COMENTARI

Scola confronta a dues ànimes plenes de dolor, ferides i fatigades en el context dels fastos del feixisme.

Abans que tot torni a ser com abans, la desfilada militar permetrà l’ oportunitat perquè que dues persones envoltades per la solitud es trobin i s’ entrellacin per unes hores, cercant l’amistat i edificant un amor impossible.

Scola filma el drama contingut i amarg dels protagonistes i oposa la sensibilitat dels amants, dins la seva buidor existencial al món ostentós i forassenyat de la desfilada i la multitud que la recolza.

Mentre un univers vacu i ple d’ aparences desfila pel carrer, en un petit espai les emocions es desborden, al dia següent tot continuarà igual per als protagonistes però tot serà diferent.

LA DOLCE VITA

 

    

 

 Director: Federico Fellini

Actors: Marcello Mastroianni

             Ivonne Fourneaux

             Anita Ekberg

             Anouk Aimée

Nacionalitat: Itàlia

Any: 1960

Gènere: Drama

En memoria a Anita Ekberg, traspassada el gener del 2015.

 

ARGUMENT

    Marcello Rubini (Marcello Mastroianni) és un periodista de la premsa rosa que te com a parella a Emma (Ivonne Fourneaux) però que manté relacions amb una altra dona, Maddalena (Anouk Aimée) en la casa d’ una prostituta.

Marcello coneix també a una diva cinematogràfica, Sylvia (Anita Ekberg) i conviu en les festes d’ alta societat, freqüenta la casa del seu amic Steiner, un home plenament dedicat a l’ esposa i als seus fills.

A través de diverses peripècies es baralla i reconcilia repetidament amb Emma, cobreix un reportatge mediàtic sobre uns nens a qui se’ls apareix la verge, assisteix al suïcidi de Steiner i a l’ assassinat dels seus fills, retroba al seu pare que, s’ encapritxa d’ una noia, intentant recuperar la joventut perduda i finalment renega i blasma de tota la fauna social que sol acompanyar-lo, però al matí quan coincideixi de nou amb la jove cambrera del xiringuito de platja escull continuar de nou amb les seves amistats de sempre.

 

 

COMENTARI

     Fellini mostra a través del seu alter ego, el personatge de Marcello, la vida de l’ alta burgesia romana, el seu món buit, una classe social decadent que els porta a la insatisfacció permanent.

La pel·lícula s’ estructura a partir d’ un mosaic d’ escenes que caminen per l’ existencialisme d’ un protagonista en busca de si mateix.

Fellini retrata el món de la premsa, dels fotògrafs disposats a immortalitzar la por o la desgràcia sense remordiments. L’ escena en que li comuniquen a la dona de Steiner la mort del seu marit sense que els paparazzi deixin d’ assetjar-la ni un moment, és un exemple.

També inclou escenes estrambòtiques i properes al neorealisme com aquelles en que els nens diuen veure a la Verge, amb l’ enrenou mediàtic conseqüent. Aquí Fellini s’ acosta a Berlanga.

El director retrata així mateix el esnobisme i la pedanteria d’ uns intel·lectuals que no tenen res a dir.

Però sobretot Fellini filma el món vacu de les festes socials, de la promiscuïtat. La dona que realitza un striptease en públic, potser moral, la diva que es banya en la Fontana de Trevi, imatge establerta ja en la imaginació col·lectiva a partir de la presència humida d’ Anita Ekberg.

La pel·lícula s’ inicia amb l’ escena d’ un helicòpter que transporta una gran estàtua de Jesucrist que obre els seus braços sobre Roma, l’ helicòpter s’ atura damunt d’ una terrassa on unes noies prenen el sol perquè Marcello els hi demani el telèfon.

S’acaba amb la captura d’ un gran peix, un verdader monstre que amb el seu gran ull obert contempla a Marcello i als seus amics, potser és un mirall de la deformitat moral a que han arribat.

Allà Marcello entreveu la requisitòria de la noia innocent que li parla però el soroll del mar, la vida, l’ impedeix escoltar i escull tornar amb els seus, perd l’ oportunitat de canvi, de redempció i torna a la perversió.

Més enllà, Fellini mostra però no jutja, tot es disposa a partir de l’ ambigüitat. En realitat Marcello és en principi, tal com nosaltres , un espectador que pren nota d’ aquest món i com li diu un personatge: “Vosaltres no sou millors”.

Fellini mostra tot en un retaule humà, gent sense nord cercant el plaer, exhibicionistes, farandulers, vividors.

El seu amic, l’ insistent fotògraf Paparazzo dona un pas a la posteritat doncs el seu nom passarà a ser sinònim dels fotògrafs de premsa.

Fellini aconsegueix amb aquesta obra un dels seus films de referència, titllat en el seu moment d’ escandalós el confirmarà com un dels grans del cinema.