LA SEMILLA DEL DIABLO

 

 

Director: Roman Polanski

Actors: Mia Farrow

John Cassavettes

Ruth Gordon

Sidney Blackmer

Any: 1968

Títol original: Rosemary’s baby

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Rosemary Woodhouse (Mia Farrow) I el seu marit Guy (John Cassavettes) van a viure a un nou apartament a Nova York i decideixen tenir un fill.

Ell és actor a l’ espera de papers I te un cop de sort, el protagonista d’ una important obra teatral queda cec I Guy el substitueix. En tant entaulen amistat amb una parella d’ avis que viuen en l’ apartament del costat: Roman i Minnie Castevet (Sidney Blackmer-Ruth Gordon) .

Un dia en que la dona se sent marejada i te estranys somnis, el marit diu haver-la penetrat i haver engendrat el fill. Rosemary queda prenyada però comença a sentir-se malament i desconfia, primer del metge que li han recomanat, el Dr Wallenstein i més tard dels seus amables veïns i els batuts de vitamines que li ofereixen.

Un amic de la dona, Hutch, la visita i al dia següent la cita amb urgència però quan Rosemary acudeix se n’ assabenta que l’ home ha mort en estranyes circumstancies però li ha deixat un llibre com a llegat.

És un llibre de bruixeria i Rosemary comprova que el nom d’ un bruixot del segle passat coincideix, barrejant les lletres, amb el del seu veí. El llibre apunta una sèrie d’ elements: un bruixot necessita una penyora de la persona a qui vol causar mal. L’ actor cec va intercanviar la corbata amb el marit, a Hutch li va desaparèixer un guant en la casa.

Rosemary, convençuda que està davant una conjura escapa de la mansió i visita al Dr Hill, el seu antic metge, però aquest no se la creu i avisa al marit.

La dona es sedada, perd el coneixement i engendra un fill. Quan desperta li diuen que el nen ha mort. Rosemary sent plors a traves de la paret i aconsegueix entrar  en la casa veïna. Allà descobreix una conxorxa de bruixots que estan implicats, des de el Dr Wallenstein als veïns passant pel seu marit.

Tots ells són components d’una secta diabòlica i el fill de Rosemary ha estat engendrat pel diable. Rosemary s’ acosta al bressol i veu al nen, l’ esperit matern pot més, somriu davant el monstre i gronxa el llitet.

 

 

COMENTARI

Polanski realitza la pel·lícula que el porta a la fama i l’ allunya dels circuits de l’ art i assaig.

Basada en una novel·la de Ira Levin, assistim a l’ embogiment progressiu d’ una dona que pensa ser víctima d’un complot de bruixeria per  robar-li el seu fill.

Tots els esdeveniments poden ser perfectament causa de l’ atzar. Rosemary pot ser una dona trastornada que perd de vista la realitat i ultrapassa el límits de la raó.

L’ escena final, quan es troba amb  la secta de bruixots que han raptat al nen, el fill del diable, canvia el punt de vista de l’ espectador. Rosemary no estava trastornada, o si. El món del fantàstic entra en la narració i domina l’ acció.

Més enllà de si la pel·lícula retrata una degradació mental o si l’ última escena podria ser un somni d’ algú que ja ha perdut la raó, la pel·lícula se submergeix,primer, en les aigües del thriller psicològic per acabar fusionada en el món del terror.

Polansky , com en altres de les seves pel·lícules, ens mostra a algú assetjat, obsessionat, incapaç d’ afrontar uns esdeveniments que el desborden, un individu portat al límit ja sigui per la seva raó malaltissa o per una conjura de sectaris.

Polansky ironitza sobre la maternitat, una mare està disposada a fer qualsevol cosa pel seu fill, encara que aquest sigui el diable.

La pel·lícula te la virtut d’ oferir una imatge contemporània del terror. Hi ha intriga i angoixa però no ensurts ni sang. Mia Farrow aporta una representació de fragilitat al seu personatge. Els adoradors de Satán són entranyables veïns o correctes professionals, la quotidianitat és l’ eix de la trama.

Amb “La semilla del diablo” s’ inicia un cicle diabòlic que després, ja en els anys 70, completaran “El exorcista” , “La profecia” i totes les seves seqüeles. Potser la idea d’ un món convuls on el mal s’ ha apoderat de l’ existència.

 

LA ROSA PÚRPURA DEL CAIRO

 

Director: Woody Allen
Actors: Mia Farrow
Jeff Daniels
Danny Aiello
Dianne Wiest
Any: 1985
Títol original: The purple rose of Cairo
Nacionalitat: USA
Gènere: Comèdia

La rosa púrpuradel Cairo

ARGUMENT

Cecilia (Mia Farrow) és la cambrera d’ una hamburgueseria, en els temps de la depressió viu una vida anodina i avorrida i el seu marit, Monk (Danny Aiello), és un aturat que passa el temps lliure bevent i jugant i que maltracta a la noia i no l’ estima; l’ únic consol de Cecília és anar al cinema, deixar-se portat per la màgia de les històries de ficció.

En el cine de barri estrenen “La rosa púrpura del Cairo”, és un relat d’ aventures en el que uns viatgers coincideixen en El Caire amb Tom Baxter (Jeff Daniels), un aventurer i poeta que va a la recerca de la mítica rosa d’ El Caire; els nouvinguts convencen a Tom per què marxi amb ells a Nova York.

Cecilia està encantada amb la pel.lícula , la va a veure dues vegades i després de ser acomiadada de la feina per la seva ineptitud, passa la tarda en el cine, contemplant el film. En el tercer passi, de cop tot canvia, quan Tom, el protagonista del film, es dirigeix a Cecilia, surt de la pantalla i escapa amb la noia, del cine, davant la sorpresa dels protagonistes de la cinta, que no saben com seguir, i la protesta dels espectadors.

Tom es passeja per la ciutat amb Cecilia i s’enamora d’ ella, mentre , es propaga l’ escàndol, i Gil Shepperd, l’ actor que encarna el paper de Tom, es posa a buscar al seu personatge de ficció per demanar-li explicacions.

En la seva recerca es troba amb Cecilia i també s’ enamora d’ ella. La noia es torna a veure amb Tom i aquest la transporta, ara , a la pantalla, a la ficció fílmica on Cecilia participa en l’ acció davant el desconcert dels personatges cinematogràfics, fins i tot algun se salta el guió i actua pel seu compte.

Quan Gil, l’ actor real, arriba a l cine,Tom, el personatge, torna a la realitat amb Cecilia.Els dos s’ estimen a la noia però ella té que decidir i ho fa pel personatge real, així que Tom torna per sempre a la pantalla, decebut.

Cecília va a casa seva a preparar la maleta per marxar amb Gil, allà rep de nou les recriminacions dels seu marit, la dona marxa de casa per trovar-se amb l’ actor però quan arriba a la cita, aquest ha decidit continuar la seva carrera cinematográfica i se n’ anat a Hollywood per interpretar el seu proper paper.

Cecilia, entra de nou en el cine, ara s’ estrena ”Sombrero de copa”, afligida, trista i entre les llàgrimes que  desborden, la seva faç canvia quan s’ endinsa en la nova ficció, mentre Fred Astaire i Ginger Rogers, ballen al compàs de la música de Irving Berlin.

lA ROSA

COMENTARI

Allen esta en 1985, potser, en el momento més creatiu de la seva carrera i amb “La rosa púrpura del Cairo” realitza un dels seus millors films. El director de Nova York tracta un tema central, la dicotomia entre realitat i ficció i el poder del cinema com a bàlsam per curar qualsevol ferida.

Cecilia és una noia trasbalsada per una vida sense al.licients, el cine li ofereix il.lusió. Quan un personatge de ficció accedeix a la vida real, Cecilia tindrà que decidir entre el món de somnis , mentides i perfecció que emana el que reflecteix la pantalla o  una realitat imperfecta. Cecilia escull la realitat, és a dir un actor de carn i ossos que fuig en l’ últim minut i un marit força bretol, però darrera de la nova desil.lusió sempre hi resta la possiblitat d’ evasió que ofereix el cinema.

Allen ens diu que quan tot va malament, quan res funciona, quan el desastre s’ apodera de les nostres vides, sempre hi ha l’ alternativa de tancar-se en la sala fosca i apel.lar a la fàbrica de somnis, il.lusionar-se i ser feliç.

El director planteja altres temes importants: pot un personatge de ficció, desobeir a aquell demiurg que l’ ha creat, el guionista , i gaudir de vida pròpia?. Pot fer us de la seva llibertat?.

Això ho porta Allen a la vida de Cecilia, pot la dona trencar amb les convencions de la seva quotidianitat, trencar amb el guió establert i viure una vida fictícia però diferent i feliç?. La imprevisivilitat i la llibertat que s’ atorga l’ heroi de ficció porta al caos, igualment el personatge real trenca els esquemes propis de la seva vida i aborda un canvi personal.

Allen ens permet obrir-nos a algunes reflexions.

La protagonista té la necessitat d’ escollir, ho té que fer entre el personatge aparent que la porta a un món de somnis i mentides, sense experiències negatives però on la vida es repeteix mecànicament una i altra vegada.

L’ alternativa oferta pel món real comporta els elements imperfectes i negatius del dia a dia i porta a la decepció, quan el galant cinematogràfic fuig i Cecilia es queda amb la seva obscura realitat, amb una llar on l’ espera un marit violent i mesquí , sols la salva la fantasia del cinema.

On està la felicitat en la realitat o en el somni?

El director ens adverteix també del descontent de les nostres vides; els personatges de ficció volen fugir de la pantalla i viure un tros de realitat que els hi ofereixi la llibertat i els hi permet-hi deixar d’ estar sotmesos a la voluntat del seu Déu creador: el guionista.

Per la seva part, els protagonistes reals, farts del món roí i miserable d’ una quotidianitat sense incentius, volen realitzar l’ experiència del somni, de la quimera, la simulació i la representació, on el demiürg mou els fils al seu gust, on els personatges són titelles però de vegades, titelles feliços.

Per fi actor i personatge es troben, els dos busquen l’ amor de Cecilia, els dos volen viure una vida lliure i plena i els dos es barallen per existir però un és una imatge idealitzada en la nostra consciència i l’ altra correspon a algu viu.