MADAME D

 

Director: Max Ophuls

Actors. Danielle Darrieux

               Charles Boyer

               Vittorio de Sica

Any: 1953

Nacionalitat: França

Gènere : Comèdia

 

ARGUMENT

Louise O, Madame De (Danielle Darrieux) ha contret deutes i es veu obligada a empenyorar unes valuoses arracades que li va regalar el seu marit, André (Charles Boyer), un general de l’ exercit.

Louise enganya a l’ espòs en la funció d’ òpera a la que assisteixen plegats i fa veure que les ha perdut o els hi han robat.

Com la notícia arriba als diaris, Monsieur Remy, el joier, decideix tractar amb el marit i revendre-li les arracades, l’ home te una amant, Lola, que s’ acomiada d’ ell i marxa cap a Constantinopla i André les hi regala.

Lola , una vegada arribada a destí, perd els seus diners en el joc i ven de nou els penjolls per obtenir efectiu.

Un diplomàtic, el baró Fabrizio Donati (Vittorio de Sica) les compra més tard i és anomenat ambaixador a Paris. Casualment coneix en l’ estació a Louise i s’ enamora d’ ella; per abraçar els seus favors li ofereix les joies que així retornen al seu origen.

Madame De fingeix davant el marit i li vol fer creure que les arracades estaven perdudes dins d’uns guants.

André no cau en el parany i li demana explicacions a Donati, les arracades tornen a la joieria de nou i Louise cau malalta de pena. L’ objecte de desig és rescabalat una altra vegada però al temps, Louise es veu obligada a regalar-lo a una cosina que, ha tingut un fill, la noia que no te diners ho empenyora de nou.

Louise, que no pot viure sense les joies, que simbolitzen el seu amor per Donati, les recupera. André, despitat pel menyspreu de Louise repta en duel a Donati, Louise corre al punt d’ encontre per evitar l’ enfrontament però just sent un tret sense resposta, André ha matat a Donati, Louise no pot suportar-ho i cau ferida de mort per l’ ensurt.

 

 

COMENTARI

Ophuls porta al cinema una poc coneguda novel.la de Louise de Vilmorin, la roda en el seu retorn a França després de l’ exili americà i és quan realitza les seves millors pel·lícules.

L’ estil elegant i contingut d’ Ophuls, serveix per aquesta comèdia d’ embolics que es converteix en drama.

El director austríac retrata la hipocresia de l’ alta societat, els salons de luxe, el matrimoni de conveniència i la doble moral de tots els protagonistes, Tot és lleuger, mundà i subtil, els personatges no expressen les seves emocions ni els seus  sentiments fins que Madame De cau enamorada i es veu presonera de la seva  mateixa trampa.

Madame De és una dona frívola, de cap calent, superficial, sotmesa al poder dels privilegis, els diners i un marit ric al que no estima però això canvia quan s’ enamora d’un altre home.

La convenció social i la voluntat d’ evitar escàndols impedeixen el triomf de l’ amor, quan Louise sols escolta els seus sentiments, es troba amb la societat falsa i banal de la que s’ ha aprofitat, que és la que l’ impedeix sortir-se’n endavant, el drama i la mort tanquen la tramoia.

La història transcorre en el Paris de principis del segle XX, al voltant d’una joia que va passant de mans en mans;  la protagonista la ven perquè no la valora ja  que és un regal del marit però després quan li arriba de part de l’ amant, no se’n vol desprendre doncs són el símbol del seu amor.

Tota la història està marcada per l’ atzar, les arracades passen d’ un a l’ altra per tornar a la seva propietària original, la casualitat és el nexe d’ unió entre el valuós objecte i el trio protagonista, marit , muller i amant, en una successió d’ apropiacions i pèrdues.

Ophuls ens ve a dir que l’ amor com les joies és un joc, alguna cosa que canvia d’ amo i que s’ intercanvia per diners.

Aquest amor impossible és vist a partir de girs de guió un tant recargolats que s’ allarguen en excés. El director mostra  aquest món d’ aparences i no explica mai el nom de la heroïna, Madame De…., així participa en els secrets de l’ alta societat, en les convencions i els silencis que legitimen tota l’ acció.

Ophuls mou els seus personatges en palaus aristocràtics i salons sumptuosos i els balls són retratats en llargs tràvelings on sobresurt el món opulent guiat pel simulacre i el canvi de parella.

LAS SANDALIAS DEL PESCADOR

 

 

 

Director: Michael Anderson

Actors: Anthony Quinn

              Oscar Werner

              Leo Mc Kern

              Vittorio de Sica

              David Jansen

              Lawrence Olivier

              John Gielgud

Any: 1968

Títol original:  The shoes of the fisherman.

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Subgènere: religió

 

ARGUMENT

El món  viu una gran crisi, la Xina passa fam i envaeix el sud est asiàtic, Rússia i Estats Units amenacen amb intervenir i una tercera guerra mundial amb potencial atòmic podria estar a les portes.

En aquest context Kiril Lakota (Anthony Quinn)és un bisbe rus que surt en llibertat després d’ haver estar represaliat en camps de treball soviètics durant vint anys.

Després d’ entrevistar-se amb Piotr Ilych Kamenev (Lawrence Olivier), el cap d’ estat comunista , marxa cap a Roma on el Papa (John Gielgud) l’ anomena cardenal.

Al cap de poc temps, el Suprem Pontífex mor i el conclau no te manera d’ escollir successor. El cardenal Leone (Leo Mc Kern) és un dels aspirants i el món de la cúria esta ple d’ intrigues i lluites internes.

A la fi Kiril és elegit, tot i que l’ home es mostra en principi reticent a ocupar el càrrec. Imbuït d’ un esperit de canvi, s’ apropa a David Telemond (Oscar Werner), un filòsof i teòleg a qui l’ església convencional condemna per heterodox i quasi heretge.

El nou Papa busca sortir del Vaticà per trobar-se amb la realitat de la gent del carrer i fa de mitjancer en la disputa entre Xina i l’ URSS per evitar intervencions armades i intentar la conciliació entre nacions.

Quan arriba el dia de la seva coronació decideix realitzar un discurs innovador: l’ església donarà les seves riqueses als pobres, el nou govern estarà basat en la fe, però sobretot en la caritat.

 

 

COMENTARI

Michael Anderson és un director britànic que realitza pel·lícules comercials sempre amb dignitat. Les seves obres més considerades són de ciència ficció: “1984” en 1956 i La fuga de Logan” en 1976 però l’ èxit més gran l’ obté amb films com el que ens ocupa.

En els anys 60, Hollywood s’ aproxima a la temàtica eclesial. Es realitzen grans superproduccions que intenten humanitzar i rentar la cara a l’ església i donar veu als conflictes personals dels seus membres, sempre amb una voluntat de combinar aspectes dramatitzats i espectacle. Així es produeixen “Historia de una monja”, “El tormento y el extasis”, “El cardenal” i la pel·lícula que ens ocupa.

Dins d’ una història un tant maniquea, convencional i tòpica, Anderson realitza una bona pel·lícula, que va tenir gran èxit en el seu moment.

El director planteja en un context de guerra freda, l’ arribada al ceptre de Sant Pere d’ un Papa de l’ est, profundament humà i disposat a servir als pobres. És a dir proposa , ja en els anys 60, la possibilitat d’un canvi estructural en l’ església.

Anderson l’ encerta en algunes coses, vist ara el film amb la perspectiva dels anys. Temps després Joan Pau II serà el primer Papa de l’ est, també el primer Papa estranger. Benedicte XVI és el Papa que abdica tal com ho vol fer Kiril davant els entrebancs que li posa la cúria quan vol imposar mesures socials. Per fi Kiril representa un canvi i un nou esperit que molts veuen reflectit en el nou Papa Francesc I.

La pel·lícula ens mostra els dubtes interns del nou Pontífex , la lluita amb els cortesans vaticans per portar endavant noves propostes i la relació del religiós amb Telemond, el sacerdot iconoclasta que mor, potser per l’ angoixa que li provoca el rebuig i la incomprensió de l’ església a la que pertany.

Kiril és un home humil, que exposa a Ruth, la dona del periodista vaticà George Faber(David Jansen), que busqui l’ amor del marit i refaci les seves relacions com parella.

Per fi el nou Papa convoca a l’ enteniment entre les nacions per conduir al món a millors nivells de pau i justícia.

El film tracta doncs d’una manera amable a l’ església, reivindica una nova manera de fer les coses però la possible crítica és força moderada i tracta tants temes que no n’ aprofundeix en cap.

La producció mostra tota la teatralitat de l’ escenari vaticà, la pompa dels cardenals, tots els elements que succeeixen en l’ elecció del nou Papa i tangencialment les intrigues i la gelosia de part del clergat.