LA VIDA Y NADA MÁS

la_vie_et_rien_d_autre-482560647-large

 

Director: Bertrand Tavernier

Actors: Philippe Noiret

              Sabine Azema

              Pascale Vignal

Any: 1989

Títol original: La vie et rien d’ autre

Nacionalitat: França

Gènere; Bèl·lic

 

ARGUMENT

En 192O, una vegada acabada la primera guerra mundial, el Major francès Delaplane (Philippe Noiret), és l’ home encarregat d’ identificar als cent cinquanta mil soldats desapareguts.

Delaplane és un home perseverant i meticulós, decidit a fer la feina ben feta però en el seu camí es creua amb Irene de Courtil (Sabine Azema), una dona de classe alta, que busca saber si el seu marit és mort.

Al grup s’hi afegeix una mestra d’escola, Alice (Pascal Vignal), que ha perdut al promès; després de les primeres disputes entre el militar i la dona, s’ inicia una evident complicitat.

En la recerca, Delaplane és ferit quan investiga dins d’un túnel on queden restes de gas, col·loca els objectes trobats en una fira perquè els familiars els identifiquin com dels seus sers estimats i lluita contra la burocràcia i els alts comandaments.

Finalment Alice s’ assabenta que el seu amant és mort i que era un home casat, l’ anell que portava ho certifica.

Després d’una celebració  militar, Irene es declara a Delaplane, aquest resta perplex i no sap que dir en tant la dona, fuig decebuda.

Delaplane assisteix a l’ homenatge al soldat desconegut i en 1922 acaba la seva tasca d’ identificació dels desapareguts. Ara ja és civil i esmena el seu comportament escrivint una carta a Irene, que s’ha anat a viure a Nova York, en la  que explica que l’ estima.

La-Vie-et-rien-d-autre

COMENTARI

          Tavernier roda aquest film en 1989, és part d’un díptic sobre la primera guerra mundial, que completa set anys més tard filmant “Capitán Conan”.

Els fets no són correlatius, la segona pel·lícula narra el final de la guerra i la primera aspectes de la postguerra. També és diferent la forma del rodatge, en tant “Capitan Conan” mostra la sang, la destrucció i la barbàrie en primer pla, aquest és un film molt més contingut tot i que el missatge ideològic és clar i explícit.

Tant en una com en l’ altra cinta, Tavernier llença un discurs anti bel·licista i critica l’ horror i la gratuïtat de la guerra.

El tema que li serveix de fons per acostar-se a la conflagració és la recerca dels desapareguts en combat; dues dones volen saber la sort de les seves respectives parelles i un militar és l’ encarregat de satisfer la seva curiositat.

Tavernier respecta el desig de saber però el seu discurs be a dir que el millor és viure la vida i deixar en pau als morts, això no significa oblit, Delaplane, gran aficionat a les estadístiques, no deixa d’ explicar-ho: cent cinquanta mil desapareguts d’ una banda i les tropes victorioses, diu, que van desfilar durant tres hores pels camps Elisis de Paris, si haguessin desfilat el milió i mig de morts de la contesa, haguessin tardat onze dies i onze hores.

El director continua el seu punt de vista crític, quan contemplem l’ escena de l’ homenatge al soldat desconegut, Delaplane retreu que tot és una farsa, una manera d’ oblidar el record del militars i civils morts.

Tavernier en boca de Delaplane no mostra gran confiança en el ser humà, davant els soldats, una corista canta una divertida cançó de fraternitat, que diu que els soldats francesos i alemanys quan s’ assabenten que s’ ha signat l’ armistici , deixen de matar-se i s’ abracen; Delaplane comenta que si en lloc d’ aquest conte satíric s’ es cantat la marsellesa, l’ ardor guerrer s’ es aixecat d’immediat de nou.

Tavernier utilitza tant el drama com l’ element humorístic, així el militar que busca en cada poble un soldat desconegut ,fins que arriba a un en el que tots són coneguts incloent un americà que va morir pels voltants. En un altre vila no tenen cap mort i sol·liciten que se’ls hi afegeixi algun per no quedar en entredit.

La pel·lícula manté una via coral i un tant dispersa però s’ equilibra quan entra a fons amb el lligam amorós entre Delaplane i Irene. La relació s’ inicia plena de malfiança entre la dona, que considera al Major un buròcrata i un inútil però la pròpia dinàmica dels fets porta a l’ acostament i a l’ enteniment.

La part final de la pel·lícula és força emotiva, Delaplane i Irene marxen en el vehicle en mig de la nit, ella és qui inicia la declaració amorosa i li diu a ell que sols vol sentir dels seus llavis dues paraules perquè estiguin junts per sempre però Delaplane resta perplex i bocabadat, sense capacitat de reacció i la dona marxa. La càmera enfoca els primers plans dels protagonistes i la resta és obscuritat, tan pel muntatge com per la interpretació de Sabine Azema i Philippe Noiret estem davant un dels moments més emocionants de la història del cine.

L’ epíleg no desmereix. Sentim en boca de Delaplane la carta que temps després l’ envia a Irene, ara en Nova York, contemplem els camps daurats pels sol, per on passeja ell i paral·lelament la casa on ella llegeix la missiva, on finalment es diu la paraula que ella tan esperava: t’ estimo.

En l’ amor com en la guerra te que guanyar la vida i morir el record i el passat.

CINEMA PARADISO

Director: Giuseppe Tornatore
Actors: Philippe Noiret
Jacques Perrin
Salvatore Cascio
Brigitte Fossey
Any: 1988
Nacionalitat: Itàlia
Gènere: Drama

pARADISO

ARGUMENT

En l’ Itàlia de la de la postguerra, en un petit poble sicilià, l’ únic entreteniment de la gent és el cinema. Un remei per passar les penúries i els mals temps.

Alfredo (Philippe Noiret)és l’ operador, amb l’ ajut de Totó (Salvatore Cascio), un nen ple de curiositat pel setè art. El capellà del poble és el gran censor i totes les imatges on els protagonistes es petonegen són questionades. Un dia el cine es crema, Totó arrastra a Alfredo fins la sortida però no pot evitar que aquest es quedi cec. Totó ocupa el seu lloc i continua servint els fotogrames que procuren la felicitat de la gent.

El noi, ara ja adolescent, s’ enamora d’una xicota nouvinguda al poble però quan te que anar al servei militar, la noia marxa i Totó li perd la pista.

Quan el xicot torna se n’adona que sols te futur fora de la població i parteix.

Passa el temps, Totó és ja Salvatore (Jacques Perrin) i s’ha forjat un futur. Li arriba la noticia de la mort d’ Alfredo i torna per asistir a l’enterrament. Allà trova a la seva mare i als seus antics amics i compareix en la demolició de l’ antic cinema, ara en runes, per construir un aparcament.

Salvatore es recrea amb un muntatge dels millors petons de la història del cine, recupera el temps perdut i assoleix la nova realitat, ja sense censura.

PARADISO 1

COMENTARI

Tornatore realitza un homenatge al cinema a traves dels ulls d’un nen que es converteix en adolescent i després en adult. El pas del temps és la nostàlgia per un passat perdut, per uns amics, uns amors i una vida que ja no tornaran i per un cine i una manera de veure’l que ja no seran mai iguals.

El record del cinema és el record d’un temps ja inabastable. La vida, el cine i un mateix han canviat i res serà ja igual. L’ enderroc del vell cinema és el símbol de la demolició també dels vells temps. Assetjat per la televisió, les noves tecnologies i les noves i diverses formes de vida, el cine i el seu suport cauen enderrocats, davant l’ expectació dels parroquians. És una època que mor, que s’ acaba i els que l’ han viscut es queden amb les imatges al cor.

Aquestes representacions són el símbol de l’ il•lusió i la felicitat en un país deprimit, el cine com paradigma de la realitat social. Tornatore rememora la infància del personatge, ressegueix amb la seva mirada, les descobertes de mons nous i els enganys que donen peu a la màgia del cinema.

Per fi, el film realça l’ amistat entre un home i un nen, units per les representacions cinematogràfiques però també per l’ art de la imatge com una forma d’ aprenentatge, una escola de vida.

Salvatore, ja adult, repassa les imatges vedades quan era petit i conserva a casa seva les fotografies dels grans: Gable, Mastroianni o Gassman, les icones del cinema l’ acompanyaran per sempre.

La pel•lícula la complementa  la melancòlica música d’ Ennio Morricone i va guanyar el oscar al millor film de parla no anglesa en 1989.