SIN TECHO NI LEY

Director: Agnès Varda

Actors: Sandrine Bonnaire

               Macha Meril

               Stephane Freiss

Any: 1985

Títol original: Sans toi ni loi

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

Subgènere: Road movie

 

ARGUMENT

Els gendarmes troben en el camp els cos mort d’una dona, la gent que l’ ha conegut o ha tingut contacte amb ella en les últimes setmanes explica el seu punt de vista a través d’un flash back.

Mona (Sandrine Bonnaire) és una noia que s’ ha escapat de les convencions de la societat, roda pel món amb la seva motxil.la i la seva tenda a l’ esquena.

Demana menjar, pidola, fa auto stop , dorm allà on pot i la deixen, fa l’ amor sense manies i fuma herba .

Després de dormir en una casa en runes, arriba a una granja, allà coneix a una parella de pastors; ell és filòsof i aquest modus vivendi és una alternativa de vida, li ofereixen dormir a la caravana i sembrar un terreny amb patates però la noia jeu tot el dia i no s’hi avé.

Més tard troba aixopluc en una casa on conviuen treballadors magrebins de les vinyes, coneix a un tunisià, Assoun, que li ensenya l’ ofici i la tracta be però quan arriben els seus companys es neguen a conviure amb una dona i la fan fora.

En el seu periple i fent auto stop, coincideix amb Madame Landier (Macha  Meril), una dona que s’ encarrega de cuidar els plataners malalts de la regió, amb ella comparteix menjar, beguda i ajut econòmic.

Mona coneix també a Lidia, una avia , a la seva cuidadora i al nebot  de la dona, Jean Pierre (Stephane Freiss), després de compartir la botella de conyac amb l’ anciana, acaba expulsada de la casa.

Camí a una degradació, cada vegada més ostensible, s’ ajunta amb una banda de lladregots, un d’ ells , amb el que te relacions, la vol utilitzar per que faci una pel·lícula porno.

De nou sola, malalta i sense rumb, ensopega en el camp i cau, la pròpia debilitat i el fred de la nit acaben amb la seva vida.

 

 

 

 

COMENTARI

     Varda s’ associa ràpidament a la nouvelle vague quan roda en els seus inicis “Cleo de 5 a 7”però en realitat l’ autora francesa va per lliure, cívica, reflexiva, feminista… Amb “Sin techo ni ley”, Varda guanya el Lleó d’ Or del festival de Venècia de 1985 i proposa un cine amb motivació social.

Es tracta de la historia d’una rodamón a partir del punt de vista d’ aquells que l’han conegut en els últims mesos de la seva vida.

Varda es limita a mostrar una forma de vida, no l’ enalteix; Mona no és una heroïna com un Kerouak de la carretera amb qui l’ espectador pugui identificar-se però la protagonista tampoc és culpabilitzada, sabem poc de la dona, que era secretaria, que se’n va cansar de la seva vida convencional i que ara roda d’ aquí cap allà sense objectius, arrelada a l’ alcohol, l’ herba i el sexe; Varda no la jutja, es limita a mostrar-la.

Mona està més a prop de una nihilista a qui tot li dona igual, que d’ una hippie, no te interès en empatitzar amb aquells que intenten ajudar-la, és un ocell solitari que ha perdut el niu.

D’ alguna manera, Mona viu una experiència de llibertat al límit i això determina la seva solitud, la seva marginalitat però paradoxalment, tots els personatges que la noia troba en el seu recorregut, viuen insatisfactoriament en la convenció del món ordenat. Els hi diu ben clar als pastors que lluiten per una forma de vida alternativa: “la vostra vida és una merda, com la meva, però vosaltres treballeu de sol a sol.

Així, Varda aprofita els encontres de Mona per retratar un microcosmos col·lectiu, trobem diverses classes socials i diferents actituds humanes, que van des de l’ ajut  al rebuig, passant per la indiferència, l’ anciana, el nebot, la seva cuidadora i el seu amant , la dona especialista en curar als plataners, el tunisià que talla les vinyes, els lladregots rodamóns, el violador, els amants ocasionals….tot un seguit de gent, vagabunds del seu propi entorn, solitaris i infeliços.

El final ja s’ha enunciat a l’ inici, la desestructuració, el desarrelament social, el viure sense sostre ni llei, porta la degradació personal i a la mort, és així per què Mona ho vol, és la seva elecció assumida, en un film tan trist com desconcertant per l’ espectador, que voldria salvar a algú que no vol ser salvat.

 

LA CEREMONIA

La_ceremonia-998795376-large

 Director: Claude Chabrol

Actors: Isabelle Huppert

               Sandrine Bonnaire

               Jacqueline Bisset

               Jean Pierre Cassel

             Virginie Ledoyen

Títol original: Le Cérémonie

Nacionalitat: França

Any: 1995

Gènere: Cine negre

Subgènere: Lluita de classes

 

ARGUMENT

Catherine Lelievre (Jacqueline Bisset) és una dona de classe alta que viu en una casa a les afores d’ una població de la Bretanya.

Contracta una serventa per les feines domèstiques i l’ elegida és Sophie (Sandrine Bonnaire), una noia que ofereix excel·lents referències.

Catherine forma família amb Georges , el seu marit (Jean Pierre Cassel) i els seus dos fills adolescents.

El comportament de Sophie és irreprotxable fins que fa amistat amb Jeanne (Isabelle Huppert), la cartera de la població. Les dues dones congenien malgrat semblar molt diferents. Sophie és callada, introvertida i es passa tot el seu temps lliure davant la televisió, Jeanne és extravertida i li agrada molt llegir. Però les dues tenen un passat ple de secrets i es fan confiança per explicar-se’ls. Jeanne va ser acusada de la mort del seu fill petit, més va ser alliberada per falta de probes. Sophie també va ser acusada de la mort del seu pare en un incendi però igualment se’n va sortir sense condemna.

Georges comença a rebre el seu correu obert en moltes ocasions ,quan va a demanar explicacions a l’ oficina , Jeanne l’ engega a dida i l’ insulta a partir d’ aquí la família prohibeix que les noies es vegin en el domicili propi.

La desconfiança entre las parts creix quan Melinda (Virginie Ledoyen), la filla, descobreix que en realitat Sophie no pot complir determinades funcions perquè és analfabeta, la serventa no vol que això se sàpiga i amenaça amb descobrir un secret de la noia, que ha conegut espiant-la, està embaraçada.

Melinda explica la seva situació i el xantatge a que ha estat sotmesa i Georges , indignat, parla amb Sophie i l’ acomiada.

Sophie es va a trobar amb Jeanne i tornen a la casa per emportar-se les coses de la primera. En tant la família s’ ha vestit de gala per contemplar per televisió l’ òpera Don Giovanni de Mozart, que Charlotte gravarà.

Les dues noies que han entrat per la porta del darrera troben les dues escopetes de caça de Georges, les carreguen i després pugen a l’ habitació, excitades i disbauxades llancen la xocolata desfeta que s’ anaven a prendre sobre el llit de noces dels propietaris, obren els armaris i estripen la roba de disseny de Catherine.

Quan estan en plena feina, Gilles que ha sentit sorolls sospitosos puja a l’ habitació , les descobreix i amenaça cridar a la policia.

Alguna cosa terrible està a punt de pasar

 

Ceremonia I

COMENTARI

     Pel·lícula basada en una novel·la de Ruth Rendell, una autora que porta varies obres seves al cine, entre elles “Carne trémula” de Pedro Almodóvar. Chabrol, com sempre, va més enllà que de realitzar un film de gènere criminal ja que s’ encarrega de diseccionar móns contraposats.

En realitat es tracta d’ una pel·lícula sobre el crim però també sobre la lluita de classes. La família acabalada, darrera la seva cultura i educació representa tot allò que les noies, especialment Sophie ,no tindran ni seran mai.

Malgrat el tracte correcte que rep, en Sophie va larvant un sentiment d’ odi davant els altres, odi pel que són, odi pel que posseeixen, així s’ explica com les noies esquincen i destrueixen els vestits, el símbol de l’ oripell que elles no tindran, com un ritual previ a matar.

No és menys la família burgesa que rep la mort vestida de lluentons i contemplant una sessió d’ òpera televisiva, independentment de la seva qualitat, també un símbol de la classe posseïdora. És a dir assassins i víctimes estan revestits simbòlicament per matar i per morir. Ho fan a través d’ una cerimònia.

Un altre símbol de l’ allunyament entre classes socials és l’ analfabetisme de Sophie que oculta radicalment per evitar ser menystinguda, la noia dispara contra els seus amos i ho fa després contra els llibres que ells posseeixen, un símbol cultural que li és aliè i estrany i que per tant odia.

Més enllà de l’ anàlisi social Chabrol dissecciona a dues persones aparentment normals però plenes de secrets amagats i sobretot sense escrúpols morals, incapaces de penediment, horror o sentiment de culpa, darrera la normalitat s’hi refugia un monstre.

Per no deixar el crim sense càstig, Chabrol soluciona el tema mitjançant l’ atzar, en forma d’ accident i en forma de la gravació que conté les dades del que ha passat.