PARÁSITOS

 

Director: Bong Joon Ho

Actors: Song Kang Ho

               Lee Sun Kyun

              Cho Yeo Jeong

              Chang Hyae Jin

Any: 2019

Títol original: Gisaenchung Parasite

Nacionalitat: Corea del Sud

Gènere. Drama

 

ARGUMENT

Park Dong Ik(Lee Sun Kyun) és un home de negocis de posició elevada, viu en una gran casa al costat de la seva dona,Yeon Kyo (Cho Yeo Jeong) i del seus dos fills, un nen i una adolescent.

Per la seva part la família Ki malviu en els suburbis amb ben poques expectatives de millorar, la formen Ki Taek (Song Kang Ho), el pare, Chung Sook (Chang Hyae Jin), la mare i dos fills,un noi i una noia adolescents.

Ki Woo és el fill gran de la família, un conegut li diu que vagi a casa de la família Park doncs necessiten un professor d’ angles per  a la filla, Woo hi va i és admès de seguida. Al cap de poc temps el noi aconsegueix introduir en la casa a Ki Jung, la seva germana petita per cuidar al fill menor de la residència. Els Ki veuen una bona possibilitat d’ establir-se en la família que els hi dona feina i amb paranys diversos aconsegueixen que s’ acomiadi al xofer, col·locació que ocupa el pare i a la serventa, lloc que ocupa la mare.

Un dia que els Park estan fora, els nouvinguts ocupen la casa i celebren la seva sort però són interromputs per Moon Gwang, la serventa acomiadada, aquesta els porta fins a un soterrani on es troba el seu marit, un home endeutat i sense ofici ni benefici que viu enclaustrat en el recinte, menjant de les sobres que li ofereix la dona.

Quan de repent tornen els amos de la casa, el Ki colpegen, lliguen, emmordassen i tanquen a Gwang i al seu marit i fan veure com que no ha passat res.

Un dia, els Park celebren la festa d’ aniversari del fill petit, entre desenes d’ invitats de l’ alta societat i quan l’ esdeveniment està en el millor moment, el marit de Gwang s’ escapa del soterrani, puja a la superfície, colpeja a Ki Woo i ataca als invitats matant a Yeon Kyo. En el frenesí de lluites i violència, Ki li arrabassa el ganivet i mata al senyor Park.

Amb la mort dels caps de família , uns nous habitants ocupen la casa, el que no saben és que en el soterrani s’ oculta Ki per escapar-se de la justícia. Ki Woo somnia en fer-se ric per viure en la mansió i alliberar al seu pare.

 

 

COMENTARI

En l’ inici del segle XXI el cine coreà s’ha anat afermant com un dels més interessants i innovadors de l’ escena mundial. D’una banda Kim Ki Duk (Primavera, verano, otoño, invierno…y primavera) (2003)en la primera dècada del segle i més endavant Park Chan Wook(La doncella) (2016) ,Hong Sang Soo(Lo tuyo y tu) (2017), o Yeong Sang Ho(Train to Busan) (2017) per fer referència tan sols a una petita mostra representativa de films i directors.

En el 2003 coneixem a Bong Joon Ho amb Crònica de un asesino en sèrie a la  que li segueix The host (2006) o Snowpiercer(2014), són pel·lícules inclassificables que beuen essències del drama, el cine negre, el terror, el thriller i la ciència ficció , en una amalgama que les fa originals i diferents.

En aquest sentit hem de qualificar també “Parásitos”. Sota l’ aparença de drames familiars, Joon ens parla com ja ho feia en cintes precedents de la lluita de classes en la societat però no per lloar als desafavorits i condemnar als poderosos com tantes vegades a fet el cine social, sinó per mostrar un relat pessimista sobre el ser humà i el seu esdevenir.

En aquest cas Joon ens mostra una família benestant que ho te tot i una precària que no te res, l’ interès d’ aquesta última no és mai solidari o farcit de sentiment de classe sinó que la seva única finalitat és substituir als acomodats per ser ells el que ocupin l’ espai preponderant.

Mentre els Park, els rics, viuen en una bombolla de sabó, que molt be simbolitza una casa de somni amb totes les comoditats, els Ki viuen en un espai ínfim i sense gaires possibilitats de millora. Els Ki aspiren a suplantar als Park, a ocupar el seu status social i ser ells mateixos però uns altres. Es tracta de falsificar una identitat per aconseguir ser els  que no s’ és. Els Park són estúpids i confiats, el Ki són malvats i depredadors.

Joon planteja una paràbola social que s’ escindeix en altres varies. Els més necessitats viuen tancats en un soterrani, en la part baixa, ombrívola i desassistida de la casa, és el seu espai natural; quan el marit de la serventa surt a la llum és per venjar-se i matar a tots aquells que entén l’han escarnit i dels que s’ha hagut d’ amagar. Ki Woo, el fill, somnia que serà ric en el futur podrà comprar la casa, és a dir aconseguir l’ ascens social i alliberar al pare del soterrani on ara s’ amaga, culpable d’ assassinat i condemnat a l’ etern vagar pels inferns físics i socials.

Boong ens mostra els diferents efectes del desastre sobre les capes socials, la pluja persistent que assola la ciutat comporta que alliberi la merda de les clavegueres en la casa dels Ki, i referma la merda moral i social en la que viuen. D’ altra banda el Park es congratulen perquè l’ aigua ha netejat l’ aire i ha esborrat la pol·lució, sense fer esment dels milers de damnificats per la riada.

Boong mostra les relacions i els vincles entre els seus personatges però com ja passava en altres pel·lícules seves, recordem “Snowpiercer”, arriba indefectiblement un esclat de violència que ho canvia tot, l’odi social espetega i la mort s’ ensenyoreja dels àmbits relacionals.

En aquest cas la violència be donada per la sortida a la llum d’un home tancat i humiliat en un forat però també per algú suposadament pacífic però que vol el seu tros en el sol. Curiosament Ki es tractat amb educació i condescendia coreanes pel seu amo Park però es fa ressó dels comentaris del cap a la seva esquena, relacionats amb el seu olor corporal, l’ olor dels pobres sens dubte, això li crea un ressentiment i un odi que el porten al crim.

Un altre referent del film és l’ anàlisi de l’ entorn familiar, com dues nissagues amb components similars es veuen abocades per la discriminació, la desigualtat i la diferència d’ oportunitats a situacions tan diverses i enfrontades.

La pel·lícula, com ja hem dit, és força original però podríem veure-li senyals d’ identitat en relats que relacionen el tema del poder i el canvi de rols socials, recordem “El sirviente”(1963) de Joseph Losey o “Viridiana” (1961) de Luis Buñuel