LA GRAN GUERRA

La_gran_guerra-776280819-large

 Director: Mario Monicelli

Actors: Vittorio Gassman

               Alberto Sordi

               Silvana Mangano

               Folco Lulli

               Bernard Blier

Any: 1959

Títol original: La grande guerra

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Bèl·lic

Subgènere: Pacifisme

 

ARGUMENT

     En 1916, en la primera guerra mundial, Giovanni Busacca (Vittorio Gassman) és un milanès que vol eludir anar a la contesa i intenta subornar a Oreste Jacovacci (Alberto Sordi), un funcionari romà antic aprenent de barber, perquè el lliuri del compromís.

Jacovacci l’ enganya i Busacca té que anar a la guerra però tothom ha estat mobilitzat i els dos homes es troben en el trasllat cap el front i s’ acaben acostumant l’ un a l’ altre en tant esperen en la rereguarda, entrar en acció.

Busacca coneix i s’ amistança amb Constantina (Silvana Mangano), una prostituta, que li roba la cartera.

Arriba el dia en que són enviats al front , s’han d’ encarar amb la realitat de la guerra i conviure amb el perill i la mort, lluitant contra els austríacs. Un atac enemic acaba en una desfeta en el batalló mentrestant Busacca i Jacovacci estan desapareguts.

Els supervivents gaudeixen d’ un permís i són tractats com herois, obren una col·lecta per als companys absents i es queden els diners però quan la dona del seu company Bordin (Folco Lulli), mort en combat, els hi explica les seves penúries, li donen la recaptació.

L’ enemic ataca i han de tornar al front sota les ordres del capità Castelli (Bernard Blier), son encarregats de portar un missatge sobre la situació estratègica del front i desprès de fer-ho, es queden a dormir en un paller, la zona queda aïllada i apareixen els austríacs que els descobreixen i els fan presoners.

Són comminats a explicar les posicions del seu batalló però en un gest de dignitat, es neguen a parlar i són afusellats, salvant, així, la vida als companys.

La-Gran-Guerra-3

 

COMENTARI

Monicelli roda una comèdia que cobra sentit quan es converteix en drama.

El director italià, realitza una paràbola pacifista i anti bèl·lica, en la que mostra a dos pobres desgraciats intentant fer-se el desentès de qualsevol hàbit guerrer.

Busacca i Jacovacci són arquetips italians o al menys d’ aquells que el cinema n’ ha fet referents, són dos murris, uns penques, uns cara dura, un graciós, el primer, un inútil i un dropo, el segon, els dos són uns covards. Monicelli retrata a l’ home comú, atrapat en una causa que no és la seva, l’ absurd de la guerra, el patriotisme, els interessos espuris…però tanca elevant el sentit moral d’ aquests dos homes, que en darrera instancia paguen amb la seva vida i exerceixen un últim gest de dignitat.

Són dos herois desconeguts i oblidats, que amb la seva actitud eviten la mort de molts companys.

Monicelli descriu apunts bèl·lics: el soldat a qui li han de llegir la carta perquè és analfabet, la trobada amb la dona de Bordin, el soldat que substitueix als companys en missions perilloses, a canvi de diners per mantenir la família, el soldat atrapat en el filat que mor, els missatger que avança a requeriment del superior i és tirotejat fins a sucumbir, la massacre en la guerra de trinxeres…

És un relat que camina entre la farsa i la tragèdia; el patetisme de les imatges bèl·liques es complementa amb la peripècia vital dels dos protagonistes, dos homes corrents que no volen ser herois i acaben sent-ho, a pesar seu.; dos homes que del rebuig passen a la camaraderia i la complicitat.

Les imatges finals li donen significació a la narració: l’ afusellament de Busacca, que es nega a revelar la posició dels seus, la posterior mort de Jacovacci, proclamant que no sap res i que és un covard, front la imatge del militar austríac, indiferent a la sort dels dos homes.

Per fi contemplem com les tropes italianes, avancen i passen impassibles al costat dels dos cadàvers, sens fixar-s-hi, ni descobrir-los.

La pel·lícula guanya el Lleó d’ or del festival de Venècia en 1959.

 

EDIPO REY

 

 

Director: Pier Paolo Pasolini

Actors: Franco Citti

             Silvana Mangano

             Alida Valli

             Carmelo Bene

             Julian Beck

Any: 1967

Títol original: Edipo re

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama Clàssic

 

ARGUMENT

Laius i Iocasta (Silvana Mangano), reis de Tebes, tenen un nen. Com una profecia els hi anuncia que aquest fill matarà al pare i es casarà amb la mare, encarreguen a un servidor que l’ elimini i l’ abandoni en el desert.

Un home veu al nen i se l’ emporta fins a Corint on se’n fan càrrec Polybus i Merope (Alida Valli), els governants de la ciutat.

El nen creix i se li posa el nom d’ Edip (Franco Citti). Quan ja és gran acut a l’ oracle que li repeteix el seu destí, matarà al pare i es casarà amb la mare.

Per evitar-ho, Edip marxa de Corint i vagareja pel desert. A prop de Tebes és assetjat per un carro on viatja Laius, el seu pare, Edip mata als soldats que el protegeixen i posteriorment a Laius, arriba a Tebes i venç a l’ esfinx que té terroritzada la ciutat i es guanya el respecte i l’ amor d’ Iocasta, sense sospitar que és la seva mare.

Quan ja ha consumat la relació amb la dona, s’ assabenta que la predicció s’ha complert. Iocasta se suïcida i Edip s’ arrenca els ulls i marxa per sempre de la ciutat.

 

 

COMENTARI

Pasolini recrea el clàssic de Sofocles i ho fa a partir de la seva pròpia personalitat.

Edip rei és una de les grans obres de la literatura universal i es guanya participar en aquest cànon a partir dels elements dramàtics i de l’ excel·lència de la paraula.

Pasolini en canvi desdenya aquesta paraula per emetre l’ obra amb tota concisió i amb la cruesa que serveixen les imatges.

Els personatges abandonen la retòrica que dona sentit als seus actes i són mostrats nus, despullats de tot allò que no siguin els aspectes bàsics de la narració.

El director planteja l’ obra a partir del clima, de l’ atmosfera, tan psicològica com física, cels blaus, terra, desert, sequera, solitud. El que importa no és el llenguatge sinó anar a l’ essència del que passa.

Més enllà de la idea, predomina el crit, més enllà de la paraula, el sentiment.

En general, Edip rei s’ ha interpretat com un gran drama clàssic en el qual l’ home està predestinat, està marcat pel destí. Així malgrat que Edip fuig de casa seva per evitar aquesta premonició, ho fa justament perquè tot allò que li han asseverat es compleixi sense remissió.

En aquest esquema hi podem induir dues transgressions. D’ una banda, Pasolini referma la voluntat de saber dels personatges, pares i fill, més tard, consulten a l’ oracle i aquest no els menteix, el desig d’ escapar dels seus designis els porta a la destrucció i la mort.

Pasolini sembla dir-nos que aquesta voluntat excessiva de coneixement ens porta a l’ extermini. Tots els personatges volen saber, quan el que necessiten és, simplement, viure.

D’ altra banda, Edip sembla ser que realitza els seus actes a partir d’un destí ja marcat. No és tant així, Edip actua, és un home lliure que decideix per ell mateix. L’ atzar obra, però el protagonista es veu atrapat a partir de les seves pròpies decisions.

Pasolini ens ve a narrar la història en base a la representació. Quan tot s’ inicia, contemplem el naixement d’un nen en un entorn contemporani i Edip, cec, és acompanyat per un deixeble entre deixalles industrials, quan tot s’ acaba.

Pasolini, doncs, accepta una lectura contemporània del mite i a més dona gran importància als secundaris, al poble, a la gent que rodeja als reis, al paisatge, tot és teatre, tot és representació i Edip, perdut i cec en les runes industrials és l’ imatge de l’ home contemporani.