CORAZONADA

 

Director: Francis Ford Coppola

Actors: Frederic Forrest

              Teri Garr

               Nastassia Kinski

               Raul Julià

               Harry Dean Stanton

Any: 1982

Títol original: One from the heart

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

   Hank (Frederic Forrest) i Frannie (Teri Garr) viuen casats des de fa cinc anys. Les discussions són continues i decideixen deixar-ho.

Frannie coneix a Ray (Raul Julià), un pianista i cantant en un club en Las Vegas que en realitat és tan sols un cambrer. Mentrestant Hank coneix a Leila (Nastassia Kinski), una artista de circ.

Tant Hank amb Leila com Frannie amb Ray culminen una nit de il·lusió i fantasia i consumen les relacions amb les seves noves parelles. A l’ arribar el matí, Hank se n’ adona que a qui estima  en realitat és a Frannie.

Després d’un intent de segrestar-la , la segueix fins a l’ aeroport, quan aquesta està a punt d’ anar-se’n a Bora Bora amb Ray, sembla que ja és massa tard però no, Frannie torna a casa amb Hank, s’ estimen de nou, obliden les velles renyines i aposten per la reconciliació.

 

 

COMENTARI

Francis Ford Coppola viu en el cim de la fama en els anys setanta quan roda les dues primeres parts d’ “El Padrino “ i “Apocalypse  now”. És per això que crea els seus propis estudis “Zoetrope” amb la finalitat de no treballar per encàrrec i menjar-se el món.

“Corazonada” és la primera feina que surt dels nous estudis i retorna a Coppola els peus a terra. La pel·lícula és un fracàs , significa unes pèrdues milionàries i la fallida de la seva productora, la qual cosa obliga al director americà a un periple dedicat a films modestos  en els anys vuitanta que el que fan és renovar el seu criteri com autor.

“Corazonada” vol ser un musical a la vella manera, una comèdia clàssica on noi i noia s’ estimen, es barallen , troben a altres persones en les seves vides però finalment tornen a estar junts perquè entenen que com amb l’ estimat amb ningú.

Aquest argument tan gastat ve acompanyat de l’ estètica del musical. Coppola roda en tons sofisticats, blaus, verds i vermells que donen un fil fantàstic a l’ acció. Coreografia plena de força quan roda els balls en el carrer, en una Las Vegas de neó i caramel representada en estudi. Glamur, màgia i fantasia per activar el somni d’una nit d’ estiu. Fer el salt a la parella per penedir-se i tornar-hi de nou.

Coppola imagina com els dos protagonistes confirmen durant quaranta vuit hores tots els seus somnis: trobar a algú meravellós, fer l’ amor, marxar amb ell a espais exòtics… però com en el conte, quan el matí desperta, els somnis s’ acaben i torna la realitat; potser el millor sigui continuar igual que ara.

El director filma en muntatge paral·lel i remarca les expectatives de l’ un i de l’ altre. Tan Hank com Frannie troben a prínceps i princeses de conte, gent que com Leila fa equilibris de matinada sobre un cotxe en el desert o gent com Ray que se’n vol emportar a la noia cap l’ encant d’un món exòtic i sense problemes. Són els escenaris imaginaris de la felicitat.

Algunes escenes resulten icòniques: L’ eròtic ball entre Frannie i Ray que culmina en la multitudinària escena en la Las Vegas de cartó pedra o la imatge de Leila sobre la corda fluixa al capvespre. Comèdia romàntica, conte de fades, retrat cromàtic i edulcorat, homenatge al musical clàssic, tot això i molt més és “Corazonada”. Una pel·lícula fracassada en la que s’ inspira en alguns moment la super exitós i oscaritzada “La, la land” en el 2017.

PARIS, TEXAS

 

Director: Wim Wenders

Actors: Harry Dean Stanton

              Nastassia Kinski

             Dean Stockwell

             Aurore Clement

Any: 1984

Nacionalitat: Alemanya

Gènere: Drama

Sub Gènere: Road movie.

 

ARGUMENT

En el desert de Texas apareix un home perdut, desconcertat i silenciós, és recollit i li troben un paper amb un telèfon en les seves butxaques, és el del seu germà.

Walt (Den Stockwell) va a buscar a l’ home que es diu Travis Anderson (Harry Dean Stanton) i el porta fins a casa seva en Los Angeles, Walt viu amb Ann (Aurore Clement), la seva dona i el fill de Travis, Hunter, un nen de vuit anys. El pare, Travis, va desaparèixer quatre anys  abans sense deixar rastre.

Poc a poc Travis comença a parlar i a socialitzar-se i intenta guanyar-se l’ afecte del fill, assoleix vells records familiars i rememora com els seus pares li explicaren com el varen concebre en Paris, una petita localitat de Texas.

Quan ja està recuperat, Travis i Hunter inicien un viatge per trobar a la mare, aquesta el dia cinc de cada mes ingressa diners pel fill en un banc d’ Houston i aquest és el fil per trobar-la.

Pare i fill arriben a Houston i segueixen la pista de la mare, Jane (Nastassia Kinski), treballa en una mena de bar de cites i estripis, on els homes paguen diners per parlar amb les noies; les parelles es comuniquen a través d’un mirall, els homes les poden veure però les dones sols contemplen la seva pròpia imatge.

Travis parla  el primer dia amb Jane sense donar-se a conèixer, el segon dia rememora la relació que van tenir, com Travis un home obsessionat i ple de gelosia, va enfonsar el lligam comú i  va abandonar a la família.

Jane el reconeix, tanca la llum de l’ habitacle i marit i muller es contemplen. Travis li lliura al fill i marxa per la carretera de nou en solitud.

 

COMENTARI

Wenders filma la que potser és la seva millor pel·lícula. Una balada sobre el desarrelament, l’ abandó i la solitud amb guió esplèndid de Sam Sheperd.

La pel·lícula és una història que es divideix en tres parts; en la primera hi trobem un home perdut i alienat en el desert, la segona és la de l’ acceptació i la recuperació de la sociabilitat i la tercera és la de la recerca i recuperació del passat que el va portar a la situació de desfeta, és el moment de la redempció, lliurant el fill a la seva mare.

Wenders crea un clima que remarca la solitud d’uns personatges que han perdut el nord i no saben que fer amb les seves vides, el paisatge te sentit dramàtic a través de l’ espai infinit del desert, de les carreteres sense final o de la geografia minúscula on es troben Travis i Jane, tots són entorns de solitud. La música de Ry Cooder, una guitarra que plora, remarca la tristesa del context.

La pel·lícula s’ estructura com una road movie, Travis vagareja sense rumb en els inicis i comença més tard un viatge al passat i a la recerca de la família que va abandonar; com sempre en tot viatge Travis canvia, recupera la raó i es redimeix del passat, retornant el fill a la mare.

En qualsevol cas, Travis és un àngel de la devastació, el seu retorn a la societat és potser salvífic i de retrobament però significa també un trencament sentimental per Walt i Anne, els oncles del nen, que l’ havien acollit com un fill.

Wenders estructura la cinta igualment com un western, un recorregut de recerca d’un personatge que salva els obstacles que troba en el seu camí fins a retornar el fill a la mare, “Centauros del desierto” és un referent.

El moment crucial de la pel·lícula és la llarga conversa de Travis amb Jane, l’ espai els separa, el mirall realitza els efectes de paret, els dos protagonistes estan  al costat l’ un de l’ altre, però no es reconeixen, no es toquen, Jane no pot percebre a Travis, una metàfora de la incomunicació en la relació sentimental.

L’ habitacle on treballa Jane és un lloc per veure i no ser vist, una extensió d’ encontre però de separació, un espai per expressar les frustracions en tant algú, fa veure que escolta.

Travis avança en el seu recorregut existencial des de la mudesa dels inicis del relat a la verbalització de les culpes i els sentiments en el final.

Travis evoluciona des del punt de l’ abandó personal, des de la pèrdua de la mirada i la memòria fins a rescabalar-se i acceptar-se a si mateix, en un drama profund ,que amaga un amor tan desesperat com ja impossible i perdut.

Wenders acaba amb el reflex de la llum de les faroles sobre un gran espai ampli i solitari, Travis agafa el cotxe i condueix de nou sense rumb per les grans carreteres d’ Amèrica.

Paris en Texas és el lloc on Travis volia establir-se amb la família, una espècie de somni americà frustrat, un espai ideal que molta gent confon amb la ciutat europea. Wenders juga també amb la dicotomia entre el seu origen europeu i el seu amor a la cultura americana, Paris és arreu.

La pel·lícula guanya la Palma d’ or en Cannes en 1984.