CARRETERA AL INFIERNO

 

Director: Roger Harmon

Actors: Rutger Hauer

              Thomas Howell

              Jenifer Jason Leigh

Any: 1986

Títol original: The Hitcher

Nacionalitat: USA

Gènere. Terror

Sub Gènere: Thriller/Road movie

 

ARGUMENT

    Jim Hasley (Thomas Howell) marxa per l’ autopista  cap a Califòrnia, conduint un vehicle que ha d’ entregar. En mig de la pluja i la turmenta es troba amb un home que fa auto stop, John Ryder (Rutger Hauer) i el recull.

Ryder és un psicòpata que mata per plaer, i amenaça al noi, aquest el pot enviar a la cuneta i fer-lo fora del cotxe però al cap d’una estona Ryder ja viatja a bord d’un altre vehicle disposat a matar a aquells que l’ han acollit.

Hasley arriba a un restaurant de carretera , allà fa amistat amb la cambrera, Nash, (Jenifer Jason Leigh) i truca a la policia. En tant Ryder ha matat a varis agents i ha deixat pistes perquè creguin que l’ assassí ha estat Hasley.

El noi fuig amb Nash, que intenta ajudar-lo, sempre perseguit de prop per Ryder i per la policia. Ryder aconsegueix segrestar a Nash i la lliga a la part de darrere entre dos camions. Hasley puja al vehicle però no s’ atreveix a matar a l’ assassí, aquest dona gas i la noia mor.

Ryder és detingut però mata als policies i escapa, Hasley va en la seva persecució , l’ atropella i ara si, no te contemplacions  en dispara-li i matar-lo.

 

 

COMENTARI

Robert Harmon és bàsicament un director de films per la televisió que aconsegueix una efímera fama amb aquesta pel·lícula entre el terror, el thriller i la road movie. Una cinta de culte que sap explotar com poques l’ acció , el toc inquietant i la psicologia malaltissa del dolent.

“Carretera al infierno” toca elements del slasher com “La noche de Halloween” del 78 o “Viernes 13” del 80. Bàsicament pel fet de la presencia del mal com element central de la trama. També recull característiques de “El diablo sobre ruedas” (1971), la primera  pel·lícula de Steven Spielberg. En les primeres el mal no te rostre, aquest està cobert sota una màscara. En la de Spielberg, el mal no te aparença física, es tracta tan sol d’un camió, en una altra road movie pertorbadora.

En la pel·lícula que ens ocupa, el mal si te un rostre físic, el d’un excel·lent i neguitejador Rutger Hauer. Tot el film tracta sobre una persecució entre un botxí i la seva víctima, una relació de poder en la qual el primer juga al gat  i la rata amb el segon però, i això li dona caràcter al film, la relació comporta elements sado masoquistes.

Ryder mai acaba de matar al seu conillet d’índies, Hasley tampoc ho fa  amb el seu rival quan en te l’ oportunitat. Entre els dos hi ha tanta violència com un cert lligam d’ amor-odi.

Hasley viu acovardit en un inici per la presència malèfica de Ryder, però tota la seva aventura comportarà un aprenentatge, una superació, un viure al límit que el porta a l’ última prova del valor: superar al seu enemic, que són les seves pors, i acabar amb ell/elles.

Harmon, que vist el film, es mereixia una carrera més interessant i prolífica, toca el gènere del western en l’ escena final. En  els desolats paisatges americans, Hasley amb el seu vehicle de gran capacitat, el modern cavall , s’ encara al dolent que viatja a peu. Els dos s’ enfronten i s’ envesteixen i el psico killer cau derrotat per sempre. Tot i que recordem: el mal no mor mai.

 

REBELDES

rEBELDES II

 

Director: Francis Ford Coppola

Actors: Thomas Howell

             Matt Dillon

             Diane Lane

             Ralph Macchio

             Patrick Swayze

             Rob Lowe

             Emilio Estevez

             Tom Cruise

Any: 1983

Títol original: The outsiders

Nacionalitat: USA

Gènere: Adolescència

 

ARGUMENT

     Dallas Winston (Matt Dillon) i els seus amics Ponyboy Curtis (Thomas Howell) i Johnny Cade (Ralph Macchio) pertanyen a la banda juvenil dels “greasers”(greixosos), enemics dels Dandis en els suburbis de Nova York.

Els nois van a l’ auto cine i coneixen a Cherry (Diane Lane) i Marcia, dos noies del Dandis, Dallas vol excedir-se amb Cherry i Ponyboy ho impedeix i dona un tomb amb ella.

Els pares de Ponyboy van morir en un accident i ara viu aquí caic aquí m’aixeco, te dos germans Sodapop (Rob Lowe) i Darry (Patrick Schwayzer), el més gran, i que fa les funcions de tutor.

Després de deixar a Cherry, Ponyboy i Johnny troben als Dandis que els assetgen, van beguts i volen ofegar a Poniboy, Johnny treu un ganivet i mata a un dels agressors.

Dallas els hi dona diners i els hi facilita la fugida, els nois es refugien en una església abandonada en el camp però el vell recinte crema quan un nens que estan d’ excursió hi són dins, Ponyboy ,Johnny i Dallas arrisquen les seves vides per salvar-los, però part de l’ edifici cau sobre ells i Johnny resta malferit, els joves es converteixen de cop en herois.

Els greixosos i els Dandis acorden celebrar una gran baralla per determinar qui és el més fort i deixar les coses en el seu lloc; hi ha una batalla campal, cops i trompades a dojo i els greixosos s’ imposen però quan van a l’ hospital a visitar a Johnny aquest ha mort.

Dallas frustrat i fora de si, atraca un supermercat amb una pistola sense munició, és perseguit per la policia i el maten, Ponyboy rep la carta de Johnny abans de morir i inicia el relat de tot allò que ha passat.

rEBELDES 1

COMENTARI

     Francis Ford Coppola ho era tot en el cine, havia fet alguna de les millors pel·lícules de la historia, havia guanyat oscars i estava en el pavelló de la fama i en 1983 decideix fer cine indie, cine petit , reflectir temes que el preocupen i converteix les dues pel·lícules que roda aquest any en films de culte.

El món dels joves, i les bandes juvenils són la qüestió, inicia el periple amb “La ley de la calle” i el mateix any roda “Rebeldes”; Coppola parla dels nois dels suburbis en els anys seixanta i ho fa amb afecte i tendresa.

A més la pel·lícula és una exposició per un grup d’ actors que anys després es consagren com grans d’ Hollywood alguns o que realitzen una carrera amb alts i baixos, els altres.

El director americà recrea amb un protagonisme col·lectiu el món dels pinxos, els fatxendes i els prepotents, dels nois que no tenen res, desarrelats i carn de canyó, que sols s’ afermen marcant territori amb el seu grup i demostrant qui són a cops, en realitat són ànimes ferides a la recerca d’ una oportunitat.

En ells es referma l’ amistat i el sentit de grup, és tot allò que tenen.

Coppola planteja que fins en les bandes juvenils arriba la lluita de classes, mentre els greixosos són nois de baixa extracció, amb famílies desestructurades i amb poques expectatives en la vida, els Dandis són “pijos”, fatxendes que miren als rivals per sobre l’ espatlla.

L’ acció porta a la violència i la mort, és un camí sembrat des de l’ inici i irreversible.

Coppola retrata als nois amb clars i foscos, els trinxeraires es tornen herois salvadors de nens, per Ponyboy, hi ha una pèrdua de la innocència, un aprenentatge que el porta cap a la maduresa; en canvi els seus amics no ho poden explicar. Johnny desitja un lloc sense greixosos ni Dandis, amb gent normal, i reclama viure per fer tantes coses que no ha realitzat als setze anys. Dallas és un noi necessitat d’ afecte i reconeixement.

Coppola realitza un retrat generacional, un homenatge als nois del carrer, que potser mai no sortiran del pou, mostra el seu talent en escenes com la lluita col·lectiva entre pluja, fang i foc o en la persecució policial en la nit a Dallas, que acaba amb la mort d’ aquest, puntua l’ acció amb les cançons emblemàtiques de Stevie Wonder i la “Gloria” de Van Morrison i tanca amb el contrapunt poètic de la carta de Johnny a Ponyboy: “La vida passa de pressa i amb ella els moments d’ or”.

Els escenaris són quasi sempre nocturns, els nois són aus nocturnes, actuen en la foscor que és el seu territori, sols hi ha la treva de l’ amagatall en el camp, l’ església és un temps de redempció, amb llibres, menjar i un bon amic al costat.