LA CAIDA DE LA CASA DE LOS USHER

house_of_usher_the_fall_of_the_house_of_usher-834895748-large

 

Director: Roger Corman

Actors: Vincent Price

              Mark Damon

              Myrna Fahey

Títol original: House of Usher (The fall of the house of Usher)

Any: 1960

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

   Philip Winthrop (Mark Damon) arriba des de Boston a un vell casalot en el més profund de Nova Anglaterra.

És la casa dels Usher i ve a buscar a Madeline (Myrna Fahey), la seva promesa per portar-la a la ciutat.

Winthrop és rebut per Roderick Usher (Vincent Price), el germà de Madeline, un home majestàtic, enigmàtic i misteriós. Aquest apressa al nouvingut per que marxi i li explica el passat de la família, que està marcat pel mal; avis i besavis van ser lladres, assassins i genocides, motivats per una pulsió malaltissa, un estigma dels Usher.

Roderick desitja que aquest vincle amb el mal, s’ extingeixi i no s’ estengui i aspira per tant a acabar amb la saga familiar i impedir que es perpetuï.

Winthrop no es creu aquest relat i decideix marxar al dia següent amb Madeline però quan inicia els preparatius, escolta un crit esgarrifós i contempla a la noia morta. Aquesta és portada al panteó familiar i tancada en el taüt amb pany i forrellat però unes paraules de Bristol, el criat, li fan creure al hoste que la noia no ha mort sinó que viu en estat catatònic.

Winthrop va a la recerca del suposat cadàver, que ha desaparegut, i esbrina allà on para; darrera una porta es troba amb la presència de Madeline, que està viva i ha fugit de la tomba. La noia, embogida, l’ ataca mentre la casa s’ enfonsa, quan Roderick arriba, Madeline es llença sobre ell i l’ escanya, abans de morir esclafada pels basaments que s’ esfondren sobre seu.

Winthrop te el temps just d’ abandonar la mansió, que es destrueix i desapareix dins la llacuna que la circumda.

House+of+Usher+04

COMENTARI

   Roger Corman s’ especialitza en les petites produccions de terror a finals dels cinquanta i inicis dels seixanta, són films de baix pressupost però plens d’ imaginació i talent. Alguns del més interessants són els relacionats amb relats d’ Edgar Allan Poe, “La casa dels Usher” és potser el millor de tots.

L’ esperit de Poe sobreviu en la gran pantalla, amb el domini del color i l’ espectacle.

La casa dels Usher és l’ escenificació del mal, els antics camps fèrtils s’han tornat erms, els avantpassats són símbols de la degradació i l’ abjecció, la mateixa casa sembla cobrar vida i atacar al nouvingut, aquesta, una vegada ha acabat amb la saga maleïda, s’ autodestrueix, enfonsant-se en el pantà ignominiós que la rodeja.

Roderick, el supervivent de la família, és un personatge estrany i obscur però en realitat te una missió salvífica, acabar amb el mal i el dolor que s’ han estès a partir de l’ entorn familiar.

Corman ens deixa l’ expectativa oberta sobre la possible relació incestuosa entre germans, per això Broderick vol mantenir a Madeline al seu costat i prefereix veure-la morta que en braços d’un altre.

Poe és un representant del romanticisme, una reacció al racionalisme i l’ esperit de la revolució francesa. Així que el món de la raó i el pensament és substituït pels fantasmes de la ment, pels esperits, pel sentiment del mal, marcat per un destí inexorable.

La casa dels Usher te tot això i més, una casa embruixada, una maledicció. El mal i la bogeria s’ imposen a la raó, la destrucció i la mort són l’ alternativa. Corman proposa el retrat d’ aquest món tèrbol en la mansió, tot i els colors vius que genera.

L’ heroi es mou entre llums que li cauen al pas, taüts que vetllen als morts, criptes sense sortida, passadissos llefiscosos i escales que porten a cap lloc, tota una estètica del cinema d’ horror.

Poe realitza una aportació clàssica dels seus relats; és la por d’ algú que no ha mort però que pateix un estat catatònic, el mort en vida que s’ esllangueix en la tomba fins a embogir.

El relat gòtic te la seva quinta essència en el somni de Winthrop, assetjat per tots els esperits dels avantpassats, que no el deixen arribar fins a l’ estimada i de manera final i contundent en l’ enfonsament de la casa, destruïda pel foc. Símbol final de la desaparició del mal.

QUE EL CIELO LA JUZGUE

leave_her_to_heaven-961469130-large

 Director: John M. Stahl

Actors: Gene Tierney

              Cornel Wilde

               Jeanne Crain

               Vincent Price

               Mary Philipps

Any: 1945

Títol original: Leave her to heaven

Nacionalitat: USA

Gènere: Melodrama

 

ARGUMENT

     Richard Harland (Cornel Wilde) ha sortit de la presó després de dos anys tancat, en un flash back ens assabentem del que va passar.

Harland és escriptor i en un viatge en tren coneix a Ellen Berendt (Gene Tierney), ambdós coincideixen en l’ allotjament de Rancho Jacinto on La noia està acompanyada de Ruth (Jeanne Crain), la seva germana i de la seva mare (Mary Philipps).

Ellen a vingut a escampar les cendres del seu pare, recentment mort, a qui se sentia molt unida, li confessa a Dick que està compromesa amb un altre home Russell Quinton (Vincent Price), un polític.

Dick i Ellen fan una bona amistat, al cap d’uns dies Russ arriba al ranxo i ho fa per que, sorprenentment ,la noia li ha anunciat el seu nou compromís i com al dia següent pensa casar-se amb Harland, el seu recent enamorat.

Així que Dick i Ellen es casen i s’ instal·len en Warm Springs, al costat de Danny, el germà petit de l’ escriptor, un noi impedit en una cadira de rodes.

La parella se’n va a viure al ranxo de l’ home, un lloc aïllat que s’ anomena: “L’ altre cantó de la lluna”.

A poc temps, Ellen es comença a mostrar possessiva, li molesta la presència de Danny i no veu amb bons ulls l’ arribada de la mare i la germana, invitades pel marit.

La compareixença constant de Danny incomoda cada vegada més a la dona; el noi decideix nedar en el llac amb la companyia d’ Ellen que el segueix en una barca, Danny te un defalliment degut al cansament i s’ ofega davant la indiferència d’ Ellen.

Per superar el tràngol, la parella decideix tenir un fill però Ellen veu l’ encara no nat com un impediment en la seva relació amb Dick, i es veu posseïda per la gelosia davant l’ naixent amistat del marit amb Ruth, la germana.

Ellen odia al ser que porta en les seves entranyes i es llença per l’ escala, a resultes del fet perd el fill que esperava.

Ellen, cada vegada més adolorida , plena d’ ansietat i angoixa, barreja verí amb el sucre del cafè i mor emmetzinada però ho deixa tot preparat perquè les sospites de la mort recaiguin sobre la seva germana Ruth.

Ellen ha enviat prèviament una carta a Russ, ara fiscal de l’estat, en la que manifesta que Ruth estima  a Dick i que li ha manifestat que la matarà per tal d’ accedir a l’home.

En el judici el fiscal obliga a Ruth a confessar que efectivament estima a Dick, aquest explica llavors com va ser la personalitat d’ Ellen i com va matar al germà i al nadó que portava dins seu.

Ruth és absolta i Richard condemnat a dos anys de presó, quan l’ home surt del presidi la parella es reuneix per iniciar una nova vida.

Que_el_cielo_la_juzgue-972705901-large

COMENTARI

John M. Stahl ha estat un dels grans reis del melodrama al costar de Douglas Sirk, baixes passions, gent pertorbada, afers extramatrimonials, tot més gran que la vida. La seva obra, un tant oblidada, ha estat recuperada i reivindicada en els últims anys. “Que el cielo la juzgue” és la seva creació més reconeguda i està basada en una novel.la de Ben Ames Williams.

El principal element del film és el personatge d’ Ellen, un retrat psicològic d’ una dona malaltissa i pertorbada. Aquesta és mostrada en un principi com una dona forta, acostumada a ser una guanyadora, independent, plena de personalitat, invulnerable i acostumada a aconseguir tot allò que desitja.

La primera imatge que tenim d’ Ellen és la d’una dona muntada a cavall en mig de les muntanyes, una dona lliure i salvatge.

Richard cau en les seves urpes però en la relació i el matrimoni coneix a una altra dona, possessiva i  compulsivament gelosa, algú que no vol compartir a la persona que estima amb ningú, algú pervers, fred i metòdic.

L’ amor es torna malaltís, Ellen mata tot allò que Dick estima per tal de ser la única al seu costat. “La casa està plena d’ odi” diu Ruth, la germana, “no, està plena d’ amor”, li  contesta Ellen.

El trasllat a “L’ altra costat de la lluna” és l’ exemple del lloc solitari i amagat on no hi pot haver relació amb ningú, tan sols amb l’ objecte de desig.

És tanta la gelosia d’ Ellen que quan s’ ensuma que realment Dick està enamorat de Ruth decideix morir, matant, per fer fracassar la relació, des de la tomba incita la seva venjança.

La dona guanyadora perd aquest envit; Dick i Ruth se’n surten i el monstre resta en la tomba, vençut per sempre.

Stahl construeix un relat asfixiant, mostra un cas patològic, una malalta que vol tancar al ser estimat en una gàbia de vidre, on l’ excés d’ amor culmina en odi i mort.

El director juga amb el color saturat, amb el glamur  d’ una magnífica Gene Tierney i no pot evitar la misogínia  dels drames d’ Hollywood de l’ època on les dones eren putes, boges o submises.