RELACIONES SANGRIENTAS

 

 

Director: Claude Chabrol

Actors: Stephane Audran

              Michel Piccoli

              Claude Pieplú

              Clotilde Joano

Any: 1973

Títol original: Les noces rouges.

Nacionalitat: França

Gènere: Policíac

 

ARGUMENT

Clotilde Mauri (Clotilde Joano) és una dona amb una salut precària i està casada amb Pierre (Michel Piccoli), la parella viu en una ciutat francesa de províncies.

Pierre, insatisfet amb la seva dona, te una amant, Lucienne (Stephane Audran), aquesta està casada amb Paul Delamare(Claude Pieplú), el tinent d’ alcalde de la població, la parella te una filla, Helene, d’una antiga relació de la dona.

Pierre va conèixer a Lucienne quan Paul el va requerir per col·laborar amb ell en l’ ajuntament, poc després es convertien en amants, mentre Pierre te una dona malalta, Lucienne pateix un marit impotent.

Al cap d’un temps, Pierre enverina Clotilde i la mata, tothom pesa que ha estat un suïcidi i les relacions entre els amants s’ intensifiquen però Helene, la filla de Lucienne, sospita.

Mentrestant, Paul te l’ oportunitat de realitzar un negoci especulatiu amb la instal·lació d’una fàbrica de plàstics en el poble, i li ofereix a Pierre que col·labori políticament en l’ assumpte.

Un dia en el que la dona torna a casa, després d’haver estat amb Pierre, és descoberta pel marit, que ha simulat marxar. Paul convoca a Pierre i li garanteix no immiscir-se en l’ adulteri a canvi de que Pierre l’ ajudi en el seu projecte especulatiu.

Els dos amants es conxorxen per matar a Paul, Pierre  el colpeja fins a la mort, ruixa el cotxe de gasolina amb els seu cadàver dins i el llença per un barranc

El cas es tanca com si s’és tractat d’un accident de tràfic però els dos amants han d’estar separats per què no se sospiti d’ ells. Tot i això, Helene creu que la seva mare amaga alguna cosa, Lucienne li confessa que ella i Pierre són amants i la noia escriu a la policia per que investigui.

A rel d’ aquest fets, Pierre és detingut i confessa els seus crims.

 

Stephane Audran, Michel Piccoli and Claude Pieplu

 

COMENTARI

Aquesta és una de les millors pel·lícules de Claude Chabrol, ja allunyat dels seus inicis en la “nouvelle vague”, i conte la quinta essència del punt de vista cinematogràfic del director francès.

Es tracta d’un relat basat  en fets reals que, amb variants, Chabrol repetirà moltes vegades; el món que el director enuncia és el de províncies, molt proper al de Simenon, del qual se serveix en alguns dels seus films.

És  un univers  calmat, tranquil, on mai passa res, avorrit en definitiva i on la murmuració i el que diran pesen sobre els personatges i és element de la trama. En aquest context, Chabrol recrea la vida i costums d’una petita burgesia de mitjana edat, que viu entre la frustració d’ una vida quotidiana sense al·licients, a l’ espera d’una oportunitat que doni sentit a la seva vida.

Aquesta oportunitat quasi sempre te relació amb el món sentimental dels protagonistes, en “Relaciones sangrientas”, Pierre i Lucienne desenvolupen perfectament aquests arquetips.

Un altre aspecte que voreja els relats chabrolians és el desamor, l’ avorriment i com aquests porten a l’ adulteri i la infidelitat, al naixement de noves passions i com l’única manera de fer-les possibles és eliminar a aquells que s’hi interposen, el cònjuge de l’ altre.

Els criminals de Chabrol solen pagar els seus crims però l’ espectador els contempla amb un sentiment contradictori. D’una banda són sers amorals, sense sentiments de culpa, cruels, que cerquen la dissimulació i no dubten en mentir, d’una altre cantó, el crim és per ells una manera d’ alliberació, un glop d’ aire fresc, un vent de llibertat que els impulsa a caminar.

Després del crim reneix un nova frustració, els amants no es poden reunir per por de ser descoberts, el desig no es consuma, les reixes existencials han canviat però continuen. Chabrol roda, contingut, sever, amb seguretat narrativa, elegància formal i plenitud; quasi mai defrauda.

LA BELLA MENTIROSA

La_bella_mentirosa-347138010-large

 Director: Jacques Rivette

Actors: Emmanuelle Beart

             Michele Piccoli

               Jane Birkin

               David Burzstein

Títol Original: La belle noiseuse

Any: 1991

Nacionalitat: França

Gènere: Cine d’ autor

 

ARGUMENT

Marianne (Emmanuelle Beart) i la seva parella, Nicolas (David Burzstein), arriben a la casa d’ Edouard Frenhofer (Michel Piccoli), un pintor que viu amb la seva dona Liz (Jane Birkin).

Edouard no pinta des de fa deu anys, contempla en Marianne la musa adequada per tornar a practicar el seu art i pensa en ella com la “belle noiseuse”, un retrat inacabat.

Els primers avanços pictòrics són frustrants, tan autor com model, que posa completament nua, no se senten còmodes, però entre esbós i esbós va naixent una complicitat, es desenvolupa tota l’ energia que cadascun li dona a l’ altre per completar l’obra mestra.

Aquestes sinergies a dos, creen tensions en l’ exterior; Edouard trenca amb el seu passat pictòric i destrueix el quadre que li havia pintat a la seva anterior musa, Liz, al mateix temps Nicolas se sent allunyat de Marianne.

A la fi el pintor completa la seva obra, la model la contempla, així com també Liz; Edouard la tapa i l’ amaga, cobrint-la darrera una paret de ciment, tot torna de nou a la normalitat.

 

untitled

COMENTARI

Rivette és un crític cinematogràfic, reconvertit en autor; està considerat un dels membres iniciadors de la “Nouvelle vague”, experimentalisme, teatralitat, llargs metratges i avantguardisme poden definir la seva obra.

Aquí s’ inspira en una obra d’ Honorat de Balzac, i és un dels seus treballs de maduresa , guanyador del gran premi del jurat del festival de Cannes en 1991. Es tracta d’una versió resumida d’una producció del doble de temps, unes quatre hores.

Planteja moltes lectures, la més important és la relació entre l’ art i la vida i els efectes del treball creatiu.

Edouard és un pintor en crisi, per a ell pintar és dir la veritat i el mitja per aquesta veritat és Marianne, una jove i bella model.

Rivette conjuga art i vida, cada avançament artístic, cada millora en l’ obra per part de Frenhofer és també un element de regeneració pel madur pintor; després de l’ apatia de la primera trobada, tot es converteix en complicitat ,les paraules i els gestos s’ apropen, l’ obra s’ afina i es culmina; l’ autor genera energia al seu personatge, aquest cobra vida i la transmet de nou a l’ artista en un continu feed back, tan artístic com vital.

Edouard entén la consumació artística, la perfecció buscada com un element amorós i sexual, es pot veure l’ execució de la pintura com l’ arribada de l’ orgasme, com un punt de perfecció i plaer, com una recerca de l’ ànima de l’ altra, però Marianne hi està desinteressada en aquest procés creatiu, així que l’ obra haurà estat un fracàs, cal amagar-la i fer-la desaparèixer.

En el transcurs de la composició, allò vell caduca, la relació d’ Edouard amb Liz, aquest va pintar a la dona amb desfici però ara destrueix el seu retrat, un símbol de la fi de la relació.

“La noiseuse” és més que la mentidera de la traducció espanyola, la toca collons, en definitiva aquella que ve a torbar la pau , el benestar i l’ ordre , la que posa en marxa, també, un nou procés artístic , creatiu i vital que permet una nova experiència, una nova vida.