BIG

 

Director: Penny Marshall

Actors: Tom Hanks

               Elizabeth Perkins

               John Heard

Any: 1988

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

 

ARGUMENT

Josh Baskin (Tom Hanks) és un nen de tretze anys. Passa un dia en un parc d’ atraccions i veu com és rebutjat per la noia que li agrada i com no li deixen pujar a una atracció per ser massa petit.

En el camí troba la màquina de Zoltan, representació d’ un mag al que se li pot demanar un desig. Josh ho fa i el desig és que vol ser gran, el mag li concedeix.

No passa res fins que Josh es desperta al dia següent, l’ anhel s’ ha complert. Josh és un home de pel en pit però amb el cervell d’ un nen.

Josh surt corrents cap el parc d’ atraccions però els firaires han marxat i sols queden deixalles. Torna a casa i sorpren a la seva mare que no el reconeix i el creu un assetjador, més tard va a veure al seu millor amic, Billy, aquest, després d’ un primer ensurt se’l creu.

Després de deixar a Josh en un hotel de mala mort, inicien la recerca de la  màquina de Zoltan per demanar-li tornar a l’ estat original. En tant el noi va a buscar una feina per guanyar-se la vida. Aconsegueix treball d’ especialista en ordinadors en una empresa de joguets.

Ràpidament connecta amb el director de la companyia, doncs no hi ha millor sensibilitat per una empresa de joguets que la de un nen, encara que crescut, i al poc temps és anomenat vice president de la societat.

En tant, els executius de l’ empresa sols parlen de tants per cents i xifres, Josh va a la substància de la qüestió i esbrina quins joguets els hi agraden als nens però aquesta actitud i l’ admiració del seu cap, crea l’ enveja dels altres treballadors.

Susan (Elizabeth Perkins), una de les executives de l’ entitat, intenta flirtejar amb ell però és difícil tenir una relació sentimental amb un nen. Mentre ella intenta anar-se al llit amb el noi, ell juga en un llit elàstic. Malgrat tot neix una història amorosa entre els dos.

Josh, imbuït del seu paper, cada vegada es torna més responsable i adult. Un dia Billy ve al seu despatx, ha aconseguit la llista de les fires on es troba la màquina de Zoltan.

Josh li explica a Susan que és un nen. Quan Bill arriba i li comunica on esta Zoltan, Josh te que escollir entre les seves responsabilitats empresarials i la seva relació amorosa d’ una banda i la possibilitat de tornar a ser qui era, un nen. Josh va a la màquina de Zoltan i demana un nou desig: tornar a ser un nen.

Quan abandona a Susan, aquesta,compungida, comprova que Josh torna a tenir tretze anys  i que torna a casa.

 

 

COMENTARI

    Penny Marshall , morta a finals del 2018, destaca per un cine amable però amb força traça, aquesta cinta i la posterior “Despertar”, dos anys després, són el millor de la seva carrera.

Suggeridora i divertida pel·lícula que uneix gènere fantàstic, comèdia i cine romàntic.

Un nen desitja ser adult i créixer i el desig li és concedit. Com se sol dir: El pitjor que et pot passar en la vida és que els teus desitjos es compleixin.

D’ una manera amable la directora planteja un dilema identitari: ser qui ets o ser un altre i si ets un altre, la teva vida canvia.

Josh es converteix en un home que viu la vida amb els ulls d’ un nen i això li dona l’ èxit en el món empresarial del joguet, perquè sap el que volen els nens.

Josh es comporta com el que és : un nen, i es mostra espontani, juganer, senzill, sensible, optimista i generós, i aquestes qualitats, que un adult malejat no posseeix, el porten a l’ èxit i a l’ amor d’ una dona.

Josh te que escollir entre incorporar-se al món dels adults, ple de seriositat i responsabilitats o continuar sent el nen que era i que no volia ser.  La seva elecció és recuperar un tros de la seva vida que encara no ha viscut i que no tornarà a viure mai més.

La faula també es pot veure des de el punt de vista de l’ adult que treu a l’ exterior el nen que tots portem dins.

LOS ARCHIVOS DEL PENTAGONO

 

 

 Director: Steven Spielberg

Actors: Meryl Streep

              Tom Hanks

              Sarah Paulson

              Bov Odenkirk

              Tracy Letts

Any: 2018

Títol original: The post

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine polític i social

 

ARGUMENT

    En 1971, durant el govern de Nixon, la guerra del Vietnam continua. Un analista militar, Daniel Ellsberg, cansat de les actituds favorables a la guerra del govern, decideix fotocopiar un informe del Secretari d’ Estat Robert Mc Namara en el que s’ afirma que s’ha prologat la guerra sense resultats positius per Estats Units. És un reconeixement dels interessos dels lobbys armamentístics.

Ellsberg ofereix l’ informe al New York Times i al Washington Post. Els primers  en publiquen una part. Els segons entren en dubte. L’ editora, Kay Graham (Meryl Streep) i el director, Ben Bradlee (Tom Hanks) són partidaris de la publicació pe`ro es veuen assetjats per les pressions  del govern que els hi demana silenci.

Si publiquen i els jutges resolen en contra seu, poden anar a la presó. El Consell d’ Administració del diari, encapçalat per Fritz Beebe (Tracy Letts) es mostra poc disposat a revelar la notícia, temorosos de l’ impacte econòmic d’una sentència negativa.

Graham i Bradlee, després de molts dubtes, publiquen un resum de l’ informe i l’ opinió pública se n’ assabenta dels tripijocs del seu govern.

Els jutges dictaminen a favor del diari i la llibertat de premsa resta fora de perill.

 

 

COMENTARI

    Spielberg és el rei i es pot permetre anar intercalant pel·lícules infantils i fantàstiques,amb aquelles que suposadament toquen temes seriosos. Si abans de “Lincoln” hi havia “Las aventuras de Tintin”, després de “Mi amigo el gigante” hi trobem “Los archivos del Pentagono”. A cine familiar hi continua cine compromès.

La pel·lícula que ara toca és un cant a la llibertat d’ expressió però es pot contemplar a partir de dues claus: Spielberg parla del passat recent per criticar uns moments actuals i similars. Si amb Nixon el país anava de corcoll , perdia credibilitat en l’ exterior i era qüestionat pels progressistes, ara ens trobem en una època similar; els atacs a la llibertat d’ expressió se succeeixen, els pilars del contracte americà es posen en dubte. Spielberg critica un món fosc pel prestigi d’ Estats Units, el de finals dels seixanta i inicis dels setanta, un món fosc que es reprodueix ara amb l’ era Trump. I és d’ això en realitat del que vol parlar.

La segona lliçó que ens explica el director és una lectura nacionalista de la realitat. És evident que el govern i Nixon són els dolents, és clar que els periodistes són els bons, com si d’una cinta d’ Indiana Jones es tractés. Spielberg defensa la valentia dels periodistes front el poder polític i econòmic però sobre tot ressalta com funciona  de be el sistema. La premsa s’ arrisca, els jutges proclamen l’ aval a la decisió periodística. Els poders institucionals funcionen, Amèrica és gran.

Això no significa que el film de Spielberg no sigui bo. Un thriller que comença be i avança amb lentitud per després anar al gra de manera magnífica , confrontar posicions i caracteritzar el suspens i la intriga sobre si triomfarà o no la veritat.

Spielberg és el súmmum de la correcció política. Els periodistes s’ enfronten al poder corrupte dels polítics que, volen amagar la veritat dels seus actes, els periodistes s’ enfronten al Consell d’ Administració que vol defensar els interessos econòmics per sobre la llibertat, els periodistes són fidels a la seva feina, expliquen els fets i els transmeten a l’ opinió pública.

Cal dir que és un cine, com tot el de Spielberg, tan atractiu, entretingut i ple de força com plana és l’ escenificació i previsible el resultat. Per acabar-ho d’ adobar l’ heroïna del relat és una dona. Ara quan el relat femení s’ imposa, i ho fa amb tota solvència, el director americà hi col·loca en el pòdium a una dona que no s’ arronsa, nova lectura interessada i a l’ altura dels temps

El missatge final és clar: la necessitat d’un govern fet pels interessos del poble i no un poble servint als interessos del govern.

 

EL PUENTE DE LOS ESPIAS

El_puente_de_los_esp_as-489906937-large

 Director: Steven Spielberg

Actors: Tom Hanks

               Mark Rylance

               Amy Ryan

               Sebastian Koch

               Alan Alda

Any: 2015

Títol original: Bridge of spies

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

Sub gènere: Guerra freda

 

ARGUMENT

En 1957, en plena guerra freda, James Donovan (Tom Hanks) és un advocat especialitzat es assegurances; en aquest temps ha estat detingut Rudolf Abel (Mark Rylance), un espia al servei dels soviètics, el govern busca a un home que el pugui defensar per legitimar la seva condemna i li proposa el litigi a Donovan.

Aquest accepta l’ encàrrec, Abel és jutjat i condemnant i l’ advocat tan sols aconsegueix que no se li apliqui la pena de mort al seu client.

Un període després, els americans envien a un grup de pilots en missió d’ espionatge sobre la URSS, un d’ ells, Gary Powers, és abatut i fet presoner.

Al mateix temps, Frederic Pryor, un estudiant americà que està realitzant una tesi sobre l’ Alemanya comunista és detingut en Berlin.

Els americans tenen voluntat d’ intercanviar presoners i proposen permutar Abel per Powers i li proposen a Cameron que viatgi a Berlin per negociar l’ operació que no tindrà recolzament estatal.

Cameron veu injusta la situació a la que està sotmès Pryor i el vol alliberar també; inicia una negociació amb els soviètics i alemanys i a la fi obté el vistiplau per que Pryor sigui part de l’ acord.

L’ intercanvi de presoners es formula en el Pont Glienicke de Berlin i al mateix temps s’ alliberarà a Pryor en el check point. Els russos i els americans compleixen la seva paraula però els alemanys de l’ est es mostren retardataris, Cameron es nega a complir la seva part del tracte fins que te constància que l’ estudiant ha estat alliberat.

 

El-puente-de-los-espías

COMENTARI

La millor pel·lícula de Spielberg des de Munich. Oblidant els seus espectaculars contes per adolescents , els seus relats sensiblers i els retalls fallits d’ història d¡’ Amèrica com en “Lincoln”, Spielberg se’ns torna a presentar en bona forma en un film en el que es manté fidel als seus principis cinematogràfics.

El director americà treballa sobre una història real, emmarcada en la guerra freda i a partir d’un guió dels germans Cohen.

Spielberg ens explica la seva història de sempre, la d’un home comú que es manifesta honest i receptiu per aconseguir els seus propòsits, un home que s’ emporta la gloria per assolir una missió però que sobretot s’ emporta la satisfacció de saber que és un home decent, algú que valora l’ honradesa per sobre la raó d’ estat.

Estem davant el panegíric d’ aquest home comú que es transforma i s’ arrisca, algú que es torna extraordinari en una situació que en principi potser el depassa, un paper que en el seu moment és pogut desenvolupar James Stewart, sempre en el seu paper d’ heroi americà.

Cameron es troba en l’ avió que el transporta a casa amb el soldat alliberat, aquest li diu que no ha confessat cap secreta de guerra als russos, Cameron li replica que això tan sol ho pot confrontar amb si mateix. Allò que importa no és el que pensin els altres sobre tu mateix sinó allò que tu saps que ets i que has fet.

Quan Cameron ha defensat a Abel i ha evitat la seva condemna a mort, és mirat amb reprovació en el transport públic, és considerat un traïdor, quan ha aconseguit l’ intercanvi de presoners i el retorn a casa del pilot, les mirades són d’ agraïment i condescendència però Cameron és el mateix home, íntegre i fidel a si mateix, ara com abans.

Spielberg ens torna a reivindicar la seva confiança absoluta en l’ individu, ens transporta al seu propi món, el dels sentiments, quan Cameron identifica la causa de Pryor com a seva i valorem la seva integritat.

L’ heroi després del viatge per mars procel·losos torna a casa, Ulisses cerca repòs però és humil i no demana reconeixement. Els finals de Spielberg sempre són optimistes i satisfactoris.

Spielberg emmarca la història en la guerra freda sense novetats; els americans lluiten per als seus interessos, els soviètics i els alemanys de l’est, són manipuladors, autoritaris i despòtics i el director americà juga amb un cromatisme ple d’ ideologia; les seqüències de color americanes es converteixen en un blau fosc uniforme quan el protagonisme arriba a Berlin.

El retrat del comunisme és sòrdid i obscur, Kafka hi és estat a gust, Cameron és portat d’un cantó a un altre, enganyat i menyspreat, de despatx en despatx, com si formés part d’ “El castell” o “El procés”. L’ american way of life triomfa, patriotisme de pa sucat amb oli, els nostres valors contra els seus, la guerra freda no s’ ha acabat.

Tot això podria ser allò principal sinó fos per què Spielberg fa que els personatges ens acompanyen en les seves vivències, la capacitat narrativa i la intriga no decauen i ens acaba important més el cine que la ideologia.

Gran acabament amb l’ escena de l’ intercanvi; el picat ens mostra el pont i com cada presoner passa al seu bàndol, Abel ,potser, per morir com un traïdor, i contemplem la cara expectant de Cameron quan observa els últims passos de l’ espia rus, a qui , sens dubte, ha agafat afecte i a qui considera un home lleial.