MULHOLLAND DRIVE

mulholland_drive-642348050-large

 Director: David Lynch

Actors: Naomi Watts

                Laura Harring

                Justin Theroux

                 Ann Miller

Any: 2001

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine d’ autor

 

ARGUMENT

    Una noia circula en un cotxe de nit en Los Angeles, el vehicle s’ atura , el conductor encanona a la passatgera i li diu que surti, de cop un parell d’ automòbils amb joves beguts que fan carreres, xoca contra el de la noia.

Aquesta surt amb lleugeres ferides i camina fins una casa, veu com els seus propietaris marxen i la dona aprofita per colar-s’hi.

Al poc temps, arriba Betty (Naomi Watts), és la neboda de la mestressa de la casa, és actriu i li han cedit l’ apartament uns dies, doncs te que fer una prova per una pel·lícula.

Betty es troba amb la desconeguda que no recorda res del que li ha passat, ni tan sols el seu nom i es fa dir Rita (Laura Hasting), comprova la seva bossa i hi troba gran quantitat de diners, que amaga.

Rita comença a  recordar alguna cosa, pensa que va tenir un accident i que aquest es va produir en Mulholland Drive, més tard creu recordar un nom, Diane Selwyn, potser sigui el seu, les noies busquen l’ adreça en la guia i s’hi dirigeixen, quan entren clandestinament en la casa es troben amb el cadàver d’una dona.

En tant, Adam (Justin Theroux), és un director de cine d’ Hollywood d’ èxit, té una reunió amb diversos executius i aquests l’ imposen una actriu, Camille Rhodes, pel paper principal de la seva propera cinta, quan arriba a casa es troba a la dona amb el seu amant.

Mentre, Betty efectua una prova per un film i te molt bona acollida, Rita li agraeix tot el que està fent per ella i les dues dones fan ‘ amor.

Coco (Ann Miller), la responsable dels apartaments, li retreu a Betty la presència de Rita, aquesta regira la seva bossa i al costat dels diners hi troba una clau que obre un mecanisme; és un mecanisme que porta a la història de Camille Rhodes (Laura Harring), una actriu que te relacions amoroses amb Diane Selwyn (Naomi Watts) però que l’ abandona per casar-se amb Adam, un prestigiós director de cine.

Decebuda i fuetejada pels propis fantasmes, Diane se suïcida.

chopard_image_3332008

 

COMENTARI

Lynch realitza en el 2001 “Mulholland drive”; torna el director obsessiu de ”Blue Velvet “o” Twin Peaks”. La pel·lícula és tan hermètica com suggeridora, tan críptica com inquietant i fascinant.

Com és ja marca de la casa, Lynch juga entre somni i realitat, entre mentida i veritat, entre ficció i tangibilitat, mons paral·lels, fantasia, laberints de la  ment, històries superposades…tot això i més és “Mulholland drive”.

Ja d’ entrada Lynch ens ofereix alguna clau del seu relat, quan un home  te un somni i es contempla en una franquícia de menjar ràpid on li passa alguna cosa monstruosa, quan l’ home va físicament a l’ establiment amb el seu amic es troba ,efectivament, amb una aparició espantosa, li sobrevé un atac i mor.

És a dir, la ficció  pot matar, els propis somnis, el propis dimonis, poden significar predestinació i mort o potser l’ home veu alguna cosa real que ningú altra endevina.

El club “Silencio” és una altra volta de rosca en aquest recerca de sentit del relat. Betty i Rita van al local, intenten buscar claus que obrin la memòria de Rita, allà contemplen un estrany presentador, un trompetista que te els sons enllaunats, una cantant que es desmaia en l’ escenari en tant la seva cançó continua…tot és teatre, simulació ,com el gran teatre de la vida, allò que sembla veritat és mentida i viceversa., allò que sentim i veiem no es correspon amb la realitat, tot és un engany de la ment o una manipulació.

Lynch ens endinsa en els laberints de l’ inconscient, qui som?. Rita no ho sap, després de l’ accident ha perdut la memòria i per tant la identitat, la seva història d’ amor i recerca se superposa a una altra que potser és la mateixa amb noms canviats o potser és un somni que engloba un altre somni o potser són històries paral·leles que es busquen i no es troben o si més no, dos relats que s’ encadenen i es donen continuïtat.

En aquest punt, el director acut a la memòria, la seva pèrdua crea alguna cosa nova, sense percepció de qui ets ni del teu passat, es crea una nova identitat, el present feliç sense records dona lloc , potser, a un futur tràgic quan tothom sap qui és.

A partir d’ aquests obscurs universos, Lynch parla tangencialment del món d’ Hollywood, els mafiosos que imposen a les actrius, els directors que accepten, per no perdre la piscina o alguna cosa més, els actors en decadència disposats a aprofitar-se de jovenetes inexpertes.

Lynch li dona protagonisme a personatges  estranys i extravagants , com apareguts d’ un somni: l’ amenaçant cowboy, l’ endevinaire, els germans Castigliani, obstinats en aconseguir el paper per la seva favorita, Mister Roque, que observa la transacció en la seva cadira de rodes, l’ assassí matusser, que sembla sorgit d’un film dels germans Cohen, gent inquietant i tenebrosa.

El director utilitza llargs tràvelings, plans seqüència que voregen per passadissos, per pisos laberíntics i espais sòrdids, tot molt propi de Lynch, i ens manté en estat d’ alerta en la magnífica i excitant escena d’ amor lèsbic entre les dues dones.

A la fi és l’ espectador el que te que tirar del fil i fer-se la seva pròpia composició dels fets, tal com tanca el film l’ espectadora  del club, no hi ha paraules per definir ni desxifrar res, tan sols “Silencio”.

Angelo Badalamonti és el compositor de capçalera de Lynch amb una banda sonora que recrea amb precisió els mons misteriosos i onírics  de l’ autor.

 

BIRDMAN

Birdman_o_la_inesperada_virtud_de_la_ignorancia-594952048-large

 

Director: Alejandro González iñarritu

Actors: Michael Keaton

             Edward Norton

             Naomi Watts

             Emma Stone

             Amy Ryan

             Lindsay Duncan

Any: 2015

Nacionalitat: USA

Gènere: Món del teatre

                            

                                LA PEL.LICULA GUANYA L’ OSCAR A MILLOR FILM,                     

                                MILLOR DIRECTOR, MILLOR GUIÓ , MILLOR

                                 ARGUMENT I MILLOR FOTOGRAFIA EN EL 2015.  

 

Riggan (Michael Keaton) ha estat un actor famós gràcies a un personatge de superheroi volador, Birdman, ara està en decadència i vol produir i actuar en una obra de Raymond Carver: “De que parlem quan parlem d’ amor”.

Riggan inicia els assajos, canvia l’ actor que li te que donar les repliques per Mike (Edward Norton), un altre de més solvent i compta amb Lesley (Naomi Watts), prepara l’ obra amb la presència a prop de Sam (Emma Stone) la seva filla, i Sylvia (Amy Ryan) la seva ex dona.

Les pre estrenes tenen moments accidentats, Mike sempre vol el màxim de realisme, Riggan resta tancat fora del teatre i te que passar pel centre de Broadway en calçotets per entrar per la porta principal i reprendre la funció.

Riggan sent a Birdman com el seu altre jo al seu costat, animant-lo a retrobar el personatge.

Tabitha (Lindsay Duncan), la crítica del Times, els menysprea i el vol enfonsar, tot i no haver vist l’ obra però Riggan te una gran actuació en l’ estrena on al final de la funció el protagonista se suïcida; Riggan agafa una pistola i es dispara de veritat, resultant malferit.

Ja en l’ hospital, se sent com a Birdman, volant a través del cel, i es llança per la finestra.

 

bIRDMAN i

 

COMENTARI

González Iñarritu no ens explica aquesta vegada un relat d’ històries múltiples i acció fraccionada que acabi convergint, però no deixa enrere la seva capacitat per embastar una narració intel·ligent i original.

Un dels temes de Birdman és el de l’ actor davant el seu personatge; Riggan ha estat un superheroi, tothom el coneix i l’ aclama pel carrer, probablement si desenterrés el seu protagonista, tornaria a l’ èxit que se’n va anar.

Però ell vol ser allò que no ha esta mai durant la seva carrera: un actor, i per això assistim a la construcció de l’ obra que vol representar; a la selecció dels artistes, als assajos, als entrellats dels bastidors, tot per arribar, no a la fama com abans, sinó a l’ èxit i al prestigi.

Iñarritu parla tangencialment de la relació del creador amb el públic, silent i expectant, amb la crítica, supèrbia i creguda, i amb l’ entorn de la gent, que sols el reconeix com a Birdman.

La pel·lícula esta rodada, aparentment, en un únic pla seqüència, així que la càmera persegueix als personatges entrant i sortint de l’escenari i del teatre.

Iñarritu avança dos finals que no culmina, primer quan Riggan assumeix el paper del seu superheroi i surt volant per Manhattan, després quan s’ engega un tret al final de l’ obra, potser ens desconcerta una mica quan continua esperonant la voluntat autodestructiva del protagonista, confós entre la realitat de qui és i la ficció de qui representa.