DOGVILLE

 

Director: Lars Von Trier

Actors: Nicole Kidman

               Paul Bettany

              Lauren Bacall

              James Caan

              Ben Gazzara

              Chloe Sevigny

Any: 2003

Nacionalitat: Dinamarca

Gènere: Cine d’ autor 

 

ARGUMENT

En una petita població en les muntanyes rocoses, a prop d’una zona de mines hi viuen quinze adults i set nens, són gent bona i treballadora, és tracta de Dogville.

Un dia la tranquil·litat del poble es veu torbada per l’ arribada d’ una dona, Grace (Nicole Kidman). Al poc de temps , uns gàngsters venen a buscar-la i estan disposats a pagar una forta recompensa a qui doni raó d’ella.

Els habitants es reuneixen i decideixen acollir a la noia, li donen  dues setmanes de proba, a partir de la qual decidiran si es queda o la lliuren als seus perseguidors.

El màxim valedor de Grace és Tom (Paul Bettany), un escriptor i filòsof que manté una certa jerarquia sobre el grup i que viu amb el seu pare, un metge hipocondríac.

En Dogville hi viuen: Jack Mc Kay (Ben Gazzara), un home cec que prefereix  viure reclòs a casa seva abans de reconèixer la seva ceguera davant la gent. Ben, Un transportista solitari, la família Henson, amb la seva filla , Liz (Chloe Sevigny), Martha, l’ encarregada de l’ església, que toca un orgue que no sona a l’ espera d’ un sacerdot que no arribarà mai. Chuck i Vera, un matrimoni que s’ odia malgrat tenir set fills. Olivia, una dona negra que cuida d’ un familiar minusvàlid i Ma Ginger (Lauren Bacall, que regenta la botiga de la població.

Grace en les dues setmanes de proba te que realitzar treballs per la comunitat. Aviat se n’ adona que no hi ha gaires feines a fer en Dogville, més al cap del temps, tot va canviant i es dedica a cuidar a Jack, a educar als nens o a cuidar a la minusvàlida.

La policia arriba al poble i penja cartells explicant que es busca a Kate per diversos atracaments que ha comés. La gent de Dogville comença a inquietar-se malgrat li continua oferint aixopluc però decideix que te que augmentar els treballs per la comunitat.

Tot i així Grace se sent satisfeta i acollida i s’ enamora de Tom però al temps rep les amenaces de Chuck que commina a la noia a complir les seves expectatives sexuals sinó  vol que la denuncií. Chuck viola a Grace i la seva dona, Vera, se n’ assabenta i la culpabilitza , trencant-li les figures de ceràmica que ha comprat i que són el seu nexe amb la població.

Com la relació  amb Dogville s’ enterboleix, Grace decideix marxar. Tom agafa uns diners del seu pare i li paga a Ben perquè amagui a la noia en el seu camió amb la mercaderia de pomes que transporta. Ben a mig camí diu que els assetja la policia i que no continuarà si no en treu un guany superior. Com Grace no te  més diners, s’ ho cobra en especies també viola a la noia, més després la traeix i la torna al poble on ara és acusada d’ haver robat els diners del pare de Tom.

Perquè no es torni a escapar ,els vilatans la lliguen a una roda d’ acer que Grace tan sols pot arrastrar penosament. Ara Grace és tan sols una víctima en la que recauen les frustracions i les ires de la gent.

La noia és reclamada per realitzar totes les feines, és maltractada i violada sistemàticament per tots els homes, aprofitant la nit i davant la passivitat de Tom.

Quan Grace és ja tan sols un objecte en mans dels seus botxins, vilipendiada i vexada, Tom decideix denunciar-la i trucar als gàngsters que suposadament la persegueixen.

Aquests arriben a Dogville. Més el cap dels delinqüents (James Caan) resulta ser el pare de Grace. Pare i filla discuteixen. Grace se sent capaç de perdonar, el pare la convenç i els gàngsters maten a sang freda a tota la població. Grace acaba la feina matant, ella mateixa, a Tom, abans de marxar per sempre de Dogville.

 

 

COMENTARI

Polèmica, ambigua i extraordinària pel·lícula, un conte moral i una de les millors del nou segle.

Von Trier a través de tres hores de filmació parla de moltes coses. Una és la relació botxí-víctima.

Una noia plena de bondat i condescendència arriba a una petita població rural, cercant ser acceptada i fugir del seu passat. Després d’uns inicis satisfactoris es trobarà amb l’ odi, l’ explotació, l’ assetjament, la violació i la violència col·lectiva.

Von Trier analitza i dissecciona als humans, a la gent que diem normal i com aquesta gent reacciona quan es veu en perill o pot aprofitar-se d’ una situació, una metàfora del nazisme potser.

Dogville és un poble tranquil, de gent bona i honrada però la presència de Grace estimularà els seus baixos instints, convertiran a la noia en una víctima i es dedicaran a assetjar-la i violar-la en massa.

Von Trier reflexiona sobre la bona gent que es torna perversa quan un nou context, una nova circumstància li dona ocasió, és una mirada tan lúcida com escèptica i pessimista sobre el gènere humà. El director culpa a tots, principalment a l’ intel·lectual, a l’ escriptor, que amb una doble moral acaba denunciant a la dona; la persona que anteposa la seva pertinença a la comunitat, el seu gregarisme i la seva seguretat i la del grup a l’ amor que pugui sentir per la víctima.

La gent “normal” es deixa portar pels més baixos instints i acaben convertits en monstres.

La presència final dels gàngster, el pare de Grace , dona un gir a la pel·lícula. La presència del nouvingut pot tenir lectures diverses. Pot ser el poder omnímode que te la capacitat de decidir sobre la vida i la mort de les persones.

El film pot tenir una lectura teològica. El nouvingut sembla ser un demiürg que ha enviat a la filla, un àngel bo, un Jesucrist femení, a cercar i estimar a la gent. Grace és aquest àngel bo i compassiu. El Déu –pare se’n riu d’ ella, d’ algú incapaç de condemnar al seu botxí, algú que sempre troba justificacions per la conducta dels altres, una infància desgraciada, una exclusió social… El director realitza una crítica punyent de la moral cristiana.

El pare, el personatge omnipotent no te escrúpols i la filla reconsidera la seva posició, d’ àngel compassiu passa a ser àngel venjador i ordena la matança dels seus botxins perquè pateixin igual que ella ha patit.

Von Trier proclama doncs la violència, la revenja contra aquells malvats, maltractadors i sense escrúpols. Tot és ambigu, Grace diu “Si jo es nascut en Dogville seria com ells”.

Von Trier presenta, doncs, una paràbola de la vida, de l’ humanitat i ho fa a través d’ un escenari teatral, fora de qualsevol realisme i en un pròleg i nou capítols descriu la seva tesi: no hi ha bondat ni esperança, sols instints deformats, violència i venjança.

El  director deixa encara algunes preguntes en l’ aire, que en el  brillant final contesta: “Tothom mereix ser perdonat?”, “És arrogant ser capaç d’ impartir justícia?

LAS HORAS

the_hours-352714282-large

 

Director: Stephen Daldry

Actors: Nicole Kidman

              Meryl Streep

              Julianne Moore

              Ed Harris

              Toni Collette

              Claire Daines

              John C. Reilly

              Jeff Daniels

              Stephen Dillane

             Allison Janney

              Miranda Richardson

Any: 2002

Títol original: The hours

Nacionalitat: USA

Gènere. Drama

 

ARGUMENT

Virginia Wolff (Nicole Kidman) viu en Richmond, a prop de Londres, amb el seu marit Leonard (Stephen Dillane) en 1925, Virginia està escrivint la seva nova novel.la: Missis Dalloway.

Paral·lelament contemplem la vida de Laura Brown (Julianne Moore), viu en Los  Angles en 1951, està casada amb Dan (John C. Reilly) i te un fill, Richard i està embarassada d’ un altre.

Un tercer fil el marca Clarissa Vaughan (Meryl Streep), viu en Nova York a finals del segle XX i està aparellada amb amb Sally (Allison Janney), la seva companya.

Les tres dones pateixen dubtes existencials i inestabilitat emocional.

Virginia despès de dues temptatives de suïcidi s’ endinsa en el riu ofegant-se i acaba amb la seva vida.

Laura deixa el fill a càrrec d’una veïna i es dirigeix a un hotel amb la finalitat de treure’s la vida a base de pastilles, a la fi s’ho repensa però al poc temps abandona la família i refà la seva vida en Canada com a bibliotecària.

Clarissa te un amic, Richard (Ed Harris) que te SIDA, aquest ha estat el pare de la seva filla Julia (Claire Daines) i desesperat per la seva situació es tira pel balcó.

Aquest home és el nen que Laura va abandonar cinquanta anys abans, la dona, ara una avia, rep la trucada de Clarissa anunciant-li la mort del fill i s’ instal.la uns dies en la casa.

 

images

COMENTARI

     Stephen Daldry és el director de “Billy Elliott”, un home provinent del món del teatre, que uneix projectes de qualitat amb un toc comercial; uns anys després repetirà èxit amb l’ esplèndida “El lector”.

En aquest film s’hi ajunten el guió de David Hare, la música de Philip Glass, una magnífica fotografia i actors d’ elit per crear un producte de qualitat.

Daldry lliga la vida de tres dones, en un mosaic, on les escenes paral·leles se superposen i es passa d’una a l’ altra historia, són tres moments, tres èpoques però un fil conductor, el llibre de Virginia Wolff Missis Dalloway i al seu voltant, l’ angoixa vital, el desequilibri emocional, la promiscuïtat i el desig cap el propi sexe, una incapacitat per trobar el lloc adequat en la vida i el suïcidi com sortida extrema i final.

Els personatges estan marcats per la insatisfacció, se senten turmentats i van a la recerca d’una vida plena que no aconsegueixen assolir, el temps que passa, les hores que es perden, les decisions que signifiquen una empremta de vida sobre la que no es podrà tornar a trepitjar.

Contemplem com les actituds dels uns reverteixen en els altres, Richard és el nen que contempla com la seva mare l’ estima però estima encara més viure una altra vida, assenyalat potser per aquest abandó, el trobem ja en la maduresa com un home malalt, desvalgut i depressiu.

La trobada de Laura amb Julia, que és la seva neta i l’ abraçada amb aquesta serà en realitat una senyal de redempció.

En el relat hi ha també una segona lectura, en realitat és Virginia Wolff la que escriu la narració sobre Missis Dalloway i Laura i Clarissa són a la vegada lectores de la novel.la i protagonistes de la mateixa. Les senyores Dalloway contemporànies no deixen de ser titelles en mans de Virginia Wolff, que aquesta mou a voluntat, els hi encomana els seus desequilibris i les salva quan pertoca. És el relat de tres dones marcades pel dubte i el dolor.

Laura en els anys cinquanta no pot consumar l’ afecte que sent per la seva amiga Kitty (Toni Collette), anys més tard la relació entre Clarissa i Sally ja és una cosa normal que no escandalitza a la societat.

El film parteix de la novel.la homònima de Michael Cunningham (1998) que guanyà el premi Pulitzer i Nicole Kidman obté l’ oscar a la millot actriu en el lliurament de l’ any 2002.

MOULIN ROUGE

moulin_rouge-492344022-large

 

Director: Baz Luhrmann

Actors: Nicole Kidman

               Ewan Mc Gregor

               Jim Broadvent

               John Leguizamo

               Richard Roxburgh

Any: 2001

Nacionalitat. Austràlia

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

     Christian (Ewan Mc Gregor) és un escriptor que arriba a Paris per desenvolupar el seu ofici. S’ instal.la en el cor de Montmatre i ràpidament es relaciona amb els bohemis del barri i s’ introdueix en un cabaret de mala mort: el Moulin Rouge, dirigit per Harold Zidler (Jim Broadvent) i que te com estrella principal a Satine (Nicole Kidman).

Satine te un pretendent, el duc (Richard Roxburgh), un home ric i poderós que esta disposat a finançar el teatre i canviar la seva sort i la de la noia.

Christian s’ introdueix en el camerino de l’ actriu, que és també una cortesana, la noia creu que es tracta del duc i li dedica tota mena de moixaines però es te que desdir quan el verdader noble apareix en escena.

Christian mostra les seves dots com artista i escriptor i redacta el llibret de la nova obra, que es representarà i serà finançada pel duc però a canvi, aquest vol el compromís de Satine de que es lliurarà als seus encants. La noia te un problema afegit, està afectada per la tuberculosi i la seva fi està propera.

L’ obra que escriu Christian tracta d’un vell maharajà enamorat d’una cortesana però aquesta beu els vents per un pobre tocador de sitar, a la fi triomfa l’ amor i no el poder.

Entre assaig i assaig, Christian i Satine s’ enamoren perdudament, el duc fa canviar el final de l’ obra perquè sigui el vell dèspota qui s’ emporti a la noia.

Quan el duc s’ assabenta que Christian és el seu rival, mana a un sicari per eliminar-lo. Satine se sacrifica per que no executin al seu amor i li fa creure al noi que no l’ estima i se’n anirà amb el duc.

Christian interromp la funció i espontàniament canvia in situ el guió, li confessa de nou el seu amor a Satine, davant el maharajà despitat. El duc ho entén i crida al sicari per assassinar al noi en plena funció, els seus plans fracassen i l’ obra acaba amb un gran èxit però Satine, minvada pel esforç i la tuberculosi, mor entre els aplaudiments del públic que desconeix que és el que passa.

Christian, convertit temps després en brillant escriptor, rememora el que va succeir.

 

screen-shot-2014-03-05-at-2-43-56-am

 

COMENTARI

Si el cine és espectacle, aquesta és una de les pel·lícules més espectaculars i refulgents de la seva història.

Un musical que enllaça un conte de fades i una història d’ amor, brillant, efectista, plena de color i un punt artificiosa.

Si per sobre de tot es considera que el cine es posada en escena i muntatge, aquesta és la pel·lícula perfecta, escenificació teatral, sublimació decorativa, tràvelings ultra ràpids, utilització elegant de la grua….un autèntic musical de Broadway luxós i fastuós.

La pel·lícula rendeix homenatge al gran musical dels anys trenta amb imatges en picat properes a Busby Berkeley o també a “Escuela de sirenes”, hi ha recreació de sons de Rodgers i Hammerstein i fins i tot cançons del Beatles.

Tot aquest filtre serveix per dona lloc a un conte de fades: la princesa és segrestada per l’ ogre, el príncep valent la lliura del seu malfactor però finalment la princesa mor i l’ amor no es consuma.

El tema beu fonts de la novel.la romàntica, la noia amb tuberculosi te un bon paral·lelisme en Margarita Gauthier en “la dama de las camèlies”. L’ escenografia i el guió, sempre entre bambolines teatrals ens recorden d’ alguna manera a “El fantasma de la opera”, amb la lluita per l’ amor impossible d’una bella artista. Les aparicions teatrals de Toulouse Lautrec i Harold Zindler, pintats i excessius, ens acosten sens dubte al món de Federico Fellini.

El centre de la trama és la necessitat d’ escollir, per part de la protagonista,  entre els oripells i el luxe que li ofereix l’ aristòcrata o l’ amor que li brinda un escriptor de dubtós futur.

El context és una mitificació del Montmatre d’ inicis del segle XX, bohemis , artistes, poetes i rodamóns, amb una màxima a defensar: la llibertat, la veritat i l’ amor. L’ important en la vida és estimar i que t’ estimin.

Luhrmann recrea un clar paral·lelisme entre històries real i inventada, tant en una com en l’ altra el dubte és saber si guanyarà l’ amor o els diners.

El director australià es mou entre la brillantor i l’ excés, el duo dels dos enamorats en l’ espai en forma de cor, el “Like a virgin” amb seductors cambrers i amb Jim Broadvent com a veu cantant, l’ escena dels ballarins de tango o l’ apoteosi final, enveja d’ “El Molino”, sens dubte.

Musical bell i exuberant, obra mestra pel que subscriu, pretensiós i sense contenció per a molts crítics, amb final trist i amb un lema: l’ espectacle te que continuar.

La pel·lícula guanya en el 2001 dos oscars, millor direcció artística i  millor vestuari.