LO QUE ELVIENTO SE LLEVÓ

gone_with_the_wind-955293548-large

 

Director. Victor Fleming( Acreditat)

Altres: Sam Wood

             George Cukor

Actors: Clark Gable

               Vivien Leigh

              Leslie Howard

              Olivia de Havilland

              Thomas Mitchell

              Hattie Mc Daniel

Any: 1939

Títol original: Gone with the wind

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

En el segle XIX, Tara, una plantació de Georgià, està dirigida per Gerald O’ Hara (Thomas Mitchell)i la seva dona Ellen amb les seves filles, Suellen, Carreen i Scarlet (Vivien Leigh).

Escarlata està enamorada d’ Ashley Wilkes (Leslie Howard), el fill d’un terratinent veí, però aquest ja ha fet plans per casar-se amb Melanie Hamilton (Olivia d’ Havilland).

En una festa en la finca, Escarlata li declara el seu amor a Ashley però aquest la rebutja, la proposta és escoltada per un dels invitats, Rhett Butler (Clark Gable), un home acabalat provinent de Charlestone amb qui la noia estableix una relació ambivalent.

Escarlata, despitada pel menyspreu d’ Ashley, decideix casar-se amb Charles Hamilton, un dels pretendents que la ronden, un home sense gaire personalitat.

Al poc temps esclata la guerra, tant Ashley com Charles s’allisten a l’ exercit i se’n va de Tara.

La il·lusió primera d’ una victòria ràpida s’ esvaeix, les tropes del nord avancen i Charles mort d’ escarlatina. De nou sense parella, Escarlata continua assetjant a Ashley quan aquest torna.

Tara és ara un munt  de runes, el sud ha guanyat la guerra i Escarlata intenta sobreviure i recuperar tot allò que ha perdut.

El nou món s’ ha tornat insegur, Gerald, el pare, perseguint a uns facinerosos, cau del cavall i mor.

Escarlata es veu assetjada pels impostos del nou govern, l’ única manera de conservar la casa és disposar de diners, així que es torna a casar sense amor i amb enganys amb un comerciant, Frank Kennedy; això li permet recuperar les seves possessions però en un enfrontament amb grups nordistes que importunen a la noia, Kennedy mor.

Escarlata es retroba amb Rhett i realitza amb ell un tercer matrimoni. La bona relació de l’ inici es trenca aviat, després de tenir una filla, Bonnie, la parella discuteix constantment.

Muntant a cavall, la nena cau i mor, això desfà els últims vincles entre Escarlata i Rhett, més tard és Melanie, molt debilitada per tots els esdeveniments, qui emmalalteix i traspassa.

Ara ja no hi ha cap obstacle per Escarlata en el camí cap l’ home que ha estimat tota la vida, Ashley, però aquest verdaderament enamorat de la difunta, rebutja de nou a la noia.

Quan Escarlata, sola, intenta recuperar-la relació amb Rhett i tornar a començar, aquest ja ha decidit divorciar-se i marxar per sempre de Tara.

Escarlata, passa un primer moment de depressió però de seguida entén que la seva vida està lligada a Tara i a la seva terra.

lo_que_el_viento_se_llevo_75_aniversario_262072593_1200x800

COMENTARI

     “Lo que el viento se llevó” està basada en la novel.la del mateix nom de Margaret Mitchel. En 1939 obté nou oscars, incloent el de la millor pel·lícula i el de millor actriu (Vivien Leigh).

Si bé Victor Fleming apareix en els títols de crèdit, es pot dir que tan sols és aquell que acaba el film, qui dibuixa el que serà la pel·lícula és el productor, el magnat David O. Selznik, Sam Wood, i sobretot George Cukor són els directors que roden gran part de les escenes.

Es tracta de la típica pel·lícula més gran que la vida mateixa, un film mític, un dels èxits més grans de la història del cine. En realitat la cinta , tot i que aclamada en el seu moment, ha envellit notablement i sembla notar-se la diversitat autoral. La primera part està plena d’ èpica i és magnífica; Spielberg és gaudit rodant-la, en canvi la segona part es discursiva, s’ allarga innecessàriament fins les 3h 40 m finals i cau en el melodrama estripat, proper a un Douglas Sirk en hores baixes.

La pel·lícula va d’ allò col·lectiu a allò individual.

En principi es tracta d’un relat tan lineal com simbòlic sobre la història d’ Amèrica. És la gran narració sobre el sud, un sud idealitzat, en el que predomina el punt de vista dels blancs, dels grans propietaris, dels terratinents; els negres, la pobresa i l’ esclavitud resten menyscabades argumentalment.

Així que el film és un cant nostàlgic per aquest món perdut, la victòria del nord significa una transformació social, un món s’ acaba i un altra de nou s’ inicia, es destrueix una forma de viure i d’ entendre la vida.

Tanmateix la pel·lícula explica metafòricament a través dels seus personatges, la història de l’ ideal americà.

Els O’ Hara són emigrants irlandesos, han trobat en Amèrica el lloc on establir-se i fer fortuna; Escarlata viu arrelada a allò que considera seu, a la terra per sobre de tot, la seva figura està marcada per la voluntat d’ arrelament i de pertanyença, és una dona ambiciosa, constant, forta, lluitadora, té totes les virtuts que aixecaran el país, les virtuts del capitalisme incipient.

El relat ens explica que també hi ha una altra Amèrica, que s’ ha forjat, són els Ashley, amb un perfil molt diferent, són nobles, justos, equilibrats, aporten serenitat i contrapès a aquest projecte en construcció.

Des del punt de vista psicològic, els personatges viuen aquesta dualitat col·lectiva. Escarlata, la gran protagonista ,és a l’ inici una noia capriciosa, plena d’ antulls però el context que viu la transforma en la dona forta, disposada al que sigui per aconseguir els seus propòsits, aquella que anteposa l’ ambició a l’ amor.

Rhett Butler és el retrat d’un home individualista i cínic; en un moment de la narració li diu a Escarlata: “som iguals, perversos i egoistes”, fa de la guerra un negoci, no té creences vitals i és més realista que pessimista, quan explica a l’ inici de la guerra als entusiasmats voluntaris: “El sud només té cotó i arrogància”.

Melanie i Ashley són els arquetips contraris; personatges més dèbils, més patidors però més honestos, construïts sobre la paciència i la noblesa d’ esperit, sobre l’ amor mutu i la conciliació amb els altres.

La pel·lícula dibuixa un cúmul de sentiments propis del melodrama: en una primera part èpica, que es tanca amb una de les escenes més famoses de la història del cinema quan Escarlata ho ha perdut tot i sobre les runes de Tara, proclama que posa a Déu per testimoni de que mai tornarà a passar gana.

A partir d’ aquí, el relat evoluciona, amb la noia com a protagonista, basant-se en l’ engany, l’ oportunisme i l’ avidesa per aconseguir l’ ascens social i recuperar allò que pensa es seu.

L’ èpica es transforma en lírica ; darrera l’ ambició d’ Escarlata hi ha una voluntat, l’ amor d’ Ashley, que es mostra com un impossible però aquesta coneixença no la pertorba, hi ha un ideal més gran que l’ amor: la terra, la propietat, els senyals d’ identitat. Estats Units tanmateix.

La pel·lícula es tanca amb la voluntat d’ Escarlata de no sucumbir, sota el roig del cel que anuncia la fi de la jornada, la dona proclama: “Demà serà un altre dia”. Tot comença de nou.

Gran música de Max Steiner que passa a la història.

 

EL SUEÑO DE UNA NOCHE DE VERANO

 

 

Director: William Dieterle/Max Reinhardt

Actors: Dick Powell

             Olivia de Havilland

             Mickey Rooney

             James Cagney

             Ian Hunter

             Verree Teasdale

             Ross Alexander

             Jean Muir

             Victor Jory

             Anita Louise

Any: 1935

Títol original: A midsummer night’s dream

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

 

ARGUMENT

     El Duc d’ Atenes, Teseu (Ian Hunter), celebra la seva boda amb Hipòlita (Verree Teasdale), en tant Lisandre (Dick Powell) està enamorat d’ Hermia (Olivia de Havilland) a qui el seu pare a promès a Demetri (Ross Alexander) de qui està enamorada Helena (Jean Muir).

Mentre, uns actors no professionals, preparen l’ actuació pels desposoris; un teixidor, Bottom, (James Cagney) te que encarnar el personatge de Priam i relatar les seves aventures.

Lisandre i Hermia decideixen fugir al bosc per fer efectius els seus desitjos i darrera seu marxen Demetri i Helena, quan són sorpresos per Oberon (Victor Jory), el rei de les fades que li vol arrabassar un príncep indi a la fada Titania (Anita Louise), per això encarrega un sortilegi màgic al follet Puck (Mickey Rooney).

Aquest, deixa ensumar un perfum a aquells que campen pel bosc i aconsegueix que al despertat s’ enamorin de la primera persona que troben al seu costat.

Puck juga lliurement amb la proposta, en tant els actors assagen el seu paper en el bosc, i li col·loca un cap d’ ase a Bottom, mentre els seus companys fugen espaordits, seguidament li dona a provar el perfum a Titania, que al despertar s’ enamora fervorosament de l’ ase, en tant Oberon s’ apropia del petit príncep.

Seguint el joc, li dona a olorar les essències a Lisandre, que a l’ eixorivir-se contempla a Hel·lena i beu els vents per ella i la mateixes proves els hi efectua a Demetri, ara els dos pretendents festegen a la noia mentre Hermia es veu menyspreada i rebutjada.

La juguesca continua tota la nit però a l’ iniciar-se el dia acaba el somni i s’ imposa la realitat; Oberon encomana a Puck que tot torni al seu antic lloc.

Bottom perd la seva imatge d’ ase i Titania es distància d’ ell, Hermia i Lisandre tornen a estimar-se i Demetri accepta a Hel·lena.

Arribats a la cort, el Duc admet el casori dels joves i els actors representen feixugament la seva obra, entre les rialles del públic; follets i fades sobrevolen el món dels mortals.

 

 

 

COMENTARI

     Max Reinhardt és un dels gran directors escènics alemanys, considerat innovador i avantguardista; d’ ascendència jueva, en 1933 marxa a Estats Units i munta amb Dieterle per la gran pantalla “El sueño de una noche de verano”.

L’ obra de William Shakespeare sempre ha tingut dificultats d’ adaptació, doncs és un conte màgic ple de fantasia, sorpreses i simbolisme; Reinhardt/Dieterle li donen un to un tant naif però que resulta decididament encantador.

El món dels follets i les fades resulta plenament a través d’ una escenografia plena d’ imaginació i lirisme.

Els directors són fidels a Shakespeare i parlen sobre la futilitat dels sentiments i dels afectes, sobre com de fugisser és el desig i com un simbòlic sortilegi aconsegueix canviar l’ enamorament i la cobejança dels personatges i pertorbar els seus anhels inicials; és a dir com el destí i l’ atzar imposen la seva llei, com la vel·leïtat, la inconstància i la superficialitat dominen les accions de les persones.

Shakespeare confronta realitat i ficció; els protagonistes s’ insereixen en un món màgic, ple de il·lusió, on tot pot ser al revés, en veritat és el món dels somnis, aquell món nocturn en que tot pot ser transgredit, en que tot s’hi val, potser com un antecedent psicoanalític, el bard anglès ens ve a dir que els desitjos del subconscient no deixen de ser veritables i assenyats.

Els sers de la pròpia imaginació flueixen amb plena llibertat i guanyen el poder sobre la racionalitat, la llum del dia anuncia la fi del somni i el retorn a l’ ordre establert i la realitat.

La pel·lícula funciona també com una comèdia romàntica i d’embolics; si retiréssim tot el món fantàstic i de quimera de l’ argument, ens podríem trobar amb una comèdia clàssica amb personatges que dubten sobre a qui i com estimar.

Shakespeare arrodoneix l’ obra amb l’ escenificació dels actors davant el Duc; teatre dins el teatre, allà ens fa palès com tot és mentida. Bottom sospira per la seva estimada, en realitat un actor disfressat de dona; els actors són feixucs, l’ escena es desarticula, el muntatge ens mostra les bambolines, les grans mentides, la gran farsa apareix darrera l’ escenari; la conducta humana resta retratada.