Director: Aki Kaurismaki

Actors: Sherwan Haji

               Sakari Kousmanen

              Kati Outinen

Any: 2017

Títol original: Toivon tuolla puolen

Nacionalitat. Finlàndia

Gènere: Cine polític I social

Sub gènere: Immigració

ARGUMENT

   Khaled (Sherwan Haji) és un emigrant sirià que fuig d’ Alep i de la guerra; després de múltiples aventures, arriba a Hèlsinki i és portat a un centre de refugiats però la seva sol·licitud d’ asil és rebutjada, quan està a punt de ser deportat, una treballadora del centre d’ acollida se’n compadeix d’ ell i l’ ajuda a escapar.

Al mateix temps, Wikstrom (Sakari  Kousmanen) és un home madur i casat, cansat de la seva vida, decideix deixar la llar, es juga a les cartes els diners que posseeix i guanya una bona quantitat.

Amb aquest diners compra el traspàs d’un restaurant i es queda amb els treballadors, un cuiner, una cambrera i el recepcionista.

Un dia es troba amb Khaled a la porta del negoci, l’ acull , li dona feina i li construeix una nova identitat amb papers falsificats.

Al temps, Khaled rep noticies de la seva germana, que està en la frontera amb Lituània, amb la col·laboració de Wikstrom i d’un camioner amic, la noia s’ introdueix en Finlàndia.

Mentre la germana va a la recerca d’ asil i Wikstrom es troba de nou amb la seva dona a la que li ofereix feina en el restaurant, Khaled és agredit per una banda de nazis i resta malferit.

COMENTARI

Kaurismaki realitza la seva segona pel·lícula sobre l’ emigració després de “Le Havre” (2011).

Kaurismäki tracta sobre un emigrant i les seves dificultats per inserir-se en un nou món, en una nova cultura però sobretot i com ja en altres pel·lícules seves, realitza un retrat de la societat finlandesa i mostra tota una sèrie d’ individus representatius o no del país, gent que ha de tirar endavant sigui com sigui.

El director finés sempre parla  de gent amb problemes,  supervivents davant un sistema que no entén d’humanitat ni compassió. En el relat s’hi dibuixa un univers burocràtic on s’ imposa la legalitat sobre els  sentiments, on funcionaris, inspectors i policies fan la seva feina sense concessions, on els sentiments humans resten de costat.

Kaurismaki se centra en la gent del carrer, en la gent modesta i convoca a un home que vol refer la seva vida, gent sense gaires expectatives, els seus empleats, l’ emigrant… en la narració hi trobem gent que ajuda al més dèbil i també gent que el detesta i l’ agredeix. No hi ha sentimentalisme ni drama, les coses passen perquè han de fer-ho, perquè el món és així.

La societat que planteja el director és tan freda com el temps del país. Kaurismaki no fa sang, hi ha gent bona, com l’ empresari que acull a l’ emigrant, el camioner que trasllada a la seva germana o l’ empleada del centre d’ acolliment que el deixa escapar. No hi falta gent dolenta com el grup de nazis, obstinats en fer-li mal a Khaled.

Malgrat això, l’ empatia no és abundant, el sentit de l’ humor és una constant en el cine del finés però contrasta amb un grup de gent seriosa que difícilment riu, perdedors al cap i a la fi que lluiten per un lloc en el sol.

Kaurismaki expressa tot això com en ell és habitual, en el seu estil concís, contingut i lacònic, que tantes vegades l’ ha assenyalat com un epígon de Bresson.

La pel·lícula guanya l’os de plata en el festival de Berlin de l’ any 2017