EL CUENTO DE LAS COMADREJAS

 

Director: Juan Jose Campanella

Actors: Graciela Borges

               Oscar Martinez

               Luis Brandoni

               Marcos Mundstock

               Clara Lago

               Nicolas Francella

Any: 2019

Nacionalitat: Argèntina

Gènere: Comèdia negra

 

ARGUMENT

Mara Ordaz (Graciela Borges) ha estat una de les grans actrius del cine argentí, ara viu enclaustrada en una casa pairal al costat del seu marit Pedro de Córdoba (Luís Brandoni) , invàlid des de fa anys per culpa d’un accident.

En la mansió també hi viuen Martin Saravia (Marcos Mundstock), guionista de gran part de les pel·lícules de la diva i Norberto Imbert (Oscar Martinez), director dels films. Els dos, marits respectius de dues germans de Mara, mortes en accident.

Un dia arriben a la casa una parella, Bárbara Otamendi (Clara Lago) i Francisco Gourmand (Nicolas Francella), els dos demanen ajuda per trucar per telèfon però de seguida es mostren fascinats per Mara, es declaren fans seus i admiradors irredents de les seves pel·lícules.

La parella es guanya la confiança de la dona i un cert escepticisme de la resta d’habitants i torna a la casa, es presenten com agents immobiliaris i intenten convèncer a Mara perquè vengui l’ habitacle a canvi d’una bona suma de diners.

Norberto i Martin veuen en això una possibilitat de quedar-se al carrer i investiguen per saber que pretén realment la parella. Aquests volen, no sols comprar la casa, sinó crear en els terrenys una urbanització que els hi doni força beneficis.

Evidentment, no són admiradors de la diva sinó que s’han informat sobre la seva vida i pel·lícules per afalagar-la, enganyar-la i precipitar la compra.

Mara adverteix el parany i en connivència amb el marit i els parents rep a Bárbara i Francisco i els hi paren una trampa d’ insospitades consequències.

 

Resultat d'imatges de EL CUENTO DE LAS COMADREJAS IMAGENES

 

COMENTARI

Juan Jose Campanella és un dels directors referents del cinema argentí amb pel·lícules tan brillants com “El hijo de la novia” (2001) o “El secreto de tus ojos (200), després d’uns quants anys  sense notícies d’ ell torna en plena forma.

Campanella roda una comèdia negra que te multitud d’ elements relacionats amb el cine. D’ una banda la vella actriu que viu delerosa del seu passat gloriós, tancada en la casa i aliena al pas del temps, és un alter ego de la Norma Desmond d’ “El crepúsculo de los Dioses” (1950) de Billy Wilder.

No acaba aqui la cosa doncs el joc d’ enganys i les voltes de torca que es donen en el guió i els meditats enfrontaments dialèctics, tan enginyosos com cruents, ens avoquen a obres quasi teatrals i de càmera com “La huella”(1972) de Joseph Mankiewicz o “La trampa de la muerte” (1972 de Sidney Lumet.

Per últim la part final de la trama ens porta cap el gran guinyol, als relats plens de trucs i enganys protagonitzats per Bette Davies i Joan Crawford en els anys cinquanta/seixanta.

Campanella realitza una faula en la que habiten missatges diferents. D’ una banda el director construeix un relat sobre la lluita de classes però sobretot sobre la lluita generacional. Bárbara i Francisco són outsiders del sistema que volen pujar als seus lloms, Norberto i Martin ja han viscut el seu moment i tan sols volen conservar els seus privilegis. Els primers són joves, els segons vells, els primers volen aconseguir un lloc sota el sol, els segons que els deixin tranquils.

Tot això comporta una faula sobre el capitalisme, Bárbara i Francisco són un  paradigma d’ aquest capitalisme depredador i sense escrúpols, disposat a passar per sobre de tot i tothom, ambiciosos,farsants, mentiders i sense regles ètiques. Tan sols importen els resultats,no cal fer o tenir amics, tan sols cal fer-se ric i tenir poder.

Campanella presenta uns personatges amorals, cínics, mordaços, d’humor àcid i rèpliques sagnants, l’ espectador s’ identifica amb la parella de veterans, potser per la seva tallant intel·ligència verbal, això no els exonera . En realitat Norberto i Martin són uns perdedors, uns creadors frustrats que no han pogut desenvolupar la seva carrera com a director i guionista. Pedro és un no ningú, un actor mediocre que va créixer a l’ ombra de la diva. Simbòlicament contemplem el vell film en el que realitza el paper d’ eunuc en tant Mara te escenes passionals més enllà  del tallin, amb ell seu partenaire, el sultà.

El director vol rescabalar a la diva i als seus companys i tornar-li’ls un renovat moment de glòria. Una nova obra s’ inicia i ara el simulacre es torna veritat, es fa realitat per ordir una trampa contra aquells que maliciosament els hi volen arrabassar els seus drets. Un conjunt de xarades aniran descobrint i redescobrint un joc pervers que porta a l’ eliminació de l’enemic. Els vells cineastes maquinen una nova obra, ara en temps real i fora de la ficció.

Campanella es dota de diferents símbols per construir el seu conte moral. La mostela és un animal repulsiu al que Oscar s’ encarrega d’ eliminar a trets, la mostela humana arribarà més tard per intentar desfer el món acomodatici però legítim del grup. L’ aranya que guarden carinyosament els dos homes és també un depredador que s’ encarrega d’ eliminar altres insectes sense compassió, són animals, no tenen sentiments.

Els jocs també recreen aquest món de lluites intestines. El billar n’ és el principal exemple, Bárbara te gran habilitat i guanya molts jocs però quan falla, Martin pren la iniciativa i venç en la partida. No es triomfa, diu, ficant boles al forat sinó mirant a l’ adversari i sabent que farà aquest quan l’altre falli. Bárbara juga  i guanya els punts elementals, en tant el rival l’ observa i espera el seu moment. Els escacs també apareixen com un  altre símbol de la lluita entre clans diferents.

Campanella fa també una reflexió sobre l’ arrelament als vells temps passats i a la glòria exhaurida,a la falsa creença de que la fama i la celebritat són per sempre. Hi ha un relat sobre l’ amor que ja s’ha exhaurit i sobre a la voluntat de sobreviure, malgrat l’ocàs i la vellesa.

EL CIUDADANO ILUSTRE

el_ciudadano_ilustre-221897542-large

 

Director: Mariano Cohen/Gastón Duprat

Actors: Oscar Martinez

               Dady Brieva

               Andrea Frigerio

               Nora Navas

Any: 2016

Nacionalitat: Argentina

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Daniel Mantovani (Oscar Martinez) és un escriptor que ha estat guardonat amb el premi Nobel. Mantovani ha nascut en Salas, un petit poble de l’ Argentina profunda, del que va sortir quaranta anys enrere i al que no ha tornat mai més. Els habitants de Salas decideixen invitar a l’ autor a la població i aquest accepta l’ oferiment.

En Salas, Mantovani és anomenat ciutadà il·lustre de la ciutat i  és acompanyat per la reina de la bellesa i per l’ intendent, tot són distincions, afalacs i orgull per la presència d’ algú famós nascut en la localitat.

L’ estança de Mantovani és de tan sols quatre dies però en aquest temps les coses comencen a  anar de corcoll. L’ escriptor  es troba amb una antiga novia, ara casada amb Antonio (Dady Brieva), un marit gelós, amb una groupie que l’ assetja, amb  un desconegut que creu reconèixer el seu entorn familiar en les novel·les de l’ autor, amb un vilatà que l’ acusa de maltractar a la gent del poble en les seves obres i amb un concurs de pintura del que forma part del jurat i que es te que manegar, entre altres peripècies.

Totes les circumstàncies porten a l’ escriptor a fugir de la població però un destí incert l’ espera.

ilustre

 

COMENTARI

     Cohn i Duprat han treballat en televisió i en documentals, aconsegueixen un cert reconeixement en Espanya amb l’ excel·lent “El hombre de al lado” del 2008. “El ciudadano ilustre” és potser la seva millor pel·lícula.

Cohn i Duprat retraten la societat de províncies argentina on mai passa res i on mai canvia res però darrera hi ha també un retrat del gènere humà en general i de les seves pitjors actituds.

Mantovani és un heroi, un escriptor de prestigi, que retorna al poble que el va veure néixer però després dels elogis inicials es troba amb el ressentiment, l’ enveja, el rancor, la gelosia i l’ odi.

Els directors roden una comèdia coral que manté en el centre de l’ interès al guardonat escriptor però que desenvolupa la conducta desbaratada i extravagant de gran part dels vilatans.

La presència de l’ autor és una especia de catarsi en la població, tothom te alguna recança, tothom habilita una petició o demana un favor, tothom vol acostar-se al famós però després de la primera impressió, la voluntat és abatre’l i mostrar les seves carències.

Cohn i Duprat exhibeixen un mirall pel qual s’ atalaia la mediocritat i la misèria humana. Mantovani es converteix en un home assetjat que passa de gaudir de la glòria a témer per la seva integritat.

El film s’ estructura com una comèdia, amb apunts “berlanguians”, el gran home salvífic que arriba a una població modesta i perduda, poc a poc la trama va evolucionant cap el drama i acaba quasi com una pel·lícula de terror.

Els directors plantegen el contrast i la distància entre dos mons: l’ il·lustrat i elitista de l’ escriptor i el primordial dels habitants de Salas, darrera la suposada complexitat de l’ autor, una dona li retreu perquè no escriu coses boniques.

Tot el relat remarca la hipocresia dels vilatans, també un punt de supèrbia per part de l’ escriptor: la possibilitat de trobar en Mantovani el vedell d’  or. Antonio s’ha casat amb Irene (Andrea Frigerio), l’ antiga novia del literat però se’n va de putes perles nits, l’ intendent vol salvaguardar el seu càrrec i el seu prestigi polític a costa del nouvingut, un pare demana una cadira de rodes pel seu fill paralític i Mantovani es tractat com un aconseguidor.

El relat manté també una reflexió sobre la literatura. Un personatge abomina de Mantovani perquè creu ha retratat als habitants de Salas sense empatia, un altre entén que reflecteix vivències de la seva família, l’ autor en la seva al·locució final, ja en casa, considera que la realitat no existeix i menys per al escriptor, sinó tan sols interpretacions de la realitat.

Mantovani parla de Kafka, l’ escriptor que amb un llenguatge senzill i planer relata històries pertorbadores, això és el que passa en “El ciudadano ilustre”, el somriure es congela, l’ acritud i el malestar guanyen terreny.

El camí final, amb Mantovani pujat al camió camí d’ un destí incert és totalment kafkià i fantasmal els enemics de Mantovani s’ amaguen en les cantonades i semblen sinistres espectadors d’un destí tràgic, que els autors matisen en la doble pirueta final.