UN TRANVIA LLAMADO DESEO

 

DIRECTOR: Elia Kazan

Actors: Marlon Brando

              Vivien Leigh

              Karl Malden

              Kim Hunter

Any: 1951

Nacionalitat: USA

Títol original: A streetcar named desire

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Blanche Dubois (Vivien Leigh) arriba a Nova York per passar una temporada a casa de la seva germana Stella (Kim Hunter), casada amb Stanley Kowalski (Marlon Brando).

Blanche és una persona amb severs desequilibris, que viu angoixada, plena de pors i desitjant ser estimada. Ha venut la casa familiar, porta amb ella vestits, joies i aires d’ elegància que es diuen poc amb l nova llar.

En la casa es troba amb Stanley, un Home violent i prepotent, de caràcter agressiu però també, terriblement atractiu.

Blanche coneix a Mitch (Karl Malden), un company de la feina i dels jocs de cartes de Stanley. Aquest és un home solitari que no ha tingut sort amb les dones, Blanche i Mitch es relacionen i es necessiten més que s’ estimen és per això que es comprometen.

Però Stanley te noticies del fosc passat de Blanche i desenterra els secrets que ningú coneix, com que el seu primer marit es va suïcidar. També desvela com a Auriol, la seva petita població havia guanyat mala fama per anar-se’n amb tota mena d’ homes, especialment jovenets.

Stanley li explica el passat a Mitch i aquest se sent enganyat i abandona a Blanche.

Quan Stella, que ha quedat embarassada, va a l’ hospital per tenir un nen, Stanley queda sol a la casa amb Blanche. Esclaten els desitjos ocults i l’ home la viola després de lluitar amb ella.

Blanche desolada, acaba de perdre la poca raó que li quedava. Perduda en un món irreal i fantàstic anuncia a Stella que ha rebut un telegrama d’un milionari, antic amant que se l’ emportarà a un viatge de plaer als tròpics.

El milionari sols existeix en la seva imaginació i qui apareix són els responsables d’una institució mental per emportar-se-la.

Stella sospitant tot allò que ha desencadenat el seu marit fuig de la casa amb el seu fill, en tant ressona en la llunyania les veus de Stanley cridant-la.

 

COMENTARI

Basada en l’ obra teatral de Tenesse Williams, el relat queda marcat per un clima asfixiant, dens, claustrofòbic i fosc, un món aclaparador, ple de personatges al fil que se senten ofegats física i moralment.

Blanche Dubois és una de les figures més ambivalents de la història del cine. Magistralment interpretada per Vivien Leigh, al voltant d’ ella gira la trama. Desequilibrada, sola,insegura, mentidera compulsiva, amb por a envellir, plena de passions latents que no s’ atreveix a desenvolupar, s’ ha muntat  un món a mida, un món irreal i fantàstic en el qual s’ aferra a creure’s que és allò que no és.

Viu marcada pels fantasmes del passat, per les seves tèrboles experiències, pels desitjos no assumits, per la por al rebuig.

En el mirall no vol veure ni admetre la seva imatge ni el reflex de la veritat però quan la violència de Stanley l’ assetja i el mirall s’ esmicola, l’ equilibri entre raó i bogeria es trenca també per sempre.

Stanley és la contrapart. Prepotent, xulesc i sense límits, ell és ell protagonista principal en la sort de la dona a l’ explicar el passat que ningú coneix.

Clima angoixant, atmosfera tensa i sòrdida, mentides compulsives, passions sense fre, el món de Williams, sec, dur i sense concessions.

La pel·lícula guanya quatre oscars, a Vivien Leigh com a millor actriu, a Karl Malden i Kim Hunter com a millor actor i actriu secundaris i ala millor direcció artística.

 

LO QUE ELVIENTO SE LLEVÓ

gone_with_the_wind-955293548-large

 

Director. Victor Fleming( Acreditat)

Altres: Sam Wood

             George Cukor

Actors: Clark Gable

               Vivien Leigh

              Leslie Howard

              Olivia de Havilland

              Thomas Mitchell

              Hattie Mc Daniel

Any: 1939

Títol original: Gone with the wind

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

En el segle XIX, Tara, una plantació de Georgià, està dirigida per Gerald O’ Hara (Thomas Mitchell)i la seva dona Ellen amb les seves filles, Suellen, Carreen i Scarlet (Vivien Leigh).

Escarlata està enamorada d’ Ashley Wilkes (Leslie Howard), el fill d’un terratinent veí, però aquest ja ha fet plans per casar-se amb Melanie Hamilton (Olivia d’ Havilland).

En una festa en la finca, Escarlata li declara el seu amor a Ashley però aquest la rebutja, la proposta és escoltada per un dels invitats, Rhett Butler (Clark Gable), un home acabalat provinent de Charlestone amb qui la noia estableix una relació ambivalent.

Escarlata, despitada pel menyspreu d’ Ashley, decideix casar-se amb Charles Hamilton, un dels pretendents que la ronden, un home sense gaire personalitat.

Al poc temps esclata la guerra, tant Ashley com Charles s’allisten a l’ exercit i se’n va de Tara.

La il·lusió primera d’ una victòria ràpida s’ esvaeix, les tropes del nord avancen i Charles mort d’ escarlatina. De nou sense parella, Escarlata continua assetjant a Ashley quan aquest torna.

Tara és ara un munt  de runes, el sud ha guanyat la guerra i Escarlata intenta sobreviure i recuperar tot allò que ha perdut.

El nou món s’ ha tornat insegur, Gerald, el pare, perseguint a uns facinerosos, cau del cavall i mor.

Escarlata es veu assetjada pels impostos del nou govern, l’ única manera de conservar la casa és disposar de diners, així que es torna a casar sense amor i amb enganys amb un comerciant, Frank Kennedy; això li permet recuperar les seves possessions però en un enfrontament amb grups nordistes que importunen a la noia, Kennedy mor.

Escarlata es retroba amb Rhett i realitza amb ell un tercer matrimoni. La bona relació de l’ inici es trenca aviat, després de tenir una filla, Bonnie, la parella discuteix constantment.

Muntant a cavall, la nena cau i mor, això desfà els últims vincles entre Escarlata i Rhett, més tard és Melanie, molt debilitada per tots els esdeveniments, qui emmalalteix i traspassa.

Ara ja no hi ha cap obstacle per Escarlata en el camí cap l’ home que ha estimat tota la vida, Ashley, però aquest verdaderament enamorat de la difunta, rebutja de nou a la noia.

Quan Escarlata, sola, intenta recuperar-la relació amb Rhett i tornar a començar, aquest ja ha decidit divorciar-se i marxar per sempre de Tara.

Escarlata, passa un primer moment de depressió però de seguida entén que la seva vida està lligada a Tara i a la seva terra.

lo_que_el_viento_se_llevo_75_aniversario_262072593_1200x800

COMENTARI

     “Lo que el viento se llevó” està basada en la novel.la del mateix nom de Margaret Mitchel. En 1939 obté nou oscars, incloent el de la millor pel·lícula i el de millor actriu (Vivien Leigh).

Si bé Victor Fleming apareix en els títols de crèdit, es pot dir que tan sols és aquell que acaba el film, qui dibuixa el que serà la pel·lícula és el productor, el magnat David O. Selznik, Sam Wood, i sobretot George Cukor són els directors que roden gran part de les escenes.

Es tracta de la típica pel·lícula més gran que la vida mateixa, un film mític, un dels èxits més grans de la història del cine. En realitat la cinta , tot i que aclamada en el seu moment, ha envellit notablement i sembla notar-se la diversitat autoral. La primera part està plena d’ èpica i és magnífica; Spielberg és gaudit rodant-la, en canvi la segona part es discursiva, s’ allarga innecessàriament fins les 3h 40 m finals i cau en el melodrama estripat, proper a un Douglas Sirk en hores baixes.

La pel·lícula va d’ allò col·lectiu a allò individual.

En principi es tracta d’un relat tan lineal com simbòlic sobre la història d’ Amèrica. És la gran narració sobre el sud, un sud idealitzat, en el que predomina el punt de vista dels blancs, dels grans propietaris, dels terratinents; els negres, la pobresa i l’ esclavitud resten menyscabades argumentalment.

Així que el film és un cant nostàlgic per aquest món perdut, la victòria del nord significa una transformació social, un món s’ acaba i un altra de nou s’ inicia, es destrueix una forma de viure i d’ entendre la vida.

Tanmateix la pel·lícula explica metafòricament a través dels seus personatges, la història de l’ ideal americà.

Els O’ Hara són emigrants irlandesos, han trobat en Amèrica el lloc on establir-se i fer fortuna; Escarlata viu arrelada a allò que considera seu, a la terra per sobre de tot, la seva figura està marcada per la voluntat d’ arrelament i de pertanyença, és una dona ambiciosa, constant, forta, lluitadora, té totes les virtuts que aixecaran el país, les virtuts del capitalisme incipient.

El relat ens explica que també hi ha una altra Amèrica, que s’ ha forjat, són els Ashley, amb un perfil molt diferent, són nobles, justos, equilibrats, aporten serenitat i contrapès a aquest projecte en construcció.

Des del punt de vista psicològic, els personatges viuen aquesta dualitat col·lectiva. Escarlata, la gran protagonista ,és a l’ inici una noia capriciosa, plena d’ antulls però el context que viu la transforma en la dona forta, disposada al que sigui per aconseguir els seus propòsits, aquella que anteposa l’ ambició a l’ amor.

Rhett Butler és el retrat d’un home individualista i cínic; en un moment de la narració li diu a Escarlata: “som iguals, perversos i egoistes”, fa de la guerra un negoci, no té creences vitals i és més realista que pessimista, quan explica a l’ inici de la guerra als entusiasmats voluntaris: “El sud només té cotó i arrogància”.

Melanie i Ashley són els arquetips contraris; personatges més dèbils, més patidors però més honestos, construïts sobre la paciència i la noblesa d’ esperit, sobre l’ amor mutu i la conciliació amb els altres.

La pel·lícula dibuixa un cúmul de sentiments propis del melodrama: en una primera part èpica, que es tanca amb una de les escenes més famoses de la història del cinema quan Escarlata ho ha perdut tot i sobre les runes de Tara, proclama que posa a Déu per testimoni de que mai tornarà a passar gana.

A partir d’ aquí, el relat evoluciona, amb la noia com a protagonista, basant-se en l’ engany, l’ oportunisme i l’ avidesa per aconseguir l’ ascens social i recuperar allò que pensa es seu.

L’ èpica es transforma en lírica ; darrera l’ ambició d’ Escarlata hi ha una voluntat, l’ amor d’ Ashley, que es mostra com un impossible però aquesta coneixença no la pertorba, hi ha un ideal més gran que l’ amor: la terra, la propietat, els senyals d’ identitat. Estats Units tanmateix.

La pel·lícula es tanca amb la voluntat d’ Escarlata de no sucumbir, sota el roig del cel que anuncia la fi de la jornada, la dona proclama: “Demà serà un altre dia”. Tot comença de nou.

Gran música de Max Steiner que passa a la història.

 

EL BARCO DE LOS LOCOS

El_barco_de_los_locos-955922228-large

Director: Stanley Kramer

Actors: Oskar Werner

             Vivien Leigh

             Simone Signoret

             Elizabeth Asley

             Lee Marvin

             José Ferrer

             George Segal

             Michael Dunn

               Gila Golan

             Heinz Ruhman

Any: 1965

Títol original: Ship the fools

Nacionalitat: USA

Gènere. Drama

 

ARGUMENT

Poc abans de la segona guerra mundial, un vaixell alemany emprèn viatge des de Veracruz, en Mèxic, fins a Bremenhaven en Alemanya.

L’ embarcació està a càrrec del capità Thiele i en ella hi conviuen diversos tipus de gent. Hi trobem al Doctor Willie Schuman (Oskar Werner), el metge d’ a bord, està casat i te dos fills, és un home malalt amb una afecció cardíaca, hi viatja també Karl Glocken (Michael Dunn), un nan que presenta l’ acció i especifica com en aquest vaixell tots estan bojos.

S’ hi troba igualment un grup d’ alemanys, com Sigfried Rieber (José Ferrer), que treballa en una revista de modes i està afiliat al Partit Nazi, un home que pensa que és bo exterminar, quan neixen, a tots els inútils i fer-ho també amb els vells, els jueus i las gent de color, Rieber està casat i te tres fills però, diu que la dona no es vol separar, Rieber persegueix a Lizzy una jova compatriota

Hi trobem a Julius Lowenthal (Heinz Ruhmann), un joier jueu que ha estat un heroi de guerra en la primera contesa mundial i te la creu de guerra, és un home cordial, que primer es considera alemany, abans que jueu.

En el paquebot hi viatgen americans, com la parella formada per David (George Segal) i Jenny Brown (Elizabeth Ashley),plens de conflictes sentimentals que tan es barallen com es reconcilien.

Mary Treadwelll (Vivien Leigh) viatja sola, és una dona en el llindar de la maduresa, sent nostàlgia per la joventut perduda i pena per als amors fracassats, és una dona divorciada que sent aversió al matrimoni i rebutja els requeriments d’un oficial de la nau, que li comenta amb cruesa com en aquesta edat, tot s’ acaba en una sala de festes amb un amor de pagament.

Bill Tenny (Lee Marvin) és un home sol, busca companyia femenina incessantment i intenta fer-s’ho amb una ballarina d’un quadre flamenc que viatja en l’ embarcació.

La ballarina per treure-se’l de sobre li dona el número equivocat de la seva habitació, que resulta ser el de Missis Treadwell, Tenny confon la dona amb la possible amant i la besa apassionadament, quan comprèn l’ error, Mary, que se sent vexada, l’ expulsa violentament.

Ens hi trobem també amb Elsa (Gila Golan), una noia de setze anys que viatja amb els pares, és una jova tímida , insegura i plena de pors.

En el primer port hi pugen un nombrós grup de treballadors espanyols afectats pels baixos preus del sucre, han perdut la feina i tornen a casa, amb ells hi puja la comtessa (Simone Signoret), s’ ha casat tres vegades i no ha trobat l’ home ideal, està retinguda i te que baixar en Tenerife per complir una condemna per les seves activitats polítiques.

El Doctor Schuman s’ enamora d’ ella, la troba tan amarga com dolça i tendra, diu, els dos pensen que estan davant l’ amor de la seva vida, Schuman vol baixar en Tenerife i acompanyar a la dona en la seva sort però el capità el dissuadeix, “l’ amor mai és etern”, li diu per que es quedi.

Schuman destarotat, pateix un atac de cor i mor.

A la fi, els passatgers desembarquen en el seu destí i cadascun emprèn el seu propi camí.

EL BARCO

COMENTARI

Kramer realitza en 1965, allò que s’ entén com una gran super producció; la típica història més gran que la vida mateixa. Un melodrama psicològic i coral en el que s’ esbrinen les conductes d’un grup de passatgers tancats en una embarcació rumb a Alemanya.

Kramer compta amb un selecte grup d’ actors, estrelles més be, alguns ja en viatge de tornada, com els personatges que interpreten.

En realitat, el director americà vol simbolitzar el vaixell, com si fos la vida mateixa, en aquest espai tancat s’hi reuneixen arquetips, una sèrie d’ individus plens de dubtes existencials, pors i frustracions.

Són també, un antecedent del conflicte bèl·lic que assolarà Europa. En Rieber hi podem contemplar el desvergonyiment ideològic dels nazis, en el matrimoni Hutten, la despreocupació i el racisme cap a l’ home, espanyol, que perd la vida per salvar el seu gos, Lowenthal és el jueu que se sent alemany i no se’n adona del futur que l’ espera.

El film convoca la psicologia dels personatges, una miscel·lània de caràcters i tipologies diverses on no hi poden faltar la preocupació pel pas del temps i la joventut perduda-Mary Treadwell-, l’ amor fou, els fracassos amorosos i la recerca de la felicitat-Schuman i la comtessa-, els conflictes de parella-David i Jenny-, la immaduresa i la por a no sentir-se estimada-Elsa- i la insatisfacció i la solitud de tots els protagonistes.

El drama és sempre contingut i latent, mai esclata abrupte i passional, va i ve al voltant de tots els personatges, el relat te un hàlit proper a la literatura de moda de l’ època com la de Vicky Baum.

Kramer proposa també una lectura social; els espanyols repatriats són pobres i viatgen en tercera classe a diferència dels protagonistes , en primera, un evident classisme. S’ instal·len en el vaixell tot i que no queden massa ben parats, són bruts i busca-raons, Pepe, el cap de la troupe flamenca, és una espècie de proxeneta que explota sexualment a les seves ballarines.

Schuman, abans de morir, transmet els valors que vol induir el relat. “Tot és un femer, tots complim les ordres que ens donen per mantenir la cordura però tots acabem convertits en bojos”.

El personatge de Karl Glucken, el nan, és el observador, aquell que mira sense participar ni jutjar l’ acció, aquell que explica, mirant a la càmera, allò que veurà l’ espectador en el pròleg i el que acaba de de succeir en l’epíleg. ¿Què te això que veure amb nosaltres?, res, diu amb cinisme.

La pel·lícula està basada en una novel.la de Katherine Ann Porter i guanya dos oscars en 1965, a la millor direcció artística i a la millor fotografia.