MARRUECOS

 

Director: Josef Von Sternberg

Actors: Gary Cooper

               Marlene Dietrich

               Adolphe Menjou

Any: 1930

Títol original: Morocco

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Quan el Marroc és un protectorat francès, la legió estrangera arriba per combatre als insurgents. Entre els militars es troba Tom Brown (Gary Cooper).

Al mateix temps fa la seva aparició Amy Jolly (Marlene Dietrich) una cabaretera contractada per actuar en un club local. Amy capta l’ atenció de Monsieur La Bessiere (Adolphe Menjou), un pintor de gran fortuna, que queda captivat per la dona.

Amy actua en el cabaret i allà coneix a Tom de qui s’ enamora. El soldat parteix cap el desert a lluitar contra els insurrectes en tant Amy davant la persistència de La Bessiere es compromet amb ell i anuncia el seu casament amb l’ home.

Però el destacament legionari torna a la ciutat i Amy surt a corre cuita a trobar el seu amor, tot i que ell no ha arribat amb els companys. Amy acompanyada de La Bessiere marxa la recerca de Tom que ha canviat de destacament. Tom te que marxar de nou amb el seu batalló cap el desert. Amy ho deixa tot i camina darrera la legió i el seu enamorat.

 

COMENTARI

La carrera de Sternberg està força lligada a Marlene Dietrich, en realitat és el seu descobridor i la fa debutar en 1929 en “El angel azul”. Com tants emigrants cinematogràfics, el director marxa l’ any següent a Hollywood amb la seva musa i amant i realitza aquest film.

La pel·lícula te tot el que podia esperar el públic americà de l’ època: una gran història d’ amor, un marc exòtic, aventures i baixes passions però avui ho contemplem amb una certa distància i ens sembla a un pas de l’ estètica kitsch.

A diferència de “El angel azul”, en que l’ home embogeix i es converteix en un titella en mans de la dona fatal, aquí és la protagonista la que beu els vents per un ben plantat militar legionari, que anteposa el deure a l’ amor.

Consumant el seu sacrifici, Amy abandona el món de luxe i respectabilitat que li ofereix La Bessiere per marxar a la recerca de l’ estimat, quan, decebuda, pensa que li és indiferent a l’ home, contempla com aquest, amb un ganivet ,ha gravat el seu nom, interposat amb un cor en la taula.

Ja sense dubtes, surt darrera els militars en una marxa pel desert no se sap cap a on, símbol de l’ amor fou i de la precarietat que l’ espera al prendre aquesta decisió.

Contemplem a Amy dubtant, una gran porta àrab emmarca l’ escena, si no la creua i torna trobarà la confortabilitat que li ofereix La Bessiere, si es llença endavant consumarà el sacrifici amorós a canvi de la incertesa personal.

Fem un esguard a la dona i com es descalça de les sabates i com la càmera evoca aquestes abandonades i solitàries en la sorra.

Un altre moment intens és quan Amy i La Bessiere estan reunits per anunciar el seu proper casament, Amy escolta les trompetes que anuncien l’ arribada de la legió i surt corrent a la trobada del seu amor.

Sternberg contrasta també el pretendents d’ Jolly; La Bessiere és la seguretat, Tom l’ atzar i l’ aventura.

D’ altra banda Holly(Marlene) ens mostra el seu arquetip, la dona sense inhibicions, disposada a qualsevol cosa per aconseguir allò que vol i manté uns estereotips força descarats per l’ època, com el petó en la boca que li ofereix a una dona en l’ actuació en el cabaret. El director ens transporta a un món canalla, a una atmosfera plena de fum, a un clima amoral en el que Amy domina l’ escenari amb els  esmòquings, les cançons, les mirades i una calculada ambigüitat.

Un altre moment brillant és quan Jolly en el cabaret ofereix pomes als homes, és el símbol de la serp en el paradís, l’ ànima entabanadora que tempta als home i els porta a la perdició a través d’un procés de seducció

Sternberg, malgrat els seus orígens austríacs, no hi posa massa èmfasi en la veracitat del context. Assistim a un Marroc de cartó pedra i contemplem com les dones que s’ ho fan amb els sodats parlen en espanyol, per Hollywood tot quedava al sud. D’ altre banda els nadius són simplement part del decorat, exòtics i invisibles.

 

VENCEDORES O VENCIDOS? (El juicio de Nuremberg)

judgment_at_nuremberg-455024383-large

 Director: Stanley Kramer

Actors: Spencer Tracy

              Burt Lancaster

              Montgomery Clift

              Richard Widmark

              Marlene Dietrich

              Maximilian Schel

              Judy Garland

Any: 1961

Títol original: Judgment in Nuremberg

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama Històric

Subgènere: Judicis

 

ARGUMENT

Tres anys després de la fi de la segona Guerra mundial, comencen els judicis de Nuremberg contra els Nazis.

Dan Haywood (Spencer Tracy) és el jutge escollit per dictar sentencia contra  quatre jutges nazis, el més destacat dels quals és Ernst Janning (Burt Lancaster) que va arribar a ser ministre de justícia.

En la sala s’ enfronten el coronel Tad Lawson (Richard Widmark) per l’ acusació i Hans Rolfe (Maximilian Schell) per la defensa.

En el judici es dictaminarà sobre l’ esterilització a que van ser sotmeses milers de persones. Testificarà Rudolph Petersen (Montgomery Clift) que va ser esterilitzat degut al seu baix coeficient mental. També prestarà testimoni Irene Hoffman (Judy Garland) que es va amistançar amb un jueu, la barreja de sangs estava prohibida i el jueu va ser executat.

En tant es desenvolupa el judici, el jutge Haywood coneix a la senyora Bertholt (Marlene Dietrich), la dona d’ un general nazi ajusticiat, que defensa el compliment del deure i que el poble alemany no coneixia realment el que estava passant.

Malgrat les pressions que rep Haywood, els soviètics avancen per Europa i l’ estat major americà vol comptar amb la simpatia del poble alemany, els acusats són condemnats a cadena perpetua pels seus crims contra la humanitat.

vencedores%20o%20vencidos%20fiscal%20y%20defensor

COMENTARI

El cine pot divertir, entretenir, emocionar, convertir-se en art… però és clar que juga un paper important quan recrea un fet històric i serveix perquè la gent entengui el present a partir de l’ escenificació del passat. “Vencedores  o vencidos” és una pel·lícula no tan sols magnífica sinó sobretot necessària que parla sobre el nazisme però no sols per condemnar-lo , com han fet la majoria de films, sinó per obrir un debat sobre el seu significat i les seves circumstàncies.

La pel·lícula planteja un debat jurídic. Els jutges acusats van actuar en funció de la legislació alemanya, d’ acord amb la llei del seu país i tenien que respectar-la i aplicar-la o be acollir-se al dret internacional?

Tenia que prevaler la llei o la raó?, la jurisprudència o l’ ètica?.

Un segon debat és el polític.

Es tenien que suavitzar les penes tenint en compte que un nou totalitarisme, el soviètic, trucava a les portes d’ Europa?.

Van ser culpables sols els alemanys?.

Abans de l’ holocaust, el Vaticà va recolzar Hitler, Stalin va signar un acord amb ell, Churchill el va emparar i els industrials americans hi van negociar. Culpable el món, també.

Un tercer debat.

Sabien els alemanys el que passava?. Tal com afirma Lawson, o va ser cosa d’ un grup d’ extremistes com assevera la senyora Bertholt. La responsabilitat va ser individual, d’ aquells que van actuar amb impunitat?, o col·lectiva, de tot un poble que va mirar cap a un altre cantó?.

Com un home com Janning, un eminent jurista, es va convertir en un jutge inclement, en un assassí?. El discurs del propi Janning, un home d’ honor, no deixa lloc a dubtes, ells són culpables, sabien el que feien i el que passava, en un país que va acollir el nazisme com una sortida temporal a les discriminacions territorials del tractat de Versalles, la crisi econòmica, l’ atur i la seva baixa estima.

Per sobre de tot això, les imatges que mostra Lawson són els camps de concentració, les tortures, les càmeres de gas, les morts de milions de persones.

La pel·lícula es planteja com va ser possible que passes el que va passar i ho fa deixant parlar a totes les parts, expressant tots els punts de vista i totes les raons diverses però arribant a una última conclusió: Per sobre les disculpes i els desconeixements, la mort de tants innocents i una única sentència per fer justícia: Els acusats són culpables, el nazisme va ser responsable i genocida.