LAS SANDALIAS DEL PESCADOR

 

 

 

Director: Michael Anderson

Actors: Anthony Quinn

              Oscar Werner

              Leo Mc Kern

              Vittorio de Sica

              David Jansen

              Lawrence Olivier

              John Gielgud

Any: 1968

Títol original:  The shoes of the fisherman.

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Subgènere: religió

 

ARGUMENT

El món  viu una gran crisi, la Xina passa fam i envaeix el sud est asiàtic, Rússia i Estats Units amenacen amb intervenir i una tercera guerra mundial amb potencial atòmic podria estar a les portes.

En aquest context Kiril Lakota (Anthony Quinn)és un bisbe rus que surt en llibertat després d’ haver estar represaliat en camps de treball soviètics durant vint anys.

Després d’ entrevistar-se amb Piotr Ilych Kamenev (Lawrence Olivier), el cap d’ estat comunista , marxa cap a Roma on el Papa (John Gielgud) l’ anomena cardenal.

Al cap de poc temps, el Suprem Pontífex mor i el conclau no te manera d’ escollir successor. El cardenal Leone (Leo Mc Kern) és un dels aspirants i el món de la cúria esta ple d’ intrigues i lluites internes.

A la fi Kiril és elegit, tot i que l’ home es mostra en principi reticent a ocupar el càrrec. Imbuït d’ un esperit de canvi, s’ apropa a David Telemond (Oscar Werner), un filòsof i teòleg a qui l’ església convencional condemna per heterodox i quasi heretge.

El nou Papa busca sortir del Vaticà per trobar-se amb la realitat de la gent del carrer i fa de mitjancer en la disputa entre Xina i l’ URSS per evitar intervencions armades i intentar la conciliació entre nacions.

Quan arriba el dia de la seva coronació decideix realitzar un discurs innovador: l’ església donarà les seves riqueses als pobres, el nou govern estarà basat en la fe, però sobretot en la caritat.

 

 

COMENTARI

Michael Anderson és un director britànic que realitza pel·lícules comercials sempre amb dignitat. Les seves obres més considerades són de ciència ficció: “1984” en 1956 i La fuga de Logan” en 1976 però l’ èxit més gran l’ obté amb films com el que ens ocupa.

En els anys 60, Hollywood s’ aproxima a la temàtica eclesial. Es realitzen grans superproduccions que intenten humanitzar i rentar la cara a l’ església i donar veu als conflictes personals dels seus membres, sempre amb una voluntat de combinar aspectes dramatitzats i espectacle. Així es produeixen “Historia de una monja”, “El tormento y el extasis”, “El cardenal” i la pel·lícula que ens ocupa.

Dins d’ una història un tant maniquea, convencional i tòpica, Anderson realitza una bona pel·lícula, que va tenir gran èxit en el seu moment.

El director planteja en un context de guerra freda, l’ arribada al ceptre de Sant Pere d’ un Papa de l’ est, profundament humà i disposat a servir als pobres. És a dir proposa , ja en els anys 60, la possibilitat d’un canvi estructural en l’ església.

Anderson l’ encerta en algunes coses, vist ara el film amb la perspectiva dels anys. Temps després Joan Pau II serà el primer Papa de l’ est, també el primer Papa estranger. Benedicte XVI és el Papa que abdica tal com ho vol fer Kiril davant els entrebancs que li posa la cúria quan vol imposar mesures socials. Per fi Kiril representa un canvi i un nou esperit que molts veuen reflectit en el nou Papa Francesc I.

La pel·lícula ens mostra els dubtes interns del nou Pontífex , la lluita amb els cortesans vaticans per portar endavant noves propostes i la relació del religiós amb Telemond, el sacerdot iconoclasta que mor, potser per l’ angoixa que li provoca el rebuig i la incomprensió de l’ església a la que pertany.

Kiril és un home humil, que exposa a Ruth, la dona del periodista vaticà George Faber(David Jansen), que busqui l’ amor del marit i refaci les seves relacions com parella.

Per fi el nou Papa convoca a l’ enteniment entre les nacions per conduir al món a millors nivells de pau i justícia.

El film tracta doncs d’una manera amable a l’ església, reivindica una nova manera de fer les coses però la possible crítica és força moderada i tracta tants temes que no n’ aprofundeix en cap.

La producció mostra tota la teatralitat de l’ escenari vaticà, la pompa dels cardenals, tots els elements que succeeixen en l’ elecció del nou Papa i tangencialment les intrigues i la gelosia de part del clergat.

 

 

JULES ET JIM

 

Director: François Truffaut

Actors: Oskar Werner

               Henri Serre

               Jeanne Moreau

Any: 1962

Nacionalitat: França

Gènere: Cine d’ autor

 

COMENTARI

Jules (Oskar Werner) i Jim (Henri Serre) són amics, joves, artistes, escriptors I bohemis. Un dia coneixen a Catherine (Jeanne Moreau), una noia d’ esperit lliure que s’ adapta a la companyia d’ ambdós.

Els dos nois volen conquistar-la i ella els conquista als dos. Jules és més tímid i vulnerable en tant Jim és més mundà.

Després de relacionar-se amb els dos, Catherine es casa amb Jules, potser no és qui més l’ estima però si és qui més la necessita. Més tard te amb ell una filla, Sabine.

La primera guerra mundial separa als amics, Jules combat amb Àustria i Jim amb França, en bàndols contraris i tenen por de matar-se l’ un a l’ altre. Quan la guerra s’ acaba Jules i Jim es retroben.

Jules i Catherine inviten a Jim a la seva casa en el camp i allà viuen plegats els tres un bon temps. Si bé la relació oberta és un element de llibertat i felicitat, també és cert que sorgeixen disputes, dubtes i gelosia. Jim decideix marxar.

És el començament d’un seguit de trobades i desencontres. Catherine vol tenir un fill de Jim però no ho aconsegueixen. En tan, Catherine es relaciona amb diversos amants i Jim manté una relació seriosa amb Gilbert, una noia de Paris i te la intenció de casar-se amb ella.

Finalment es tornen a trobar els tres amics, Catherine i Jim pugen al cotxe, ella condueix, avança per un pont trencat, el vehicle cau al riu i els dos amants s’ ofeguen.

Jules contempla, solitari, com les cendres dels difunts descansen en el cementiri.

 

 

COMENTARI

     Jules et Jim està basada en un llibre d’ Henri Pierre Roche, basat segons sembla, en fets reals.

La pel·lícula es pot considerar la historia d’ una amistat a tres. Una història radicalment moderna i lliure en la que tres persones de caràcters diferents busquen en la seva relació la felicitat i l’ equilibri.

En tant Jules és tímid i retret, Jim és decidit i Catherine voluble i inconstant però els tres tenen una característica comuna, s’ estimen entre si.

Més enllà de les particularitats, Catherine és el símbol de la dona en majúscules, la recerca i la trobada que tot home vol tenir. Catherine és també el símbol contra la hipocresia i la resignació. Truffaut mostra igualment les dificultats que comporta aquesta voluntat dels personatges de no acomodar-se, la mort posa fi a les tortuoses relacions.

La interpretació és oberta però podem entendre que el pas del temps està marcant les relacions, que ja no es recuperarà l’ antiga alegria i que les convencions i la frustració navegaran sobre els personatges, omplint-los de tedi i rutina. Tot això és el que Catherine vol evitar.

Tot està marcat per la veu en off que des del principi relata l’ acció i marca un cert distanciament. El ritme i la senzillesa de les imatges es compaginen amb la  vitalitat i el lirisme de la història.

Amb aquesta pel·lícula, Truffaut consolida un nou fenomen en el cinema francès, passa de ser  crític de “Cahiers du cinema a ser un prestigiós director i un dels impulsors de la “Nouvelle Vague (Nova onada), caracteritzada per voler trencar amb el passat a partir de històries realistes, de baix pressupost, rodatge càmera en mà i sense regles establertes.

La cançó “Le tourbillon de la vie” és emblemàtica quan Henri Serre, acompanyat de Jeanne Moureau canten”: Cada un pel seu cantó es veu envoltat pel carrousel de la vida”.

 

EL BARCO DE LOS LOCOS

El_barco_de_los_locos-955922228-large

Director: Stanley Kramer

Actors: Oskar Werner

             Vivien Leigh

             Simone Signoret

             Elizabeth Asley

             Lee Marvin

             José Ferrer

             George Segal

             Michael Dunn

               Gila Golan

             Heinz Ruhman

Any: 1965

Títol original: Ship the fools

Nacionalitat: USA

Gènere. Drama

 

ARGUMENT

Poc abans de la segona guerra mundial, un vaixell alemany emprèn viatge des de Veracruz, en Mèxic, fins a Bremenhaven en Alemanya.

L’ embarcació està a càrrec del capità Thiele i en ella hi conviuen diversos tipus de gent. Hi trobem al Doctor Willie Schuman (Oskar Werner), el metge d’ a bord, està casat i te dos fills, és un home malalt amb una afecció cardíaca, hi viatja també Karl Glocken (Michael Dunn), un nan que presenta l’ acció i especifica com en aquest vaixell tots estan bojos.

S’ hi troba igualment un grup d’ alemanys, com Sigfried Rieber (José Ferrer), que treballa en una revista de modes i està afiliat al Partit Nazi, un home que pensa que és bo exterminar, quan neixen, a tots els inútils i fer-ho també amb els vells, els jueus i las gent de color, Rieber està casat i te tres fills però, diu que la dona no es vol separar, Rieber persegueix a Lizzy una jova compatriota

Hi trobem a Julius Lowenthal (Heinz Ruhmann), un joier jueu que ha estat un heroi de guerra en la primera contesa mundial i te la creu de guerra, és un home cordial, que primer es considera alemany, abans que jueu.

En el paquebot hi viatgen americans, com la parella formada per David (George Segal) i Jenny Brown (Elizabeth Ashley),plens de conflictes sentimentals que tan es barallen com es reconcilien.

Mary Treadwelll (Vivien Leigh) viatja sola, és una dona en el llindar de la maduresa, sent nostàlgia per la joventut perduda i pena per als amors fracassats, és una dona divorciada que sent aversió al matrimoni i rebutja els requeriments d’un oficial de la nau, que li comenta amb cruesa com en aquesta edat, tot s’ acaba en una sala de festes amb un amor de pagament.

Bill Tenny (Lee Marvin) és un home sol, busca companyia femenina incessantment i intenta fer-s’ho amb una ballarina d’un quadre flamenc que viatja en l’ embarcació.

La ballarina per treure-se’l de sobre li dona el número equivocat de la seva habitació, que resulta ser el de Missis Treadwell, Tenny confon la dona amb la possible amant i la besa apassionadament, quan comprèn l’ error, Mary, que se sent vexada, l’ expulsa violentament.

Ens hi trobem també amb Elsa (Gila Golan), una noia de setze anys que viatja amb els pares, és una jova tímida , insegura i plena de pors.

En el primer port hi pugen un nombrós grup de treballadors espanyols afectats pels baixos preus del sucre, han perdut la feina i tornen a casa, amb ells hi puja la comtessa (Simone Signoret), s’ ha casat tres vegades i no ha trobat l’ home ideal, està retinguda i te que baixar en Tenerife per complir una condemna per les seves activitats polítiques.

El Doctor Schuman s’ enamora d’ ella, la troba tan amarga com dolça i tendra, diu, els dos pensen que estan davant l’ amor de la seva vida, Schuman vol baixar en Tenerife i acompanyar a la dona en la seva sort però el capità el dissuadeix, “l’ amor mai és etern”, li diu per que es quedi.

Schuman destarotat, pateix un atac de cor i mor.

A la fi, els passatgers desembarquen en el seu destí i cadascun emprèn el seu propi camí.

EL BARCO

COMENTARI

Kramer realitza en 1965, allò que s’ entén com una gran super producció; la típica història més gran que la vida mateixa. Un melodrama psicològic i coral en el que s’ esbrinen les conductes d’un grup de passatgers tancats en una embarcació rumb a Alemanya.

Kramer compta amb un selecte grup d’ actors, estrelles més be, alguns ja en viatge de tornada, com els personatges que interpreten.

En realitat, el director americà vol simbolitzar el vaixell, com si fos la vida mateixa, en aquest espai tancat s’hi reuneixen arquetips, una sèrie d’ individus plens de dubtes existencials, pors i frustracions.

Són també, un antecedent del conflicte bèl·lic que assolarà Europa. En Rieber hi podem contemplar el desvergonyiment ideològic dels nazis, en el matrimoni Hutten, la despreocupació i el racisme cap a l’ home, espanyol, que perd la vida per salvar el seu gos, Lowenthal és el jueu que se sent alemany i no se’n adona del futur que l’ espera.

El film convoca la psicologia dels personatges, una miscel·lània de caràcters i tipologies diverses on no hi poden faltar la preocupació pel pas del temps i la joventut perduda-Mary Treadwell-, l’ amor fou, els fracassos amorosos i la recerca de la felicitat-Schuman i la comtessa-, els conflictes de parella-David i Jenny-, la immaduresa i la por a no sentir-se estimada-Elsa- i la insatisfacció i la solitud de tots els protagonistes.

El drama és sempre contingut i latent, mai esclata abrupte i passional, va i ve al voltant de tots els personatges, el relat te un hàlit proper a la literatura de moda de l’ època com la de Vicky Baum.

Kramer proposa també una lectura social; els espanyols repatriats són pobres i viatgen en tercera classe a diferència dels protagonistes , en primera, un evident classisme. S’ instal·len en el vaixell tot i que no queden massa ben parats, són bruts i busca-raons, Pepe, el cap de la troupe flamenca, és una espècie de proxeneta que explota sexualment a les seves ballarines.

Schuman, abans de morir, transmet els valors que vol induir el relat. “Tot és un femer, tots complim les ordres que ens donen per mantenir la cordura però tots acabem convertits en bojos”.

El personatge de Karl Glucken, el nan, és el observador, aquell que mira sense participar ni jutjar l’ acció, aquell que explica, mirant a la càmera, allò que veurà l’ espectador en el pròleg i el que acaba de de succeir en l’epíleg. ¿Què te això que veure amb nosaltres?, res, diu amb cinisme.

La pel·lícula està basada en una novel.la de Katherine Ann Porter i guanya dos oscars en 1965, a la millor direcció artística i a la millor fotografia.