LO IMPORTANTE ES AMAR

Lo_importante_es_amar-308581955-large

Director. Andrzej Zulawski

Actors: Romy Schneider

             Fabio Testi

             Jacques Dutronc

             Klaus Kinski

Any: 1975

Títol original: L’ important c’est aimer

Nacionalitat: França

Gènere: Drama romàntic

 

ARGUMENT

     Nadine Chevalier (Romy Schneider) és una actriu en hores baixes, al seu últim rodatge s’hi apropa Servais Mont (Fabio Testi), un reporter que fotografia escenes del film.

Al dia següent va a casa de Nadine i li proposa una sessió de fotos, aquesta viu amb Jacques (Jacques Dutronc), el seu marit. D’ immediat entre Nadine i Servais neix una química especial, el fotògraf demana a l’ actriu una cita pel dia després, que ella accepta.

La cita és un fracàs, entre els dubtes de l’home d’ anar-se’n al llit amb ella i consumar una aventura més o la voluntat d’ establir una relació amb més volada.

Servais decideix ajudar a la seva musa , busca finançament i reclama l’ ajuda del seu amic Messala, que està dirigint Ricard III i ofereix a Nadine el paper femení al costat de Zimmer (Klaus Kinski) que li dona la replica.

L’ obra s’ estrena i és un absolut fracàs.

En tant, Nadine i Servais es veuen amb freqüència, en els assajos de l’ obra , en un sopar en casa de la dona al que assisteix el marit o en la residència del mateix Servais. Hi ha un sentiment que es palpa entre els dos protagonistes però que és impossible concretar.

Jacques, conscient que ja no és l’ objecte d’ amor de Nadine es suïcida. Ara ja no hi ha obstacles que separin a la parella.

Els homes de Mazelli, un director d’ escenes porno, amb qui el fotògraf treballa l’ apallissen perquè aquest no hi vol seguir col·laborant, Nadine va a trobar a Servais i davant el seu cos massacrat li confessa per primera vegada que l’ estima.

images 

COMENTARI

     Zulawsky és un director polonès, críptic i pedant pels seus detractors, sublim pels seus exegetes. El director treballa en el seu país com ajudant de direcció amb Wajda , marxa a França a continuar la seva carrera i es dona a conèixer al gran públic amb aquesta pel·lícula.

Basada en una novel.la de Christopher Frank estem davant un drama amorós on les coses no passen sinó que se senten i s’ intueixin.

Servais i Nadine viuen una gran passió amorosa però res és fàcil, tot s’ inicia amb una profunda mirada i els dos protagonistes resten clavats, saben que alguna cosa important ha passat.

Tot el film és una aproximació, una espera, allò que s’ anuncia i no arriba, Servais té múltiples ocasions d’ estar amb Nadine però mai es consuma res, ell tan sols confia en una paraula, la que la dona li diu en l’ última escena de la pel·lícula: t’ estimo.

L’ obsessió amorosa no se sent complaguda en obtenir el cos de l’ amant, un regal físic sense importància, sinó que l’ amor domina fins a tal punt que, Servais vol obtenir l’ essència, i sols les paraules finals en les que Nadine anuncia el seu amor, poden alliberar i guarir al pretès amant.

Entre tant, tot és una passió malaltissa sense consumació, un sentiment exacerbat i romàntic, un joc de mirades i paraules, una alenada desesperada, un buscar-se i no trobar-se. Està clar que cal entrar en la proposta de Zulawski, que es demora en els temps morts, en personatges secundaris, en buits existencials i en un romanticisme ple de desitjos insatisfets. Figures fràgils i trencadisses, plenes de pors i sentiments de culpa.

Per si fos poc, Nadine se sent aclaparada entre el nou objecte de desig i el marit, amb qui manté una relació confortable, aquest, que és un fre per la relació extra conjugal es posa fora del joc i la seva mort facilita les coses.

Tot això no seria possible sense la química que estableixen Fabio Testi i Romy Schneider i sense el magnetisme i la fotogènia que desprèn l’ actriu.

De manera secundaria, Zulawski presenta els racons secrets de la representació, un conjunt de personatges, actors , directors…titelles amb vides estúpides i desbaratades, gent desubicada, desequilibrada i malaltissa.

Una representació un tant felliniana de l’ excés, on la droga i el sexe juguen papers fonamentals. Karl Zimmer, és un dandi ric, ple de supèrbia i vanitat que vol ser Ricard III, Lapade és l’ amic excèntric que mor recitant a Baudelaire ,Mazelli és un mafiós que roda escenes d’ alt voltatge sexual amb la complicitat del fotògraf, Messala és el director teatral de la funció, un homosexual que fracassa en els seus propòsits, tots són personatges exuberants , arbitraris i teatrals.

Zulawski filma aquesta pel·lícula de culte, amb algunes escenes de gran bellesa, com quan els amants, després de la mort del marit, reposen sobre les fotografies del difunt, un col·leccionista cinematogràfic, tirats per terra en el saló.

Ambigüitat, sensualitat, matis, també dolor i desesperació

 

EL PROCESO

el proceso a

Director: Orson Welles

Actors: Anthony Perkins

             Orson Welles

             Jeanne Moureau

             Romy Schneider

             Elsa Martinelli

             Akim Tamiroff

             Madeleine Robinson

Títol original: The trial

Any: 1962

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Josef K (Anthony Perkins) és un oficinista i viu en una pensió, un dia és despertat de matinada per dos guàrdies que se l’ emporten als tribunals per ser jutjat.

K addueix que no ha fet res de dolent i que per tant tot el que li passa és abusiu, l’ home és deixat en llibertat fins el moment dels interrogatoris i parla amb la mestressa de l’ hostal, Missis Grubach (Madeleine Robinson). Comprova també la presència indesitjable de tres companys de feina i de Marika Burstner (Jeanne Moureau), una noia de mala vida, que s’ allotja en l’ alberg.

K acudeix a la sala d’ audiències però no aconsegueix saber qui l’ acusa ni de que, esperonat per Max, el seu oncle, visita a Hastler (Orson Welles), un advocat, que conviu amb Leni (Romy Schneider), la seva infermera, que se’n va al llit amb tots els clients del lletrat. Hastler li diu que l’ alternativa al seu cas és aconseguir un aplaçament del judici o la possibilitat de ser declarat innocent provisionalment, en tant atén a Bloch (Akim Tamiroff), un altre acusat, que viu entre la submissió i l’ humiliació.

K es perd pels passadissos dels tribunals, es troba amb tota la munió de persones que, com ell, estan a l’ espera d’un judici que no es produeix i a instàncies de Leni va a parlar amb Titorelli, el pintor retratista dels jutges, però les influencies que pot tenir sobre ells resulten infructuoses.

L’ acusat vagareja pel laberíntic tribunal fins que se’n pot sortir. Es fet presoner per dos homes, dos guàrdies que són els seus botxins, el porten a les afores de la ciutat i l’ executen.

 

El proceso ii

 

COMENTARI

Wells realitza en 1962 aquesta pel·lícula. S’uneixen dos dels més grans talents dels segle XX, l’ escriptor Franz Kafka, autor de la novel.la que dona origen al film i el propi director, una autèntica bèstia creativa.

Welles actua amb mestratge sobre l’ obra original i ens transporta fins la perplexitat, primer, el desconcert després i el patiment final de K.

L’ obra es pot contemplar com un somni, més bé com un malson, com si algú expulses els seus fantasmes del subconscient i alliberes totes les seves pors, els temors més recondits i les pulsacions més amagades en el cervell.

Estem doncs front un verdader conte de terror en el que s’incorporen elements fantàstics i surrealistes. Des del punt de vista purament realista es tracta de la història d’un home innocent que és perseguit injustament.

K és l’ essència de l’ individu comú, de l’ home gris aclaparat per un poder omnímode, K és el petit ser, el ningú davant la burocràcia i l’ estament judicial, davant el poder de l’ estat que no té cara ni nom.

K és incapaç de desxifrar perquè se l’ acusa ni de que, és algú inerme i vençut per uns esdeveniments que el depassen. Mai s’ha explicat tan bé l’ autoritat arbitraria dels poders sense rostre, polític, església, tribunals…que actuen en funció dels seus interessos, totalment al marge de les persones, aquestes són petites i sense importància.

Més enllà hi trobem també un drama existencial; l’ home sotmès a les arbitrarietats de l’ atzar i del destí, incapaç de ser amo de la seva pròpia vida, empès al no res en un món absurd.

Welles realitza un muntatge magistral que ens porta amb K a les entranyes de l’ horror. L’ acusat es mou constantment per passadissos, escales, laberints ,sinuositats, que sols tenen com a sortida, arribar a altres encara més profunds. Welles proporciona una visió claustrofòbica, asfixiant i inquietant, enfronta al protagonista amb grans superfícies, murs, portes i altres decorats que l’ empetiteixen, empra constantment picats i contrapicats, profunditat de camp, clars i foscos que li donen a la narració un caire tenebrós.

Les sales on es pot discernir la presència d’algun jutge o de l’ advocat són grans hangars, la ciutat és bruta i morta, sense presència humana, l’ oficina de K aplega milers de treballadors, tots alineats sistemàticament i realitzant la mateixa funció.

Welles, ens introdueix, doncs, en un món alienat i despersonalitzat en el que els únics sers humans que troba són acusats a l’ espera de judici, gent tan humiliada com K, que el contemplen esparverats i s’ aixequen al seu pas, confonent-lo amb un jutge o amb algú amb poder.

Kafka/Welles passegen la seva víctima en mans de l’ advocat Hastler, del pintor Titarelli o dels guardians, tots tan impotents com K, sols titelles esforçats d’un poder superior i invisible, simples eines d’un mecanisme atroç, que té com únic motiu destruir al ser humà i la seva individualitat.

Welles a l’ igual que Kafka és summament pessimista, la màquina del poder i la burocràcia s’imposen, els botxins són implacables, tot és impunitat, no hi ha sortida, a la fi del laberint sols hi ha la mort.