MACBETH

 

Director: Orson Welles

Actors: Orson Welles

               Jeanette Nolan

              Roddy Mc Dowall

Any: 1948

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine clàssic

 

ARGUMENT

Macbeth (Orson Welles) és un noble escocès en el segle XI. Un dia escolta la predicció de les bruixes que li diuen que serà rei. Incentivat per l’ ambició del a seva esposa, Lady Macbeth( Jeanette Nolan), es conxorxa contra Duncan, el rei, i el mata a ell i a tota la seva família.

Erigit monarca, hi han homes de la cort que recelen de la seva persona i el defugen, com Malcom (Roddy Mc Dowall) i Macduff.

Les bruixes anuncien a Macbeth que d’ un altre company d’ armes, Banquo, naixerà l’ estirp que regnarà en el futur, així que Macbeth ordena assassinar-lo. Els botxins acompleixen l’ ordre però el fill de Banquo aconsegueix escapar.

Seguint sempre els consells de les bruixes, aquestes li diuen que vagi en compte amb Macduff. Macbeth va a per ell però sols es pot trobar a la seva dona, fills i criats i els mata a tots.

Encegat en una orgia de sang I tirania, comença a tenir sentiments de culpa i creu veure davant seu l’ esperit degollat del rei Duncan.

Les bruixes, en tant, li anuncien que serà invencible i que sols podrà ser derrotat quan el bosc de Birnam arribi fins a Dunsinane, el seu regne i que cap home nascut de dona podrà arrabassar-li el poder.

En tant, Malcom i Mcduff, ajudats pels anglesos preparen un gran exèrcit per avançar sobre Dunsinane. Per amagar-se millor tallen els arbres del bosc de Birnam i avancen amb ells com a parapet.

Quan la guàrdia anuncia a Macbeth que els bosc esdevé sobre el regne, el rei es veu perdut, en tant la seva dona, plena de remordiments, es suïcida.

Macbeth lluita en la batalla fins a trobar-se front a Macduff, que li confessa que no va néixer de mare sinó que va ser extret precoçment. La profecia es compleix, Macduff mata Macbeth i Malcom es proclamat rei d’ Escòcia.

 

 

COMENTARI

Welles interpreta l’ obra de Shakespeare a partir de la seva manera d’ entendre el cinema. Ràpids moviments de càmera, cine en blanc i negre, imatges plenes de foscor i primers plans del protagonista que desenvolupa la seva evolució psicològica.

Welles / Shakespeare planteja el tema de l’ ambició, de l’ ànsia de poder, de la tirania però també del remordiment, i el sentiment d culpa.

Shakespeare ve a dir que tot està marcat pel destí (les bruixes) i que l’ home sols executa allò pel que ja està predestinat. A través d’ aquesta cursa pel poder, Macbeth es va degradant moralment, obsessionat per l’ ambició.

Sols a la fi, quan es dona compta que l’ espera la mort, entreveu la vacuïtat del viure, en el famós discurs : “La vida és un foll que ple de brogit i de fúria s’ agita sobre un escenari, un conte narrat per un idiota que no significa res”.

En tant se sent la veu de Macbeth, la pantalla sols ens mostra el cel tenebrós.

Shakespeare parla del destí. El rei intenta impedir amb sang i obcecació que aquest es compleixi, les bruixes  no són en realitat endevines sinó transmissores d’una realitat inapel·lable que s’ha de complir. L’ home és petit i dèbil front les forces que ell mateix ha convocat i és incapaç d’ anorrear.

 

 

EL PLANETA DE LOS SIMIOS

 

Director: Franklin J. Schaffner

Actors: Charlton Heston

               Kim Hunter

               Roddy McDowall

               Linda Harrison

Any: 1969

Títol original: Planet of the apes

Nacionalitat: USA

Gènere: Ciència ficció.

 

ARGUMENT

Tres homes viatgen en una nau espacial. Han deixat la terra fa sis mesos però degut a la seva velocitat propera  a la llum han passat set cents anys segons el temps terrícola.

Al poc amaren en un planeta desconegut i abandonen la nau, que s’ enfonsa en un llac.

Creuen que han arribat a una estrella a tres cents anys llum de la terra, tenen provisions per tres dies i comencen a investigar el territori. Els homes dirigits per Taylor (Charlton Heston) inicien un periple esgotador per un desèrtic caos de roques. A la fi troben aigua, vegetació i també homes que semblen viure en un estat primitiu.

Aviat apareixen un grup de simis a cavall amb vestimenta militar que capturen als homes. Taylor cau ferit i és traslladat al campament dels simis en tant un dels seus companys és tirotejat i mor. Taylor comprova que els simis dominen el planeta.

Els monos intel·ligents, com classe dirigent de la societat volen exterminar als homes que són una amenaça i destrueixen els seus conreus.

Taylor, ferit en la gola, no pot parlar i és sotmès a l’ observació del cap dels investigadors, el Doctor Zaius i de dos científics, Zira (Kim Hunter) i la seva parella Cornelius (Roddy Mc Dowell). Zira vol demostrar que l’ home no és tan sols un salvatge sinó que pot ser domesticat.

Cornelius pensa que els simis han evolucionat d’una antiga raça: els homes.

Taylor intenta escapar però és de nou capturat però ja ha recuperat la parla, habilitat que sorprèn als simis i torna a ser tancat en una gàbia amb una humana, Nova (Linda Harrison).

Més tard es portat davant un tribunal científic i es retroba amb un dels companys de viatge, Landon, a qui han efectuat una trepanació i l’han convertit en un vegetal.

Zira i Cornelius entenen que Taylor és l’ eslavó perdut en la cadena evolutiva i que ha vingut de la zona prohibida, un lloc arqueològic on s’ han trobat restes dels antics habitants del planeta. Els dos científics alliberen a Taylor que s’ emporta a Nova i marxen cap a la zona prohibida per investigar que és el que hi ha allà.

Però Zaius, el cap del ministeri del bé, els segueix, entren en una cova i troben mostres de la vida de fa centenars d’ anys, unes ulleres, una nina…, probes que va haver-hi vida intel·ligent en el planeta.

Taylor vol demostrar que l’ home va ser l’ antecessor del simi i va desaparèixer possiblement per una pluja de meteorits.

Taylor agafa a Zaius d’ hostatge, demana provisions , armes i un cavall i marxa amb Nova per la costa seguint la zona prohibida per saber que hi ha més enllà.

En tant Zaius decideix volar la cova amb les probes de l’ existència d’ una civilització humana.

Taylor s’ endinsa en la zona prohibida i el que troba el deixa estupefacte: les restes de l’ estàtua de la llibertat. Està en la terra, ha tornat a la terra, set cents anys després.

 

 

COMENTARI

Clàssic de la ciència ficció, la pel·lícula parteix d’ una interessant premissa. Un grup d’ astronautes han viatjant a la velocitat de la llum , han passat set cents anys de la terra quan arriben a un planeta desconegut on la classe dominant són els simis en tant els dominats i per evolucionar són els humans.

La sorpresa final porta a Taylor, el protagonista, a descobrir que està en la terra i que l’ home ha perdut a través dels segles la primacia i el domini sobre el planeta.

L’ home ha estat incapaç de sobreviure com un ser intel·ligent i ara està dominat pel simis i considerat un animal, l’ evolució s’ ha tornat a produir però al revés.

Més la societat dominant te els mateixos defectes que la humana. Els dirigents dels simis són monolítics, fanàtics, no reconeixen més veritat que la pròpia, governen en un règim opressiu on la ciència ho és tot i s’ anteposa als sentiments. L’ estat és totpoderós i els dissidents són jutjats com herètics i traïdors.

Tota la pel·lícula te com model simbòlic l’ autoritarisme dels governants simis. El judici a Taylor sense probes, la voluntat de Zaius i els seus d’ exterminar als humans, la creença de que són sers superiors als humans ens acosta al nazisme.

En el context de la guerra freda, res més emblemàtic que assenyalar que la societat dels simis intel·ligents està molt a prop de l’ Unió Soviètica, una  societat tan plena de ciència com deshumanitzada. L’ omnipotent Zaius és sens dubte un stalinista set cents anys després del sistema soviètic.

En qualsevol cas la idea filosòfica transcendeix més enllà de la política i en el món dels simis  hi podem contemplar la societat humana en general, la seva intolerància, la seva intransigència, la incapacitat de diàleg i acord.

Per fi un últim model podria atènyer a Mc Carthy i la caça de bruixes. Zaius és un home que jutja i condemna a Taylor sense escoltar-lo, referència clara, si sabem que el guionista de la pel·lícula va patir el judicis de l’ inquisidor americà.

El film adapta una novel.la de Pierre Boulle que data de 1963 i te posteriorment innumerables seqüeles a qual pitjor.

 

QUE VERDE ERA MI VALLE

Qu_verde_era_mi_valle-835955292-large

 Director: John Ford

Actors: Walter Pidgeon

             Maureen O’ Hara

               Roddy Mc Dowall

Any: 1940

Tito original: How green was my valley

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Un home, Huw Morgan (Roddy Mc Dowall), recorda la seva infància en una vall minera de Gales, cinquanta anys enrere.

El seu pare, Gwylgim i els seus germans són miners i la dona i Angharad (Maureen O’ Sullivan) i la filla és dediquen a les feines de la casa.

Ivor, el germà gran, es casa amb Bronwyn, la seva promesa però la vida tranquil·la s’ acaba aviat; Evans el propietari de la mina, decideix rebaixar el salari als miners.

La competència fa que en altres llocs els assalariats treballin per menys diners, els germans Morgan proposen crear sindicats i anar a la vaga però el pare s’hi oposa i els fills se’n van de casa.

La vaga es declara i dura vint i dues setmanes, Gwylgim es converteix en un esquirol i sols Beth, la seva dona, el defensa; tornant d’una reunió amb els miners Huw i la mare cauen en un toll gelat, al nen se li congelen les cames i té que passar una temporada al llit.

Gruffyd (Walter Pidgeon), el pastor de la població, és qui l’ anima i l’ impulsa per al restabliment, quan la mare es recupera rep la felicitació dels miners, s’ organitza un dinar per celebrar-ho i es produeix la reconciliació familiar.

Gruffyd recolza als treballadors perquè formin un sindicat; la vaga s’ acaba però alguns homes no tornen al lloc de treball, dos germans contemplant la precarietat laboral decideixen emigrar a Amèrica en tant Huw es refer i torna a caminar.

Un nou conflicte apareix, Lestyn Evans, el fill de l’ amo de la mina, demana permís per iniciar una relació amb Angharad però la noia està enamorada de Gruffyd, el pastor, tot i que aquest anteposa la seva missió espiritual a l’ amor.

Angharad es casa amb Lestyn, un home a qui no estima; Huw, ja recuperat va a l’ escola, entre el despotisme del mestre i la burla dels companys, el noi torna avergonyit a casa, un amic de la família, antic boxejador, ensenyarà aquestes arts al nen i posarà al professor en el seu lloc.

El temps passa, Ivor, un dels fills de la família, queda atrapat sota una vagoneta i mor, Huw vol deixar els estudis i substituir al germà en la mina.

Allà Huw aprèn la duresa i la ingratitud de la feina però també es converteix en un més dels treballadors, deixa de ser un nen, guanya el seu primer sou i es transforma en adult.

Angharad torna a la vall, té intenció de divorciar-se de Lestyn i continua enamorada de Gruffyd, la xerrameca i els comentaris s’ estenen per la població i Gruffyd decideix marxar de la vall.

Un dia es produeix un enderrocament en la mina seguit de fortes explosions, Huw baixa , troba al pare atrapat i malferit i aquest mor en braços del fill.

 

quc3a9-verde-era-mi-valle

 COMENTARI

     Ford realitza una dels seus millors films i guanya en 1941 cinc oscars: pel·lícula, director, actor de repartiment, fotografia i decoració en blanc i negre.

Si en el historial del director irlandès destaquen els westerns, també queda sempre un racó pel món de Gal·les i d’ Irlanda, pel compromís amb tot allò que va ser i pel lloc on va néixer.

En aquesta cinta, Ford recrea el món dels miners en una vall gal·lesa, realitza un retrat social, un retrat de familiar i un retrat psicològic.

El director mostra en primer lloc la duresa de l’ entorn, les vagues, les reivindicacions socials, la lluita de classes, un tant edulcorada pel marc familiar, la solidaritat, la injustícia…

És un univers en descomposició, la mort del pare i abans d’un fill, l’ acomiadament d’ altres membres de la família, són un exemple d’una estructura social que s’ acaba, els homes tenen que emigrar a la recerca del paradís, de l’ Edèn, a Amèric. Ford recrea elements biogràfics.

La pel·lícula relata el microcosmos familiar, les diferències generacionals entre el pare, obedient al poder, i els fills, rebels i reivindicatius però per sobre d’ això existeix l’ unitat del grup davant l’ infortuni.

La força de les dones es fa també palesa, la mare és un puntal per sostenir la família, Angharad, la filla, està disposada a enfrontar-se a l’ àmbit que l’ acull per tal de reivindicar el seu amor pel pastor.

El nen, Huw, és el referent central de la història, ell marca el punt de vista, la seva veu en off inicia i acaba la narració.

Estem davant un retrat d’ aprenentatge, el pas cap a la maduració d’un nen, que forçosament ha de convertir-se en adult, el film mostra un record nostàlgic per les bones coses que ja no existeixen, per la pàtria física de la terra, per la pàtria simbòlica de la infància.

Ford es recrea en mostrar el cantó amable, les festes, les costums, la vida quotidiana, les cançons, els casaments, la religiositat, l’ estricte voluntat de seguir unes normes, unes regles de conducta, guiades per l’ ètica i el sentit comú, és un cant a una manera de viure.

Ford no eludeix el punt agre, la injustícia social, la hipocresia, la doble moral d’una societat tancada en si mateixa que, s’ esforça en jutjar als que no actuen com ells pensen.

L’ església mostra dues cares, Gruffyd és l’ home trastornat entre el deure i l’ amor, aquell que vol moralitzar als seus feligresos però que a la fi és mostra decebut amb ells: “De jove vaig pensar que conqueriria el món amb la veritat”, diu, i contrasta amb el discurs del sindicalista: “vostès volen ser els pastors del ramat però permeten que la gent visqui en la pobresa i la misèria”.

En contrapunt, l’ ajudant eclesiàstic, és un fanàtic, aquell que assetja moralment a una noia que ha tingut un fill fora del matrimoni.

El film està ple d’ imatges emblemàtiques, quan la mare defensa en la nit al marit davant els miners; l’ escena en que Huw torna a caminar, incentivat pel pastor; el petó d’ Angharad a Gruffyd, que aquest rep impertorbable, doncs prefereix ocupar-se de la seva missió religiosa; la pallissa que li clava el professor a Huw i que li tornen amb escreix al mestre; la imatge dels miners desfilant cap a la feina…

El quadre del barret ple de sang, quan s’ ha produït l’ enderroc en la mina, ens indica que ha succeït una desgràcia, l’ ascensor baixa al lloc de l’ accident mentre Gruffyd i Angharad es retroben.

Per fi, aquest líric final: el nen repta en la mina, el pare mor en els seus braços i així abraçats pugen en l’ ascensor, més tard contemplem la imatge en primer pla de la mare i la filla i apareixen simbòlicament pare i fill de la mà, amb els germans que arriben, un últim pla que vol significar la regeneració i la profunda unitat de tot el grup més enllà del món terrenal.

La veu en off del fill pronuncia les últimes paraules: “Els homes com el meu pare, no moren, segueixen en la memòria com ho van fer en vida, que verda era llavors la meva vall”.