LA ESCAPADA

 

Director: Dino Risi

Actors: Vittorio Gassman

              Jean Louis Trintignant

             Catherine Spaak

Any: 1962

Títol original: Il sorpasso

Nacionalitat: Itàlia

Gènere:Comèdia

Subgènere: road movie.

 

ARGUMENT

Bruno Cortona (Vittorio Gassman) ve d’ Amalfi fins a Roma per trobar a uns amics en ple ferragosto. El seu vehicle fa una petita parada quan veu que una persona treu el cap per la finestra i li demana si pot trucar per telèfon als amics.

Es tracta de Roberto Mariani (Jean Louis Trintignant), un jove estudiant de dret que està repassant pel exàmens de setembre.

Bruno puja al pis a telefonar però els seus amics ja se han anat, per compensar a Roberto del favor l’ invita a dinar a la ciutat. Com tot està tancat surten de Roma i emprenen ruta carretera enllà.

 

Bruno és un home de mitjana edat, venedor de frigorífics, extravertit, amant de la gresca i el sarau, xerraire i cridaner que gaudeix conduint i transgredint a tota velocitat les normes de circulació.

En canvi Roberto és retret, tímid i intel·lectual, incapaç de dir el que pensa i que vol tornar a casa.

Arriben a Civitavechia i,van a dinar i malgrat el contrast de caràcters, els dos homes fan una bona relació. Bruno i Roberto continuen el seu periple, Bruno escapa dels guàrdies de tràfic, se’n riu d’ unes monges, flirteja amb totes les dones i no vol comprometre’s amb cap.

Roberto porta al seu amic a Grisello, a casa dels seus oncles, allà rememora la seva infantesa. Més tard marxen a Castiglioncello a sopar, Bruno fa negocis amb un client , lliga amb la seva dona i es baralla amb uns automobilistes que han estat a punt d’ estavellar-se per la seva culpa.

El viatge continua i ara van a casa de la exdona de Bruno, Gianna, Allà arriba la seva filla, Lili (Catherine Spaak), una joveneta que surt amb un home gran, davant el malestar del pare.

El dia següent, Bruno el passa en la platja i recupera la confiança de la seva filla.

Els dos companys tornen a la carretera, Bruno fa curses amb un altre vehicle sense veure que  ve un camió de front, realitza una falsa maniobra i surt llançat fora del cotxe, que amb Roberto dins, s’ estavella pels penya-segats.

il-sorpasso-290567l

COMENTARI

Risi realitza una comèdia amb final amarg. Una road movie a la italiana. La pel·lícula relata l’ experiència de dos homes totalment diferents, Bruno és el típic cara dura, simpàtic, irresponsable, “ligon”, un nen gran, prototip de l’ italià vividor, segons la seva filla un guanyador però potser darrera aquesta façana s’hi troba un home sol i sense amics ni família.

Roberto és introspectiu, insuls, avorrit, incapaç de fer realitat els seus desitjos però de dos persones tan contraposades naixerà un afecte sincer.

Durant dos dies viuran la vida al màxim i com en tot viatge alguna cosa canviarà en el seu interior. Roberto diu que ha passat les quaranta-vuit hores més felices de la seva vida i és veu reflectit en l’ exemple de Bruno per saber gaudir de la vida, se sent atret per aquell que sobre el paper gaudeix de l’ èxit social.

Els dos homes faran també un viatge al passat, Roberto a casa dels seus oncles, allà on va passar la infància que ara rememora. Bruno a casa de la seva ex dona on retrobarà la relació amb la seva filla.

Però l’ amistat que s’ ha forjat en tant poc temps es trencarà sobtadament amb l’ accident i la mort de Roberto. El joc de la vida, el plaer i la disbauxa tenen uns límits, sembla dir-nos Risi, i que tot te un preu.

El director ens porta també per la Itàlia dels 60. La pel·lícula és una crònica social, un recorregut per la diversitat del país. La vida social, les festes dels pobles, els balls, la vida en la platja, el restaurants al costat del mar, el món familiar. Tota aquesta vida que crepita en el “ferragosto” italià i que conforma un tot.

Un tot trencat per la tragèdia. Quan el noi mor, Bruno sols pot murmurar: Es deia Roberto, no recordo els seus cognoms, ens vàrem conèixer ahir.

Vittorio Gassman, en la plenitud com actor dona vida a aquest personatge tan excessiu i la banda sonora amb la música dels 60 contextualitza l’ acció.

 

LA FAMILIA

La_familia-246110086-large

 Director: Ettore Scola

Actors: Vittorio Gassman

               Stefania Sandrelli

               Fanny Ardant

               Philipe Noiret

Any: 1987

Títol original: La famiglia

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

A principi del segle XX assistim al retrat d’una família. El patriarca, posa davant fills i nets i al seu costat l’ últim en arribar, el nou nascut, Carlo.

És un record final abans de la mort de l’ avi. La família cobra vida, Arístides, el pare que te la vocació de pintor, la mare i les tres germanes, les tietes solteres.

Carlo (Vittorio Gassman) serà el fil protagonista a partir del qual observarem el calidoscopi de personatges. La seva infància amb el seu germà Giulio i el seu cosí Enrico i les seves entremaliadures.

El noi va creixent i el món canvia amb ell, el feixisme s’ imposa. Carlo coneix a Adriana i s’ enamora d’ ella però es barallen constantment i Adriana es trasllada a Paris.

Així que Carlo es casa amb Beatriz (Stefania Sandrelli) , estudia i troba feina com professor de literatura i tenen dos fills, Paulino i Maddalena. La família no es pot lliurar del temps en que viu, l’ oncle Nicolino s’ afilia al fascio.

Són els anys de la guerra, Enrico, el cosí, mor en la guerra d’ Espanya, Giulio torna dels camps de batalla i Carlo torna a donar classes. El feixisme cau.

Adriana (Fanny Ardant) torna a la casa amb el seu promès, un francès, Jean Luc (Philipe Noiret). A Carlo no li agrada la presencia de l’ home i discuteixen, en la solitud de l’ habitació Adriana li confessa que no es casarà amb Jean Luc perquè després de Carlo mai podrà estimar a ningú més.

El temps continua el seu pas implacable. Giulio es casa amb Adelina, l’ antiga criada de la casa i obren diversos negocis que signifiquen uns tants fracassos i sacrifica la seva voluntat de ser escriptor.

Quan ja els fills s’han fet grans Carlo i Adriana es tornen a veure, mantenen l’ amor de joventut, Adriana li reclama que ho deixi tot i vagi amb ella a Paris. Però ella se’n va i ell es queda.

En l’ escala de casa, es repeteix, trenta anys després la mateixa escena i Adriana Marxa de nou. Al cap d’ un temps, Adriana li envia una carta a Carlo, explicant-li que contrau matrimoni. Ara els fills ja s’han casat, Carlo i Beatriz són avis perquè Maddalena ha tingut un fill, Carletto.

Carlo es jubila. Beatriz, que sempre ha sabut la relació secreta entre el seu marit i Adriana, però sempre ha callat, mor. Ara sols queda la vellesa, la solitud, el pes de la casa, tan gran.

Carletto (Sergio Castellito) convoca a la família. Vuitanta anys després es repeteix el retrat, Carlo travessa el llarg passadís de la casa, el símbol del pas del temps i la vida i arriba a la gran sala on es realitza el retrat al costat de fills, nets i besnéts diversos que ja ni tan sols coneix. Tot torna a començar.

 

la-familia-ettore-scola-iicbuenosairesesteriit 

 

COMENTARI

La pel·lícula, obra mestra de Scola, retrata un microcosmos familiar durant vuitanta anys però en realitat retrata la societat italiana, els seus canvis, la seva diversitat, el pas , implacable, del temps, i tot sota la mirada de Carlo, el testimoni privilegiat d’ aquests anys.

     La gent neix, es casa, es reprodueix i mor, s’ enamora, lluita, treballa, res de nou sota el sol. Quan uns se’n van, altres arriben i tot segueix el seu curs. Potser la vida és pogut ser millor si Carlo es marxat amb Adriana, potser tot es canviat si Giulio es pogut desenvolupar la seva passió per l’ escriptura però ha estat així i ja no es pot tornar enrere.

     Un fresc d’un món petit i quotidià, de les grans i les petites coses que afecten a cadascun, tot emmarcat en el seu temps històric. Com es reprodueixen i es perpetúen els cicles, la joventut, l’ enamorament, el matrimoni, l’ adulteri, la gelosia,els enfrontaments generacionals, les baralles domèstiques, la feina…tot sembla únic quan s’ inicia, tot és repetit i circular.

     

              

LA GRAN GUERRA

La_gran_guerra-776280819-large

 Director: Mario Monicelli

Actors: Vittorio Gassman

               Alberto Sordi

               Silvana Mangano

               Folco Lulli

               Bernard Blier

Any: 1959

Títol original: La grande guerra

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Bèl·lic

Subgènere: Pacifisme

 

ARGUMENT

     En 1916, en la primera guerra mundial, Giovanni Busacca (Vittorio Gassman) és un milanès que vol eludir anar a la contesa i intenta subornar a Oreste Jacovacci (Alberto Sordi), un funcionari romà antic aprenent de barber, perquè el lliuri del compromís.

Jacovacci l’ enganya i Busacca té que anar a la guerra però tothom ha estat mobilitzat i els dos homes es troben en el trasllat cap el front i s’ acaben acostumant l’ un a l’ altre en tant esperen en la rereguarda, entrar en acció.

Busacca coneix i s’ amistança amb Constantina (Silvana Mangano), una prostituta, que li roba la cartera.

Arriba el dia en que són enviats al front , s’han d’ encarar amb la realitat de la guerra i conviure amb el perill i la mort, lluitant contra els austríacs. Un atac enemic acaba en una desfeta en el batalló mentrestant Busacca i Jacovacci estan desapareguts.

Els supervivents gaudeixen d’ un permís i són tractats com herois, obren una col·lecta per als companys absents i es queden els diners però quan la dona del seu company Bordin (Folco Lulli), mort en combat, els hi explica les seves penúries, li donen la recaptació.

L’ enemic ataca i han de tornar al front sota les ordres del capità Castelli (Bernard Blier), son encarregats de portar un missatge sobre la situació estratègica del front i desprès de fer-ho, es queden a dormir en un paller, la zona queda aïllada i apareixen els austríacs que els descobreixen i els fan presoners.

Són comminats a explicar les posicions del seu batalló però en un gest de dignitat, es neguen a parlar i són afusellats, salvant, així, la vida als companys.

La-Gran-Guerra-3

 

COMENTARI

Monicelli roda una comèdia que cobra sentit quan es converteix en drama.

El director italià, realitza una paràbola pacifista i anti bèl·lica, en la que mostra a dos pobres desgraciats intentant fer-se el desentès de qualsevol hàbit guerrer.

Busacca i Jacovacci són arquetips italians o al menys d’ aquells que el cinema n’ ha fet referents, són dos murris, uns penques, uns cara dura, un graciós, el primer, un inútil i un dropo, el segon, els dos són uns covards. Monicelli retrata a l’ home comú, atrapat en una causa que no és la seva, l’ absurd de la guerra, el patriotisme, els interessos espuris…però tanca elevant el sentit moral d’ aquests dos homes, que en darrera instancia paguen amb la seva vida i exerceixen un últim gest de dignitat.

Són dos herois desconeguts i oblidats, que amb la seva actitud eviten la mort de molts companys.

Monicelli descriu apunts bèl·lics: el soldat a qui li han de llegir la carta perquè és analfabet, la trobada amb la dona de Bordin, el soldat que substitueix als companys en missions perilloses, a canvi de diners per mantenir la família, el soldat atrapat en el filat que mor, els missatger que avança a requeriment del superior i és tirotejat fins a sucumbir, la massacre en la guerra de trinxeres…

És un relat que camina entre la farsa i la tragèdia; el patetisme de les imatges bèl·liques es complementa amb la peripècia vital dels dos protagonistes, dos homes corrents que no volen ser herois i acaben sent-ho, a pesar seu.; dos homes que del rebuig passen a la camaraderia i la complicitat.

Les imatges finals li donen significació a la narració: l’ afusellament de Busacca, que es nega a revelar la posició dels seus, la posterior mort de Jacovacci, proclamant que no sap res i que és un covard, front la imatge del militar austríac, indiferent a la sort dels dos homes.

Per fi contemplem com les tropes italianes, avancen i passen impassibles al costat dels dos cadàvers, sens fixar-s-hi, ni descobrir-los.

La pel·lícula guanya el Lleó d’ or del festival de Venècia en 1959.