UN TRANVIA LLAMADO DESEO

 

DIRECTOR: Elia Kazan

Actors: Marlon Brando

              Vivien Leigh

              Karl Malden

              Kim Hunter

Any: 1951

Nacionalitat: USA

Títol original: A streetcar named desire

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Blanche Dubois (Vivien Leigh) arriba a Nova York per passar una temporada a casa de la seva germana Stella (Kim Hunter), casada amb Stanley Kowalski (Marlon Brando).

Blanche és una persona amb severs desequilibris, que viu angoixada, plena de pors i desitjant ser estimada. Ha venut la casa familiar, porta amb ella vestits, joies i aires d’ elegància que es diuen poc amb l nova llar.

En la casa es troba amb Stanley, un Home violent i prepotent, de caràcter agressiu però també, terriblement atractiu.

Blanche coneix a Mitch (Karl Malden), un company de la feina i dels jocs de cartes de Stanley. Aquest és un home solitari que no ha tingut sort amb les dones, Blanche i Mitch es relacionen i es necessiten més que s’ estimen és per això que es comprometen.

Però Stanley te noticies del fosc passat de Blanche i desenterra els secrets que ningú coneix, com que el seu primer marit es va suïcidar. També desvela com a Auriol, la seva petita població havia guanyat mala fama per anar-se’n amb tota mena d’ homes, especialment jovenets.

Stanley li explica el passat a Mitch i aquest se sent enganyat i abandona a Blanche.

Quan Stella, que ha quedat embarassada, va a l’ hospital per tenir un nen, Stanley queda sol a la casa amb Blanche. Esclaten els desitjos ocults i l’ home la viola després de lluitar amb ella.

Blanche desolada, acaba de perdre la poca raó que li quedava. Perduda en un món irreal i fantàstic anuncia a Stella que ha rebut un telegrama d’un milionari, antic amant que se l’ emportarà a un viatge de plaer als tròpics.

El milionari sols existeix en la seva imaginació i qui apareix són els responsables d’una institució mental per emportar-se-la.

Stella sospitant tot allò que ha desencadenat el seu marit fuig de la casa amb el seu fill, en tant ressona en la llunyania les veus de Stanley cridant-la.

 

COMENTARI

Basada en l’ obra teatral de Tenesse Williams, el relat queda marcat per un clima asfixiant, dens, claustrofòbic i fosc, un món aclaparador, ple de personatges al fil que se senten ofegats física i moralment.

Blanche Dubois és una de les figures més ambivalents de la història del cine. Magistralment interpretada per Vivien Leigh, al voltant d’ ella gira la trama. Desequilibrada, sola,insegura, mentidera compulsiva, amb por a envellir, plena de passions latents que no s’ atreveix a desenvolupar, s’ ha muntat  un món a mida, un món irreal i fantàstic en el qual s’ aferra a creure’s que és allò que no és.

Viu marcada pels fantasmes del passat, per les seves tèrboles experiències, pels desitjos no assumits, per la por al rebuig.

En el mirall no vol veure ni admetre la seva imatge ni el reflex de la veritat però quan la violència de Stanley l’ assetja i el mirall s’ esmicola, l’ equilibri entre raó i bogeria es trenca també per sempre.

Stanley és la contrapart. Prepotent, xulesc i sense límits, ell és ell protagonista principal en la sort de la dona a l’ explicar el passat que ningú coneix.

Clima angoixant, atmosfera tensa i sòrdida, mentides compulsives, passions sense fre, el món de Williams, sec, dur i sense concessions.

La pel·lícula guanya quatre oscars, a Vivien Leigh com a millor actriu, a Karl Malden i Kim Hunter com a millor actor i actriu secundaris i ala millor direcció artística.

 

LA JAURIA HUMANA

La_jaur_a_humana-178526422-large

 Director: Arthur Penn

Actors: Marlon Brando

               Robert Redford

               Jane Fonda

               Angie Dickinson

               E.G. Marshall

               James Fox

               Martha Hyer

Any: 1966

Títol original: The chase

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine social

 

ARGUMENT

Dos presidiaris fugen de la presó, assalten a un automobilista per robar-li el vehicle i un d’ ells mata al conductor i fuig, abandonant al seu company, Bubber Reeves (Robert Redford).

Calder (Marlon Brando), el sheriff de la  població, un llogarret de Texas, inicia una investigació. Calder és un home íntegre , honrat i orgullós, que es vol retirar de la seva feina i comprar una granja.

Edwin (Robert Duvall), és vicepresident del Banc local, quan eren adolescents, ell va realitzar un robatori però van acusar a Reeves i des de llavors te mala consciència  i sentiment de culpa. Edwin manté una relació frustrant amb Emily, la seva dona, que li posa banyes amb Damon, un dels  prohoms de la vi.la.

En tant Reeves escapa, cercant la llibertat, Val Rogers(E.G. Marshall), el cacic del poble celebra l’ aniversari amb el seu fill Jake (James Fox) i les forces vives de la població. Jake s’ entén amb Ana (Jane Fonda), la dona de Reeves.

Poc després es troba el cadàver de l’ home assassinat i les empremtes dactilars de Bob en ell i s’ inicia la persecució.

El fugitiu va a la recerca d’un amic seu, Lester, un home negre , perquè avisi a la seva dona però Lester no la troba i és assetjat per Damon i altres ciutadans que busquen gresca i se salva gràcies a la intervenció del sheriff.

Calder tanca a Lester en una cel.la i li dona una hora a Ana perquè trobi a Bubber i el porti però la gent del poble, enfurismada, assalta la comissaria, agredeix al sheriff i obliguen a confessar a Lester per marxar seguidament en busca de Reeves.

Calder, malferit per la pallissa rebuda hi va darrera. Reeves s’ amaga en el cementiri de cotxes i allà és on el troba Ana que va acompanyada de Jake i li demana que s’entregui.

Però tothom sap ja on es troba el fugitiu. Primer fa la seva aparició Val, el pare de Jake i més tard els vehicles de tota la gent del poble.

Els homes comencen a omplir botelles amb benzina i a llançar-les allà on estan els refugiats en mig dels del cotxes vells. Entre el foc i la commoció arriba el sheriff amb els seus ajudants i foragita a la gent.

El foc s’ estén i un munt de ferralla cau sobre Jake que queda malferit, en tant el sheriff recull a Reeves i se l’ emporta a la comissaria però uns metres abans de creuar el llindar, un dels assetjadors dispara al noi i el mata.

Calder, fastiguejat, marxa de la població amb Ruby (Angie Dickinson), la seva dona. Jake mor davant la desolació de Val, el seu pare i Ana, la seva amant.

jauria 

COMENTARI

A finals dels anys 60 i principis dels 70 el cinema americà realitza una sèrie de retrats socials plens de dramatisme i cruesa en els quals no s’estalvien una visió crítica de la societat americana. Penn és amb John Frankenheimer i Sidney Lumet un dels principals protagonistes d’ aquest tipus de cinema que te en “La jauria humana”, un dels seus màxims exponents.

Un home que s’ ha escapat de la presó és condemnat sense judici i sense escoltar els seus arguments, per un assassinat que no ha comès i linxat moralment primer i assassinat després.

Penn manté un clima sòrdid, una atmosfera malaltissa, on vagaregen disfressats de ciutadans honrats, homes frustrats, dones reprimides, gent plena de desig, promiscuïtat i insatisfacció, personatges prepotents i racistes, multitud irada i plena de tèrboles passions i somnis no realitzats. Tots fan pagar el seu fracàs vital a aquell a qui culpabilitzen i entenen és pitjor      que ells, quan és tan sol un reflex de si mateixos.

El director mostra la solitud i l’ angoixa dels pares de Reeves però també el seu egoisme, la covardia d’ Edwin, la prepotència de Val, la feblesa de Mary (Martha Hyer), la dona de Damon i així una llarga representació d’ estereotips que formen un retrat d’ América.

És tracta d’un grup social ple d’ hipocresia i falsedat que emet un veredicte injust i es considera legitimat per fer-ho.

Penn presenta un crescendo en un final en que la massa incontrolable mostra la seva maldat, la multitud s’ ha convertit en una fera. Sols el sheriff Calder manté la seva decència i és el contrapunt ètic, el representant de la llei i la civilització en front de la xusma.

 

EL ÚLTIMO TANGO EN PARÍS

El_ltimo_tango_en_Par_s-628700838-large

Director: Bernardo Bertolucci

Actors: Marlon Brando

               Maria Schneider

               Jean Pierre Leaud

Any: 1972

Nacionalitat: Itàlia

Títol original: Last tango in Paris

Gènere: Drama.

 

ARGUMENT

Jeanne (Maria Schneider) va  un edifici per llogar un pis, allà troba a Paul (Marlon Brando) que l’havia seguit. Després d’ una breu conversa entre els dos, es produeix una brutal atracció sexual. Fan l’ amor però ell li planteja una premissa, no dir-se els noms, no saber qui són.

En cada nova trobada, Paul, un home de mitjana edat, vidu, nihilista i escèptic, exerceix un punt de dominació sobre Jan i ella ho accepta amb un punt de submissió, en un context en el que el sexe va més enllà de l’ amor i es viu com un tot.

Però la noia te un promès, Tom (Jean Pierre Leaud), un aspirant a director de cine pel qual la vida passa a través de la seva càmera i el noi li proposa matrimoni.

 

     Jeanne decideix deixar la relació amb Paul però aquesta s’ ha fet additiva per l’ home que ja no la pot abandonar.

Jeanne es veu assetjada, i quan Paul diu les frases màgiques: el seu nom i la paraula t’ estimo, trenca ja l’ últim encanteri, l’ últim misteri i perd qualsevol interès doncs ja ha creat una identitat comuna a moltes altres.

Jeanne li dispara i el mata, serà la mort d’un desconegut que volia violar-la.

1342807184334 

COMENTARI

Bertolucci realitza una de les pel·lícules emblemàtiques dels anys 70 i de la historia del cine en general.

Els anys 70, esdevenen en un entorn de llibertats i descobriments i en aquest context, “El último tango” va crear enorme expectació en alguns sectors pel seu cru argument, en altres per la dosi de carn que mostraven els protagonistes.

Una parella de desconeguts es cita en un pis llogat per fer l’ amor. El sexe és l’ únic component de la relació, espontani, dur, sense fissures, sense context, sense barreres, però aquesta relació autodestructiva portarà a l’ home del desig a l’ amor, i ja en el terreny de les convencions no podrà competir amb el noi enamorat de Jeanne i trobarà la mort.

La pel·lícula representa un eix narratiu absolutament revolucionari. Paul reivindica el sexe sense amor,sense coneixement, esborrades les identitats, blasma la família convencional i denuncia l’ engany amorós que és el matrimoni.

Paul porta a l’ extrem la seva llibertat i això significa pagar el preu de la solitud. Però la relació crearà vincles, dependència, l’ exercici lliure donarà pas a la convenció i llavors tot perdrà sentit.

Els tanguistes ballant com ninots de fira són un símbol de la parella alienada, en tant Paul i Jeanne exerceixen la llibertat com a patrimoni.

 

Paul diu: “quan alguna cosa s’ acaba torna a començar”, però no és cert, els moments dels amants són únics i no hi haurà una segona oportunitat.

Un personatge secundari, però no per això sense interès, és Tom, el promès de Jeanne, el noi que veu la vida a través de la filmació, aquell que no viu la vida sinó que la filma, el seu ull contempla la realitat, tot el que passa, més aquesta realitat  és dirigida, impostada, esbiaixada, falsa, en front de la dels dos amants, plena d’ espontaneïtat, de vivències lliures, inclassificable, impossible de filmar, per tant de codificar.

En l’ època, van causar cert escàndol dues escenes: la famosa de la mantega, en la que Paul penetra per darrera a Jeanne i la de la noia en la banyera, curosament netejada per Paul. Són dues escenes que la moral dels nous temps ja ha assimilat i que tenen coherència i sentit en el conjunt de la pel·lícula.

EL PADRINO I

El_padrino-485345341-large

 Director: Francis Ford Coppola

Actors: Marlon Brando

             Al Pacino

             Robert Duvall

             Talia Shire

             Diane Keaton

             John Cazale

             James Caan

             Sterling Hayden

             Al Lettieri

           Abe Bigoda

Any: 1972

Títol original: The godfather

Nacionalitat: USA

Gènere: Gàngsters

 

ARGUMENT      

Vito Corleone (Marlon Brando) és el cap d’una saga familiar que dirigeix el món de l’ hampa. En 1946, una vegada acabada la segona guerra mundial, mentre personatges diversos li demanen favors, se celebra el casament de la seva única filla, Connie (Talia Shire) amb Carlo, amb la presència dels altres tres fills de Don Vito: Sonny (James Caan), el més gran, Fredo (John Cazale), un noi dèbil d’ esperit i Michael (Al Pacino), que acaba de tornar de la guerra, condecorat com un heroi i que no vol saber res dels negocis de la família. Assisteix amb Kay (Diane Keaton), la seva xicota, no hi falta tampoc Tom Hagen (Robert Duvall), un fill adoptat però no de sang, que actua com a conseller i cervell del clan familiar.

Fins ara Don Vito s’ha dedicat als negocis de sempre, el joc, la beguda i la prostitució bàsicament, quan altres grups li proposen entrar en el comerç de la droga, el capo s’hi nega però això té conseqüències, Don Vito pateix un atemptat per part dels Tattaglia, un clan mafiós enfrontat i queda greument ferit.

Michael, el fill petit, visita en l’ hospital a Don Vito, se n’ adona que aquest ha quedat sense protecció doncs Mc Cluskey (Sterling Hayden) és un policia corrupte, que aliat amb clans rivals vol eliminar al pare.

El noi decideix implicar-se en l’ acció i concerta una entrevista en un restaurant amb Mc Cluskey i Sollozzo (Al Lettieri), el cap dels traficants d’ heroïna i allà els mata.

Michael es té que exiliar a Sicília per evitar les represàlies, i coneix a Apollonia, una noia italiana de la que s’ enamora i amb la que es casa però els mafiosos el localitzen i assassinen a la dona.

En tant, la guerra entre bandes continua, en ella Sonny, el fill gran, és portat a una trampa amb la col·laboració de Carlo i és assassinat.

Quan Don Vito es recupera ja no és el mateix d’ abans , si bé vol establir un pacte de pau entre clans, és Michael , que ha tornat, qui es fa càrrec dels negocis familiars i renova la seva relació amb Kay.

Don Vito mor d’un infart mentre juga amb el seu net i Michael decideix actuar pel seu compte. Mentre es realitza el bateig del fill de Connie i Carlo, els sicaris de Michael, eliminen implacablement a tots els caps de les famílies mafioses opositores.

Seguidament s’ elimina a Salvatore Tessio (Abe Bigoda), un traïdor en l’ organització i a Carlo, que també va enganyar a la família, facilitant l’ atemptat contra Sonny.

Ara Michael és l’ únic padrí i rep la reverència de tots els seus.

the-godfather-main-review

 COMENTARI

     “El padrino”està considerada una de les gran obres mestres de la història del cine. Guanya en 1972 tres oscars, millor pel·lícula, millor actor-Brando- i millor guió adaptat però és amb el pas dels anys i amb l’ estrena de les altres dues pel·lícules de la saga quan és consagra com una producció de gran talla artística més enllà del temps i les modes. Està basada en el llibre de Mario Puzo del mateix nom.

És tracta d’un conjunt operístic on es conjuga una potent dramatúrgia servida a una idea : un món que s’ acaba i un altre que comença tot a partir de patrons estètics de gran qualitat.

El film utilitza l’ univers de l’ hampa i les màfies com excusa per parlar de tres temes vitals: El capitalisme, la família i la pròpia història d’ Estats Units.

El món representat per Don Vito, és paternalista, pactista, on importa la paraula donada, el sentit de l’ honor i la lleialtat, on la violència sols s’ empra en situacions extremes, on funcionen unes regles no escrites on brillen el luxe i la sofisticació, on el patriarcat representat per Don Vito és incontestable.

Aquesta època acaba amb el protagonista i és substituïda per una nova fornada de negociants, de capitalistes implacables, sense escrúpols, disposats a matar a qui se’ls hi oposi, a obrir l’ empresa als negocis més foscos de la droga, i amb una característica vital, tot allò que abans era soterrani i il·legal ara està dins l’ ordre, la llei i la legalitat, ha estat integrat dins el sistema, és part dels capitalisme, és legítim.

Tot això queda representat a partir dels dos personatges centrals, Don Vito, simbolitza el passat, Michael viu una conversió quasi mística, passa de ser el noi modest i que passa inadvertit de l’ inici del relat per convertir-se en l’ omnipotent padrí de les escenes finals i això suposa substituir aquest passat que ja no serveix, per un present ple d’ expectatives que ell encarna.

El nou sistema de negocis que neix, conté unes normes: la delació, la trampa, la corrupció, el joc brut, la traïció, la venjança, la ira, el dolor….

I unes contrapartides : l’ èxit, els diners, l’ opulència, el respecte, la por i la submissió dels altres. Tot això resta reflectit en una de les últimes escenes: Tessio ha traït a la família i té que morir, l’ home diu :”jo apreciava a Michael però són negocis”, és a dir qualsevol element sentimental o emocional queda supeditat al gran Déu , el negoci, l’ empresa.

En definitiva són dos mons que es toquen doncs són tancats, corporatius i endogàmics i busquen substituir el poder de l’ estat.

El tema de la família és central en el film. La família és un magma d’ unitat, en el que tothom recolza a tothom, són “els nostres” i qualsevol atac a un dels membres serà convenientment venjat. Els arquetips són clars: El Don és el patriarca totpoderós, Sonny, el possible successor, arrauxat, sanguini i ineficaç, Fredo, el feble, el noi de baixa personalitat a qui se li dona suport i aixopluc per ser qui és, Tom és el cervell, que es mostra un tant apartat de les grans decisions doncs sap que la seva sang no és la d’un Corleone i per fi Michael és el convers que accedeix al cim des del no res.

El paper de la dona, en la família de procedència italiana, està sempre en segon pla, Connie és un úter, la mare del successor del clan, Kay mostra més personalitat però el seu paper queda clar en l’ escena final, quan li demana a Michael que li confessi si ha fet matar a Carlo, aquest menteix i li diu que no ha tingut res a veure, en tant tothom rendeix acatament al nou Don, la porta es tanca i Kay desapareix del pla.

Coppola vol explicar també part de la història dels Estats Units, la crònica dels emigrants que han forjat la nació, per bé o per mal. Els Corleone, com els Coppola, són emigrants italians, han vingut de fora, no han tingut res i ho han obtingut tot, han fet país, han prosperat i han fet prosperar el lloc d’ acollida. Per això el director ens porta també als orígens, Michael s’ exilia a Sicília, a la terra dels ancestres, una societat encara plena de pobresa i escassetat , contemplem d’ allà on venen els protagonistes i com acompleixen el gran somni americà.

El film és una paràbola sobre el poder, la capacitat d’ostentar-lo, de servir-se d’ ell per atrapar cors i voluntats, per enriquir-se i acumular encara més poder.

És també un drama moral. Michael és allò que no vol ser, la influència de la família sobrevola i supera la seva voluntat primera d’ apartar-se de l’ entorn de la nissaga, el noi sent una obligació ètica, una responsabilitat moral que el porta a un lloc al qual no estava predestinat ni volia assumir

D’ altra banda Coppola ens explica tot això amb una planificació cinematogràfica acurada i propera a l’ obra d’ art. Inicia amb la imatge d’ Americo, l’ amo de la funerària i les seves paraules: “Jo adoro Amèrica”, abans d’ exposar el favor que ve a demanar, poc a poc contemplem com està parlant amb algú, és el padrí, en principi sol li sentim la veu, el canvi de pla fa que el percebem amb tota la seva majestuositat.

La càmera complementa la fosca habitació on Don Vito rep a les visites amb l’ algaravia desfermada i els balls per la boda de Connie i Carlo, són tan sols els prolegòmens de l’ acció.

Destaquem algunes escenes magistrals i que resten en l’ imaginari del cine. Quan Woltz, el productor de cinematogràfic es nega a incloure en els seus films a l’ afillat de Don Vito , la venjança esclata quan s’ aixeca del llit i el troba xop de sang , allà esta el cap del seu cavall preferit.

Bella escena també la de la mort del Don, quan ja quasi convertit en un bondadós ancià està jugant amb el net i cau estaguarnit a terra per un infart, en tant el nen creu que és part del joc.

Per fi l’ extraordinari muntatge paral·lel quan Michael bateja al nebot i el càntics missaires eixorden l’ espai en tant els sicaris del nou cap assassinen a sang freda tots el membres principals de les altres famílies.

abe BigodaABE BIGODA.

SUPERMAN

SUPERMAN

Director. Richard Donner

Actors: Christopher Reeve

               Margot Kidder

               Marlon Brando

               Gene Hackman

               Glen Ford

               Valerie Perrine

               Ned Beatty

Any: 1978

Nacionalitat: USA

Gènere: Ciència ficció

Subgènere: Super-herois

 

ARGUMENT

     En el planeta Krypton, Jor-El (Marlon Brando) avalua que l’ astre farà explosió en breu i que els seus habitants tenen que abandonar-lo si no volen morir, el Consell governamental no li dona credibilitat i Jor-El decideix salvar al seu fill Kal-El i enviar-lo a la terra.

Just quan es produeix el cataclisme el nen surt cap l’ espai i aterra en un lloc d’ Estats Units; un matrimoni troba a la criatura, l’ acull i el cria, es tracta de Jonathan Clark Kent (Glenn Ford) i Martha la seva dona. Els nous pares adoptius se n’ adonen dels super poders del nen

El nouvingut creix i es torna un adolescent, quan el pare mor, Clark Kent abandona a la mare i viatja per aconseguir saber qui és. A través d’uns vidres que li va donar el pare planetari, connecta amb el passat, el progenitor li explica qui és, el que va passar i els super poders dels que disposa, és algú molt ràpid, molt fort, pot volar, te super vista i super oïda, és excepcional i invulnerable.

Jor-El li recomana que faci servir aquests atributs al servei dels ser humans.

El noi es dirigeix a la gran ciutat, a Metròpolis i entra a treballar com a periodista en el Daily Planet, la imatge que transmet és la d’un home tímid i maldestre que passa desapercebut, en la redacció coneix a Lois Lane (Margot Kidder), una jove periodista per la qual se sent atret en tant ella no li fa cas.

Kent té que dissimular i no fer gala dels seus poders, passa pel món com un dèbil i pusil·lànime reporter i sols es transforma en el invencible Superman quan és necessari.

Justament, Lois té un accident en helicòpter i quan cau al buit, Kent es converteix en Superman i la rescata, més tard li concedeix una entrevista exclusiva i la porta a donar un vol amb ell. Ara Lois admira a Superman però menysprea a Clark Kent.

A partir d’ aquí ,Superman s’ interposa front els malvats de Metròpolis i es converteix en un benefactor de la ciutat però té un perillós adversari, Lex Luthor (Gene Hackman), aquest viu en un soterrani amb Eve Teschmacher (Valerie Perrine) i el sapastre Otis(Ned Beatty), Luthor és el criminal més malvat i perseguit de la ciutat i prepara el crim del segle.

Luthor esbrina que quan el planeta Krypton va explotar molts trossos es van expandir per l’ univers, molts van arribar a la terra en forma de meteorits, és kryptonita i pot ser un antídot pels poders de Superman.

El malvat ha comprat gran quantitat de terres en Califòrnia, manipula uns míssils de l’ armada per destruir tota la costa i així assegurar-se un projecte especulatiu en els seus terrenys, Luthor porta a Superman al seu soterrani i allà l’ amenaça amb la kryptonita que el debilita però Missis Teschmacher el salva.

Superman vola fins un míssil i el desvia però l’altra xoca contra la falla de san Andrès, el super heroi aconsegueix tancar-la abans es produeixin terratrèmols, salva a Lois Lane i apresa als dolents, lliurant-los a la justícia.

 

SUPERMAN II

COMENTARI

     Superman inicia la seva vida en el còmic en 1938 a través de les historietes i de les pàgines del diaris; obra de Jerry Siegel i Joe Shuster es converteix en una icona del segle XX i inicia la sèrie de super herois amb super poders que el succeeixen.

Superman s’ estrena en la televisió en els anys cinquanta i és també en aquesta època quan el cine japonès realitza varies pel·lícules de sèrie B amb els super home de protagonista però no és fins 1978 quan Hollywood s’ hi posa seriosament i culmina aquesta mostra de cine mainstream plena d’ acció i efectes especials.

L’ heroi ha estat des de la època clàssica un dels elements d’ afirmació social, d’ identificació popular davant les dificultats, l’ home providencial que ve a posar les coses en el seu lloc front a l’ enemic exterior o no. Tots el mites i llegendes se sustenten en un heroi, un ser que té atributs especials de força, intel·ligència o poder.

En els anys trenta Superman és un còmic de gran èxit doncs ve a confortar una societat que acaba de passar la depressió i ja contempla en l’ horitzó l’ ascensió nazi, per això en el quaranta-u neix també una altra icona: capità Amèrica.

Superman és tot allò que transita en l’ imaginari social, front la corrupció, la delinqüència o les pors, algú arriba per defensar la veritat, la justícia i la forma de vida dels homes corrents, la defensa que fa l’ heroi és la de la propietat privada, la del liberalisme i la forma de vida americana però en aquest film en concret lluita contra petits lladregots i bàsicament contra un especulador.

El relat de Superman s’ha relacionat amb diversos mites populars., sense anar més lluny trobem la història de Moisès, el nen abandonat a la seva sort que, cuidat per una princesa, s’ erigeix en llibertador d’un poble. Aquí la història substitueix la cistella de palla per una nau espacial però Superman troba també uns nous pares adoptius i s’ alça com a redemptor d’un poble.

Les connexions mítiques van encara més enllà , Jor El pot ser fàcilment assimilable a Déu que envia a la terra al seu fill. Superman seria un Jesús reviscut amb capacitat de lideratge i fins i tot de guariment miraculós, ho podem veure quan ressuscita a Lois Lane, després d’ anar enrere en el temps.

Igualment, l’ autor humanitza a l’ heroi des del moment en que aquest és vulnerable, com Aquil·les o Sigfrid te un punt dèbil, en aquest cas la kryptonita però a més per no ser reconegut es transforma en un home normal, en algú que passa desapercebut, que concita la indiferència de la noia, és doncs algú que paga un preu per ser diferent. La solitud i la incomprensió i que per si no fos prou pateix problemes d’ identitat.

Estem aquí davant el tema del doble. Superman és, com ja s’ ha dit un heroi quasi invencible quan es posa la seva icònica vestimenta i al mateix temps és un ser irrellevant i anònim en la redacció del diari.

Superman és un justicier però a diferència dels posteriors models portats al cinema per Eastwood en “Harry el sucio” o en els films de Charles Bronson, aquí l’ heroi descobreix als dolents i mai es pren la justícia pel seu compte sinó que lliura aquests a la policia, tot dintre l’ estricta legalitat.

La pel·lícula s’ inicia amb una tensió transcendent però afortunadament evoca moments de comèdia i manté un bon sentit de l’ humor, en la caracterització del dolents, Luther seria el pallasso blanc i el dropo d’ Otis seria la referència al clown. El mateix humor destil·la la transformació primera de Kent en Superman amb algun acudit graciós: Vol una copa de vi?, li diuen a l’ heroi- gràcies però mai bec quan volo, contesta.

La pel·lícula després de l’ inici mític aposta per l’ aventura, els efectes especials, el cinema de catàstrofes i la lluita de bons contra dolents. La musica de l’ especialista de Spielberg, John Williams li posa la cirera al primer i millor film de una sèrie que s’ allarga fins a quatre episodis.

SUPRMAN I