LA VIDA Y NADA MÁS

la_vie_et_rien_d_autre-482560647-large

 

Director: Bertrand Tavernier

Actors: Philippe Noiret

              Sabine Azema

              Pascale Vignal

Any: 1989

Títol original: La vie et rien d’ autre

Nacionalitat: França

Gènere; Bèl·lic

 

ARGUMENT

En 192O, una vegada acabada la primera guerra mundial, el Major francès Delaplane (Philippe Noiret), és l’ home encarregat d’ identificar als cent cinquanta mil soldats desapareguts.

Delaplane és un home perseverant i meticulós, decidit a fer la feina ben feta però en el seu camí es creua amb Irene de Courtil (Sabine Azema), una dona de classe alta, que busca saber si el seu marit és mort.

Al grup s’hi afegeix una mestra d’escola, Alice (Pascal Vignal), que ha perdut al promès; després de les primeres disputes entre el militar i la dona, s’ inicia una evident complicitat.

En la recerca, Delaplane és ferit quan investiga dins d’un túnel on queden restes de gas, col·loca els objectes trobats en una fira perquè els familiars els identifiquin com dels seus sers estimats i lluita contra la burocràcia i els alts comandaments.

Finalment Alice s’ assabenta que el seu amant és mort i que era un home casat, l’ anell que portava ho certifica.

Després d’una celebració  militar, Irene es declara a Delaplane, aquest resta perplex i no sap que dir en tant la dona, fuig decebuda.

Delaplane assisteix a l’ homenatge al soldat desconegut i en 1922 acaba la seva tasca d’ identificació dels desapareguts. Ara ja és civil i esmena el seu comportament escrivint una carta a Irene, que s’ha anat a viure a Nova York, en la  que explica que l’ estima.

La-Vie-et-rien-d-autre

COMENTARI

          Tavernier roda aquest film en 1989, és part d’un díptic sobre la primera guerra mundial, que completa set anys més tard filmant “Capitán Conan”.

Els fets no són correlatius, la segona pel·lícula narra el final de la guerra i la primera aspectes de la postguerra. També és diferent la forma del rodatge, en tant “Capitan Conan” mostra la sang, la destrucció i la barbàrie en primer pla, aquest és un film molt més contingut tot i que el missatge ideològic és clar i explícit.

Tant en una com en l’ altra cinta, Tavernier llença un discurs anti bel·licista i critica l’ horror i la gratuïtat de la guerra.

El tema que li serveix de fons per acostar-se a la conflagració és la recerca dels desapareguts en combat; dues dones volen saber la sort de les seves respectives parelles i un militar és l’ encarregat de satisfer la seva curiositat.

Tavernier respecta el desig de saber però el seu discurs be a dir que el millor és viure la vida i deixar en pau als morts, això no significa oblit, Delaplane, gran aficionat a les estadístiques, no deixa d’ explicar-ho: cent cinquanta mil desapareguts d’ una banda i les tropes victorioses, diu, que van desfilar durant tres hores pels camps Elisis de Paris, si haguessin desfilat el milió i mig de morts de la contesa, haguessin tardat onze dies i onze hores.

El director continua el seu punt de vista crític, quan contemplem l’ escena de l’ homenatge al soldat desconegut, Delaplane retreu que tot és una farsa, una manera d’ oblidar el record del militars i civils morts.

Tavernier en boca de Delaplane no mostra gran confiança en el ser humà, davant els soldats, una corista canta una divertida cançó de fraternitat, que diu que els soldats francesos i alemanys quan s’ assabenten que s’ ha signat l’ armistici , deixen de matar-se i s’ abracen; Delaplane comenta que si en lloc d’ aquest conte satíric s’ es cantat la marsellesa, l’ ardor guerrer s’ es aixecat d’immediat de nou.

Tavernier utilitza tant el drama com l’ element humorístic, així el militar que busca en cada poble un soldat desconegut ,fins que arriba a un en el que tots són coneguts incloent un americà que va morir pels voltants. En un altre vila no tenen cap mort i sol·liciten que se’ls hi afegeixi algun per no quedar en entredit.

La pel·lícula manté una via coral i un tant dispersa però s’ equilibra quan entra a fons amb el lligam amorós entre Delaplane i Irene. La relació s’ inicia plena de malfiança entre la dona, que considera al Major un buròcrata i un inútil però la pròpia dinàmica dels fets porta a l’ acostament i a l’ enteniment.

La part final de la pel·lícula és força emotiva, Delaplane i Irene marxen en el vehicle en mig de la nit, ella és qui inicia la declaració amorosa i li diu a ell que sols vol sentir dels seus llavis dues paraules perquè estiguin junts per sempre però Delaplane resta perplex i bocabadat, sense capacitat de reacció i la dona marxa. La càmera enfoca els primers plans dels protagonistes i la resta és obscuritat, tan pel muntatge com per la interpretació de Sabine Azema i Philippe Noiret estem davant un dels moments més emocionants de la història del cine.

L’ epíleg no desmereix. Sentim en boca de Delaplane la carta que temps després l’ envia a Irene, ara en Nova York, contemplem els camps daurats pels sol, per on passeja ell i paral·lelament la casa on ella llegeix la missiva, on finalment es diu la paraula que ella tan esperava: t’ estimo.

En l’ amor com en la guerra te que guanyar la vida i morir el record i el passat.

EL PABELLÓN DE LOS OFICIALES

El_pabell_n_de_los_oficiales-914692436-large

 Director: François Dupeyron

Actors: Eric Caravaca

             Sabine Azema

             André Dussolier

             Isabelle Renauld

             Geraldine Pailhas

Any: 2001

Títol original: La chambre des officiers

Nacionalitat: França

Gènere: Bèl·lic

 

ARGUMENT

En la primera guerra mundial, Adrien Fournier (Eric Caravaca) és un tinent de l’ exercit francès i està a l’ espera d’ entrar en combat.

Mentre els soldats parteixen cap el front, Adrien es fixa en una noia que està en l’ estació de tren acomiadant al marit, intima amb ella i acaben al llit, la xicota es diu Clemence (Geraldine Pailhas); al dia següent Adrien marxa cap a la guerra.

En els primers moments de la comtessa, el tinent és ferit greument per una explosió i traslladat a l’ hospital; l’ home ha perdut la mandíbula, el paladar i la meitat de la cara i és ingressat en el pavelló dels oficials.

Allà és atès per Anais (Sabine Azema), una sol·licita infermera i per el metge (André Dussolier), un home que  promet restaurar-li carn i teixits i retornar-li una imatge normal.

En tant, Adrien no pot parlar i llangueix en el llit amb problemes per empassar-se el menjar i es comença a comunicar a través d’una pissarra.

Després d’ explicar-li’ls a la família que es viu i dir-li’ls que no vagin a veure’l, Adrien tan sols és visitat per un amic, Alain, que s’ horroritza quan el veu.

Amb el temps, altres soldats ferits i amb deformitats, Henri i Pierre, arriben i neix entre ells una bona amistat, també ho fa una dona, Marguerite (Isabelle Renauld), una infermera de guerra que pateix seqüeles en la cara.

A la fi acaba el conflicte, amb gran alegria dels residents en el pavelló d’ oficials, Adrien retorna a casa on es troba amb l’ actitud angoixada de la seva mare; un temps després en un concert coincideix amb Clemence però aquesta ja no el reconeix; Adrien inicia una nova vida i poc a poc aprèn a auto acceptar-se.

69215541_ph2_jpg-r_640_600-b_1_D6D6D6-f_jpg-q_x-xxyxx

COMENTARI

     Dupeyron roda aquest film basat en la novel.la de Marc Dugain, que escriu a partir de la història verídica del seu avi.

El director narra com un tinent francès, és ferit en la cara els primers dies de la guerra i queda enormement desfigurat. La pel·lícula traça l’ odissea d’ aquest home i amb ell d’ altres ferits, com una persona normal i ben plantada queda convertida en un ser deforme, en un monstre.

A partir d’ aquí, Adrien te que reconvertir la seva vida, en el Pavelló li retiren els miralls i al cap del temps, quan s’ aixeca, pot contemplar la seva imatge a través dels vidres de les finestres.

Dupeyron narra tot el procés cap a l’ autoacceptació, cap a assumir que és una persona nova i que te que viure amb el seu nou rostre desfigurat. El director francès no manté una línia narrativa sinó que reflecteix petits moments emblemàtics dels quasi sis anys que Adrien passa tancat en el Pavelló d’ oficials.

A l’ inici, contemplem a un ser embenat, al que mai veiem el rostre, algú que no pot parlar i sabem de les seves idees i pensaments, a partir del seu discurs interior, un procés molt proper al desenvolupat en el film “Johnny cogió su fusil” de Dalton Trumbo.

Més tard, assistim a elements dramàtics, el company que rep la visita de la família, la qual s’ horroritza al veure’l en tant el fill s’ escapa dient: “aquest no és el meu pare” i que més tard, desesperat, se suïcida.

Aspectes tendres, quan els deformes surten al carrer, urgits per les seves necessitats sexuals, a la recerca d’un prostíbul; Adrien li prega a la prostituta, incomoda, que tanqui els ulls i ressegueix la seva pell amb les mans. O el moment en que apareix Marguerite, una altra esgarrada com ells, en qui veuen un objecte de desig factible.

La pel·lícula tracta aquest tema angoixant amb plena sensibilitat i poesia. En l’ epíleg, Adrien surt del pavelló quan ja ha acabat la guerra, es troba amb Clemence, la seva amant ocasional, afany i anhel tot el període del seu tancament, la dona el desconeix en tant Adrien llença a un toll l’ arracada de la noia que ha conservat tot aquest temps com un fetitxe.

Per fi les imatges ens traslladen a l’ assumpció del protagonista de les pròpies xacres, ja no porta embenatge i una nena en el metro s’ espanta d’ ell però les ganyotes de l’ home acaben per fer-la riure.

La pel·lícula tanca quan a Adrien, una noia li dona un cop de porta en la cara, ell fa broma i li diu que l’ ha deixat contrafet, aprèn doncs a riure’s de si mateix i després, la dona li somriu i li diu que de cap manera li sembla un monstre. La pròpia acceptació comporta l’ acceptació dels altres.

La pel·lícula és un homenatge al desig de viure, una crítica al rebuig social injustificat i un homenatge a aquells que ajuden a Adrien en la seva recuperació, Marguerite, la infermera, i el metge.

El film s’ ocupa tangencialment del perquè de la guerra, en un moment donat, el protagonista s’exclama: “Perquè serveix aquesta guerra?”; l’ autor deixa la composició de lloc en mans de l’ espectador per què jutgi per si mateix sense articular un discurs pacifista, que les pròpies imatges s’ encarreguen de vertebrar.

AMAR,BEBER, CANTAR

Amar_beber_y_cantar-785366352-large

Director: Alain Resnais

Actors: Sabine Azèma

             André Dussolier

               Sabrine Kiberlain

             Hippolyte Girardot

             Michel Vuillermoz

             Caroline Shiol

Any: 2014

Títol original: Aimer, boire et chanter

Nacionalitat: França

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

La història es projecta sobre tres parelles: Kathryn (Sabine Azèma) està casada amb Colin (Hippolyte Girardot), un metge, Tamara (Caroline Shiol) és la dona de Jack (Michel Vuillermoz) i tenen una filla, Tilly; Mònica (Sandrine Kiberlain) s’ha ajuntat amb Simeon (André Dussolier), un agricultor.

Colin anuncia que George, un bon amic de tots ,pateix una greu malaltia i que li resten pocs mesos de vida.

George és una icona per al grup, un home amable, seductor i divertit; ha estat marit de Mónica i amant de Kathryn i Tamara li te un especial afecte. George els hi fa una oferta a cadascuna de les tres dones, que vagin a passar una setmana de vacances amb ell a Tenerife.

Les tres es creuen l’ única escollida i es plantegen la possibilitat de viure una aventura fora de la rutinària vida matrimonial, així que es disposen a fer palesa l’ experiència.

Finalment el requeriment dels marits o companys, les fa recapitular i es queden a casa. George se’n va a Tenerife amb Tilly, la filla menor de Tamara i Jack però practicant submarinisme en la illa, mor.

AMAR

COMENTARI

Resnais inicia la seva carrera adscrit a la nouvelle vague, “El año pasado en Marienbad” és un del símbols del cine experimental, “Hiroshima mon amour” és un profunda reflexió sobre les relacions amoroses.

Amb el pas del temps, Resnais es fa lleuger, sense abandonar la intensitat i la transcendència però els seus films, com aquest, estan transitats per l’ esperit de la comèdia i la diversió.

“Amar beber, cantar” és la última pel·lícula de Resnais, presentada pel director en el festival de Berlin en el 2014, un mes abans de la seva mort, és per tant el seu testament fílmic.

La cinta s’ inicia amb un pla fix en el qual dos actors reciten el seu paper, un s’ equivoca i torna a començar, en tot el relat, els protagonistes apareixen i desapareixen darrera uns cortinatges, Resnais barreja el món real, les vicissituds dels personatges, amb el món de ficció, una obra teatral que assagen.

Per Resnais tot és representació, allò real es confon amb allò virtual, la comèdia de la vida. Darrera d’ aquest context, Resnais utilitza a un personatge que mai apareix en pantalla com a mèdium per desencadenar l’ acció, la crisi i el retrobament de les parelles.

Tres cònjuges s’ assabenten que a un amic proper, li resten pocs mesos de vida, les dones han tingut relacions amb ell i les propostes que reben del desnonat fa que qüestionen els seu matrimoni ple de luxe, rutina i avorriment.

Elles són dones madures i George és l’ estímul que necessiten, el plaer, la diversió i el desig, però en realitat tot és un joc que aconsegueix mobilitzar els sentiments perduts i amagats dels marits; aquests contemplen la possibilitat de perdre les dones que tenen al costat i també la seva estabilitat sentimental i personal , retornen a elles amb desfici i els hi demostren que encara les estimen.

Resnais llença un esquer que porta a la crisi però de la crisi se’n surt més reconfortat i alleugerit.

El director francès sembla en molts moments més pròxim al cine d’ Eric Rohmer, acció teatralitzada, diàlegs constants, foses en negre que porten a noves escenes….

Resnais filma una comèdia amena i intel·ligent, una reflexió sobre la recuperació del desig de viure en l’ edat madura, sobre la infidelitat i sobre el dubte de si aprofitar els últims anys vivint amb disbauxa o mantenint-se fidel a l’ ordre i l’ estabilitat del matrimoni, en tant l’ aler de la mort i la malaltia sobrevola l’ escenari.